Algunes veus han comparat la cobertura del judici al Suprem amb la retransmissió d’un partit de futbol. No hi ha gols ni porteries on xutar, però la crònica inclou elements propis del joc més practicat del planeta. Es parla de la tàctica de la defensa o de la forma amb què Marchena “arbitra” les sessions. A la nit, els experts repassen l’actuació dels contrincants i, en una anàlisi pausada, desgranen les intervencions que han merescut l’aplaudiment o desaprovació del públic (en aquest cas, la sala on transcorre la vista).

La macrocausa se’ns presenta com una metàfora del que passa en un estadi de futbol, on cadascú intenta demostrar la seva astúcia i el resultat del qual sembla condicionat per qui aprofita les millors oportunitats durant les compareixences. El mimetisme amb l’esport rei ens situa en un terreny conegut i atractiu, però també avesat a la crònica banal i a l’afany per esprémer allò que pot tenir d’espectacular, amb l’únic objectiu de millorar els índexs d’audiència.

Però no sols en l’àmbit de la justícia es reviuen passatges del futbol. També la política s’ha apropiat d’un xic on l’important sembla que passa per derrotar el rival i trobar una idea provocadora que mereixi algun titular de portada.

La majoria de polítics n’han manllevat molts conceptes. Hem vist el líder de Ciudadanos, abillat amb la samarreta rojigualdautilitzar el famós “Vamos!”, invocant el crit amb què s’esperona la selecció espanyola de futbol, i desenes de líders han incorporat des de fa temps el terme “hooligan per caricaturitzar i degradar l’adversari.

Ja l’inefable Alfredo Pérez Rubalcaba va servir-se’n quan, en un míting electoral, va qualificar Mariano Rajoy de “fanàtic de la graderia que crea mala maror, provoca i després salta al camp a donar cops de peu”. Però no era la primera vegada que l’exministre del PSOE bastia el seu discurs com si es tractés d’un locutor esportiu: feia anys s’havia esplaiat contra el Pla Ibarretxe en dir a l’exlehendakari que s’havia “fet un gol en la seva pròpia porteria i als mateixos bascos”.

Seguint aquest mateix patró, l’excoordinador general d’Izquierda Unida, Gaspar Llamazares, va recorre a l’argot futbolístic quan va afirmar que calia treure targeta vermella a Rajoy per les seves polítiques, al torn que Teófila Martínez, exalcaldessa de Cadis del PP, havia equiparat l’expresident de la Junta d’Andalusia, Manuel Chávez, amb el simpàtic Naranjito”, la mascota del Mundial de Futbol que va tenir lloc a l’Estat espanyol el 1982.

Altres frases que han saltat de la gespa a l’esferparlamentària és Vostès són l’ariet”, “Estan fora de joc” oTiren pilotes fora”. La política s’ha futbolitzat fins a l’extrem que, per efecte dòmino, també ha contaminat les tertúlies, les columnes d’opinió i les cròniques dedicades a l’actualitat política. Mitjans com el Marca han esdevingut l’exemple imprès d’aquesta simbiosi inconfessable.

Per tant, i a imatge del que havien estat les batalles de gladiadors, el futbol ha acabat travessant tots els àmbits de relació social, amb el sistema de valors que porta associat: hem acabat interpretant la vida en termes de disputa, on el prioritari és vèncer i no convèncer, demonitzar i no respectar, sinó carregar-te el rival en una “mala jugada” o “fent-li la traveta” en el moment menys indicat.

Deia l’escriptora Ana María Matute que aquesta futbolització del llenguatge només ha servit perquè el populisme i els mitjans reaccionaris trobin la fórmula més simple i reduccionista amb què atiar les baixes passions i l’odi al diferent. Tot el contrari d’allò que pertocaria al periodisme, al qual només se li demana estimular la reflexió, el coneixement i la crítica constructiva. Un fairplay d’obligat compliment si no ens volem convertir en còmplices d’un món cada vegada més bàrbar i hostil.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.