Si haguéssim de resumir el 2018, pel que fa al món de la comunicació, podríem dir que aquest ha estat l’any de les querelles: querelles contra humoristes, periodistes, actors i internautes. Querelles que, a més, en un gran nombre de casos han estat acceptades a tràmit, fins i tot les més peregrines i extravagants.

També podríem definir l’any pel fet de ser el de les fake news, després que el terme es popularitzés durant la campanya que a finals de 2016 va portar Donald Trump a la presidència dels EUA. Al nostre país les coses sempre arriben una mica més tard i ha estat durant aquest darrer any que l’obsessió per les notícies falses ha contaminat el debat públic, incloent-hi una proposta del PSOE —quan encara era oposició— per regular-les per llei i pressions de grans mitjans per tal que la Comissió Europea entrés en l’assumpte.

Aquests dos conceptes podrien servir per exemplificar fins a quin punt llibertats bàsiques de qualsevol democràcia —expressió, premsa, informació i acadèmica— s’estan degradant a velocitat de creuer. Una realitat que ja reflecteixen la majoria d’indicadors internacionals en la matèria, com, per exemple, els informes per a Espanya de Reporters sense Fronteres, Amnistia Internacional o Freemuse.

Però el titular escollit ens serveix també per definir i catalogar els diferents tipus d’amenaces que assetgen la llibertat d’expressió, algunes de més visibles i altres de molt més sibil· lines i difícils de detectar, però igualment letals.

Amenaces directes

Les querelles són en realitat una eina només al servei de qui és capaç de suportar econòmicament els processos judicials, però no són exactament un conflicte entre particulars. Necessiten també uns organismes estatals que investiguin, tramitin i, arribat el cas, jutgin i condemnin, cosa que converteix el tema en especialment greu, ja que denota no solament la manca de cultura de les estructures públiques, sinó també el seu clar biaix ideològic. Cada edició del Mapa de la Censura detecta un increment de l’ús de la denúncia judicial, no solament contra periodistes i mitjans, sinó també contra artistes, docents o internautes en general, gràcies a l’existència d’una àmplia legislació per regular i restringir la llibertat d’expressió: la llei mordassa —58 denúncies diàries—, l’enaltiment del terrorisme —Pablo Hasel, La Insurgencia—, les injúries —internautes animalistes—, la protecció de la Corona —El Jueves— i d’altres símbols estatals —Dani Mateo— o les ofenses als sentiments religiosos —Willy Toledo.

A més, aquest darrer any hem vist l’aparició d’una nova modalitat: el delicte d’odi. Una tipificació ideada com una protecció davant minories o sectors socials amenaçats, la Fiscalia espanyola —i en una interpretació sense precedents a Europa— l’ha utilitzat contra les crítiques a cossos policials, governants o toreros.

Es detecta un increment de l’ús de la denúncia judicial, no solament contra periodistes i mitjans, sinó també contra artistes, docents o internautes

L’escàndol judicial de més repercussió internacional ha estat la condemna del raper Valtònyc a tres anys i mig de presó pel contingut de les lletres de les cançons. L’exili del músic a Bèlgica al maig i la campanya de solidaritat han posat sobre la taula l’amenaça a la llibertat d’expressió.

A l’activitat judicial cal sumar-hi les agressions, les amenaces i els insults al carrer, sobretot en manifestacions. Al problema crònic de gestió de la força pública, que ha provocat que històricament hi hagi molts informadors —a més de ciutadans en general— ferits en càrregues policials, s’hi afegeix un increment dels atacs de manifestants.

Si bé hi ha agressions i pressions en actes de qualsevol signe, aquests no es reparteixen de manera homogènia, ni en quantitat ni en gravetat. El Mapa mostra com les manifestacions amb participació de l’extrema dreta espanyolista en concentren el gruix, i també les agressions més greus. Destaquen les lesions a periodistes durant l’atac ultra a la manifestació valencianista del 9 d’octubre o els cops rebuts per un càmera de TeleMadrid al parc de la Ciutadella de Barcelona a finals d’agost. També n’hi ha hagut en manifestacions d’altres tendències, com l’agressió, encara no esclarida, a l’agitador d’Intereconomía Cake Minuesa, el 21 de desembre.

