El 28 de març d’aquest any, el Parlament de Navarra va aprovar una moció que insta el Govern Foral a reconèixer la memòria de les víctimes de la caça de bruixes (amb els vots en contra del Partit Popular i la Unió del Poble Navarrès). Potser és una moció simbòlica quan el seu principal verb és “instar” però, en tot cas, no és casual que es debati el tema actualment i connecta de ple amb el lema feminista dels anys 70 que encapçala aquest article.

Remuntem-nos als orígens de la qüestió. Entre els segles XVI i XVII, en el Renaixement, es va produir el major genocidi de dones de l’Europa Occidental conegut fins avui. Un genocidi articulat per qui ostentava el poder sobre la població que s’ha banalitzat reiteradament, entre d’altres, a través de la imatge de les bruixes, en general lletges i dolentes, que coneixem a partir de les rondalles, contes o pel·lícules infantils. A Catalunya, sense anar més lluny, van ser assassinades unes 400 dones acusades de bruixeria.

Les expertes relacionen les anomenades bruixes amb dones independents, vídues o solteres, dones sense descendència i dones grans que gaudien del seu cos i sexualitat perquè en tenien més o menys coneixement, que dominaven els remeis naturals i les plantes remeieres per curar-se o per prevenir quadres infecciosos, augmentar el seu plaer o poder avortar sense l’ajuda de cap professional de l’època. Parlen de dones que es reunien, que compartien experiències i coneixements. Dones apoderades que es negaven a assumir els rols de gènere i la divisió sexual que els imposava l’incipient capitalisme, com també explica Silvia Federicci a Caliban i la bruixa. Acusades de bruixeria, també es van matar dones que no responien a aquest perfil simplement perquè generaven sospita o perquè eren família d’altres dones que es consideraven bruixes.

Aquesta història ens toca de prop. En parlar d’aquestes dones, parlem d’avantpassades de qualsevol de nosaltres. El tema clau, però, és que els motius que van justificar-ne l’assassinat connecten radicalment amb les batalles i reivindicacions que defensem des del feminisme actualment. De fet, caldria investigar com aquell imaginari col·lectiu que es forja fa uns 400 anys i que justifica el genocidi i l’atac directe contra les dones insubmises perviu fins avui en dia i justifica, en gran part, la violència cap a nosaltres.

Per tots aquests motius, la moció del Parlament de Navarra, ni que pugui ser simbòlica, és un pas important que obre les portes a més investigació i a fer memòria des de diversos espais. Quin paper hi podem jugar les persones periodistes? Per totes elles. No ho oblidem.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019