La influència de les mal anomenades fake news ha estat poc rellevant en la passada campanya electoral i el paper de les xarxes socials tampoc ha estat determinant. Des que Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials als Estats Units el novembre de 2016, les xarxes en general i Facebook en particular han estat responsables de l’auge de l’extrema dreta arreu.

“Trump sense la seva tuitorrea no seria avui president dels Estats Units; sense l’altaveu de les xarxes, Jair Bolsonaro, el Trump tropical que acaba de guanyar les eleccions presidencials al Brasil, seguiria sent el que havia estat durant trenta anys, un diputat raret, repugnant però impotent a l’hora d’afectar les vides de la gran majoria de brasilers”, escrivia l’escriptor i periodista John Carlin en un article titulat “De bilis a bales per les xarxes” publicat el passat mes de novembre a La Vanguardia.

“A Itàlia, a Polònia, a Hongria, més del mateix. A Alemanya els neonazis surten de l’armari. Al Regne Unit el referèndum pel Brexit el va guanyar l’esperit de Nigel Farage, líder del partit antiimmigrants UKIP”, afegia Carlin.

Les bales de les xarxes han esdevingut roses a Espanya, a jutjar pels resultats del 28 d’abril, que han trencat el relat que correlaciona l’auge dels partits d’extrema dreta amb l’ús de les xarxes socials. Les eleccions espanyoles, que han conclòs amb una rotunda victòria del PSOE, han estat analitzades com mai abans. Analistes, politòlegs, acadèmics i periodistes han posat la lupa en la campanya digital buscant la repetició de tàctiques fraudulentes. I les han trobades, per descomptat. Però els votants, tal i com preveien les enquestes, han donat la victòria als socialistes.

Mai no m’ha convençut el relat que afirma que Trump, Bolsonaro, el Brexit i el procés són moviments que s’entenen només per la irrupció de les xarxes socials, la polarització i les masses enfurismades que es tanquen en les seves bombolles filtre. De debò pensem que la gent és tan imbècil? Fa anys que la teoria de la Comunicació estudia l’audiència com quelcom actiu (no passiu) i que assimila els missatges en funció de les seves necessitats i capacitats (no només perquè ho veu a la tele).

La victòria de Sánchez demostra que fer servir les xarxes socials en clau electoral amb cert èxit no condueix a un triomf a les urnes. De fet, els partits més avantatjats en el terreny digital són Vox –amb el major nombre de seguidors a Instagram­– i Podemos, líder a Facebook i Twitter.

Quan m’expliquen que la gent s’ha tornat inútil per consumir informació a través de les xarxes socials sempre responc que Barack Obama va ser reelegit per presidir els EUA el 2012 gràcies a la hipersegmentació de públics i la personalització de missatges a les xarxes socials. Ara, Alexandria Ocasio-Cortez és un bon exemple de com les xarxes empenyen les esquerres. Podemos va canalitzar la indignació del moviment 15M a les xarxes i encara és líder.

He pensat molt perquè s’ha vessat tanta tinta per correlacionar l’auge de l’extrema dreta amb la comunicació digital i l’única resposta que hi he trobat és que ens rebel·lem contra les xarxes perquè no som capaços de comprendre els veritables motius pels quals l’extrema dreta suma votants i irromp en parlaments i governs d’arreu del planeta. Matar el missatger és el recurs més fàcil i més vell. Res nou malgrat creure’ns molt moderns.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019