Les campanyes electorals són un mirall pel pitjor perfil dels éssers humans: promeses, atacs i contraatacs, fatxenderia i sobretot creure que tens la raó sense cap humilitat. No parlo dels partits polítics, parlo dels mitjans de comunicació. Les ganes d’imposar un relat, de vèncer. A això ha d’aspirar el periodisme? Periodisme de combat? Mireu la portada d’El Periódico de diumenge 28, o socialisme o barbàrie (des d’aquí sento els que contesten “barbàrie”), recordant aquella de 2003: “Catalanismo abierto, plural y progresista o el experimento nacionalista”; Maragall o Mas, volien dir. Em sembla bé, molt bé, que els mitjans editorialitzin, que els periodistes escriguin cada cop més bitllets i articles, que donin la seva opinió davant d’esdeveniments rellevants. Ha de ser així. Però així es fa l’hegemonia? Per a què i per a qui?

Quan el món dels comuns va entrar a cara descoberta en el magma polític català, es va començar a tractar l’hegemonia cultural i/o mediàtica, calia una revolució. Cosa que em va sorprendre perquè majoritàriament el pensament i opinió dels professionals dels mitjans acostuma a ser ‘progressista’, més en la línia del que seria l’esquerra que no pas de Vidal i Barraquer, per entendre’ns. Calia canviar l’hegemonia, deien, i m’ho deien els ‘progres’ a mi, justament. Qui no té enemics se’ls inventa, francament. Tot plegat, estem igual.

Sempre recordo que, quan el 2003 es va posar fi a més de dues dècades de pujolisme, als mitjans públics catalans es van fer pocs canvis, més enllà dels obligats (això va així) en les direccions. “Ja eren tots a dins”, em deia un dirigent convergent de l’època. Bé, els periodistes tenen ideologia, no som robots. Veracitat tota, però la salsa ve de fàbrica. I quin problema hi ha? Si tots sabem a què juga cadascun, tot va bé, el lector, el ciutadà guanya, la democràcia funciona. Sense miraments.

Però l’hegemonia és el més important. Aquests dies ho hem pogut sentir i llegir d’en Joan Tardà, fins fa poc factòtum d’ERC a Madrid. Ell es referia que la seva formació, legítimament, perseguia l’hegemonia de l’espai independentista. Aquí la cosa és més clara. En principi hom es fa d’un partit polític per millorar la societat amb un grup de gent que pensa més o menys com hom. I guanyant pots governar, i governant pots fer coses (en principi). Però el periodisme ha d’estar en això? Quan més crítics ens pensem que som menys ho podem ser, de fet menys ho som. Donem voltes per mossegar-nos la cua. Ara bé, ens pensem que som els més llestos i més renovadors, només faltaria. Consciència tranquil·la i anant a fer còctels.

L’hegemonia del relat és una teranyina que asfixia el periodisme. El discurs únic és que no hi ha discurs únic. El ‘frame’ del missatge és que no hi ha ‘frame’, que no es poden posar portes al camp. És en aquesta volguda anarquia que hi trobem la uniformitat.

L’hegemonia, la recerca de la felicitat, ha esdevingut una broma de mal gust per al periodisme, per a l’art de treure notícies. No molestem prou. Només som corcó d’uns quants i tot sovint poc profundament. El cinisme i la conyeta són un bon aliment per al curt termini, però un cop aixeques la vista cal una mica més.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.