Els pregoners, agutzils o nuncis han estat tradicionalment les figures que s’encarregaven d’anunciar les notícies dels municipis que havien de ser de l’interès dels seus conciutadans: ja fos un ban de l’ajuntament o algun avís d’emergència. Això encara es fa avui dia en alguns pobles de casa nostra, mitjançant serveis de megafonia on s’expliquen els fets o activitats que poden esdevenir interessants per als veïns.

També les manadores informaven dels morts de viva veu perquè tot el poble se n’assabentés i sabés a qui calia anar a donar el condol o d’on calia passar de llarg, que ja sabem que les amistats i les enemistats, al poble, es troben molt properes. Aquesta crida (o andana, que n’hi diuen a alguns llocs del País Valencià) es continua mantenint avui dia tot i que tenim telèfons i xarxes socials per fer aquests anuncis. Encara avui hi ha llocs que ho fan amb repics de campanes o, d’una manera menys lírica però sí més directa, amb cartells als bars o, fins i tot, amb cotxes amb megàfon que pregonen el difunt/a, la vetlla i el funeral, com encara es fa a Andorra, per exemple.

Voler saber què passa a la vora de casa és normal i necessari i empatitzar amb qui tens més a prop és una lliçó que els periodistes aprenem el primer dia de classe, per saber jerarquitzar i donar importància a les notícies. Aquest afany d’estar informat del que passa a cals veïns va més enllà de la pura tafaneria –tot i que un cert component hi és– i respon a una identificació que es dona habitualment amb les persones que tenim més a prop, encara que a les que són més lluny els passin coses més greus.

És per tot això que la comunicació local és tan important per continuar sabent què els passa als altres ciutadans de les nostres contrades. Els últims dos mesos i mig m’he vist immersa en la preparació d’un programa nou de televisió que vam estrenar tot just diumenge. En aquest període de temps, moltes persones em preguntaven: “Ho estàs gaudint?”. I com que em costa mentir, feia cara de circumstàncies i deia “encara no”, sabent que arribaria aquest moment, però encara amb el cor encongit per l’estrès de la preproducció.

I ara ja el gaudeixo per les històries precioses que passen a pobles, barris i ciutats de tot el territori. Històries que ens han explicat veïns i amics i que ens han revelat els mitjans de comunicació locals, la quintaessència de la informació. Perquè en l’era de les xarxes socials, els canals per fibra, Netflix, HBO i plataformes per internet, sempre hi haurà els mitjans locals, els que sustenten i expliquen el país: qui som i què ens passa. Històries a les quals pots accedir fàcilment perquè tothom et facilitarà el seu mòbil i estarà encantat que l’entrevistis: que preguntis i repreguntis. Que et donarà mil vegades les gràcies per ser-hi. I a qui se li farà sempre curta l’entrevista perquè no t’ha pogut ensenyar aquell llibre que havia portat amb tanta il·lusió. “Però què hi farem, jove, la tele és així, oi?”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.