Un cas a banda —per la seva perillositat— és l’atac rebut pel fotoperiodista Jordi Borràs el 16 de juliol a Barcelona. Aquest incident és especialment greu per diversos motius: la intencionalitat —se’l va atacar expressament per la feina que duu a terme—, l’autoria —el presumpte atacant seria un inspector de policia— i la impunitat: sis mesos després no ha estat rellevat de les seves funcions.

A les coaccions físiques s’hi sumen les morals. Si bé el focus està posat sobretot en l’assetjament a les xarxes socials —molt greu i en creixement constant—, cal no oblidar el que anomenarem “pressió institucional”. Des de finals del 2017 hem viscut un agreujament del tradicional menyspreu i pressió dels polítics cap a aquells mitjans que no els agraden. Ara ja no es tracta —“només”— de criticar una notícia o cobertura concreta, sinó de campanyes constants per soscavar la credibilitat de qualsevol mitjà que no s’alineï amb les tesis governamentals per tal d’expulsar-los de la centralitat informativa.

El millor exemple d’aquesta tendència el trobem en l’assetjament sistemàtic que han patit els mitjans públics catalans —i en especial TV3— al llarg d’aquest any, incloent-hi el menyspreu i insults cap als seus professionals, les amenaces de tancament o intervenció, l’aïllament o l’ofec econòmic. Un clima propiciat des de polítics amb altes responsabilitats governamentals i que, al seu torn, ha fomentat les agressions i amenaces que els seus treballadors han rebut al carrer.

Quan els mitjans posen en perill el periodisme

Si fins ara hem posat el focus en les agressions externes, també toca fixar-se en el paper dels grans mitjans entorn de la llibertat d’informació.

Davant la crisi dels mitjans de comunicació tradicional —de credibilitat, econòmica, d’influència, etc.— i davant una tendència informativa cada cop més partisana, la resposta dels grans grups de comunicació ha estat una autèntica militarització de les redaccions. Durant el darrer any hem vist com els grans mitjans —ja no parlem de digitals amb tendències tradicionalment més escorades— han perdut notablement la pluralitat interna. Titulars més dirigits a buscar una resposta emocional que la informació, cobertures més tendencioses —on es destaquen les informacions que desgasten “l’enemic” i s’amaguen les que perjudiquen el “bàndol propi”—, tertúlies més agressives i un control més dur de tot el contingut.

Les víctimes principals d’aquest tancament han estat els periodistes o col·laboradors que no s’han doblegat a aquest control de la seva feina. Els casos més sonats potser són els acomiadaments de John Carlin d’El País —per un article d’anàlisi de Catalunya publicat en un diari anglès— i d’Antoni Ferreres d’El Periódico. La precarietat i l’atur entre els periodistes han dificultat que es resistissin a aquestes dinàmiques, amb excepcions com la batalla de la plantilla d’RTVE contra l’ús que el Govern espanyol del PP va fer de la radiotelevisió pública per als seus interessos partidistes.

‘Bonus track’: les restriccions que vénen de fora

El Mapa de la Censura està detectant un conflicte creixent pel poder dels grans gegants d’Internet —Google, Facebook, Twitter i d’altres— a l’hora de restringir la llibertat d’expressió a la xarxa. Les denúncies de censura o amagament de continguts, el bloqueig de comptes o la pèrdua de seguidors estan esdevenint cada cop més comunes, amb l’agreujant que aquestes empreses són, a la pràctica, grans monopolis privats, sense l’obligació de retre comptes amb cap tipus de control judicial. El problema té un component global i podria empitjorar molt més si triomfen els intents de posar fi a la neutralitat a la xarxa i altres mesures contra la Internet lliure com, per exemple, a l’Estat espanyol, l’aprovació a finals d’any —i sense quasi debat social— d’una reforma de la llei Sinde que permet tancar webs sense ordre judicial.

Aquest article va aparèixer originalment el febrer de 2019 a l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una publicació que posa llum a temes que els mitjans de comunicació corporatius van passar per alt durant el 2018 i que reflexiona sobre el tractament informatiu de fets destacats. Descobreix-ne la resta de continguts i com aconseguir-lo.