El fact checking és una eina periodística útil, sense dubte. Útil i, per la seva perspectiva tancada, específica, molt limitada. En període electoral, però, amb dos o tres actes a cobrir cada dia, amb declaracions creuades –no totes mereixedores de ser notícia, però això és un altre tema– a banda i banda, vigilar les dades que donen els polítics en discursos i debats és un procés més assequible que donar context als mateixos discursos i, a més, molt més impactant.

El fact checking és una disciplina, en aquest sentit, tramposa. Basant-se en els fets crus, en la pretesa objectivitat de les dades, sol prendre l’aparença més espectacularitzant. Els titulars d’una notícia basada en el fact checking poden ser secs, avorrits, fins i tot. La tendència recent al nostre entorn mediàtic, per això, és posar-hi una mica de picant. La paraula ‘mentida’ en majúscules o una gran creu vermella acompanyant la imatge del polític en qüestió formen part de gairebé cada piulada, cada publicació relacionada amb aquesta forma de fer periodisme. Això significa que hi ha un discurs que acompanya el fact checking: no s’identifica la dada com a falsa, es perfila qui l’ha donada com a mentider. És un matís molt important, perquè es tracta de notícies d’alt impacte i consum ràpid i amb molta capacitat per a definir les opinions dels lectors sobre un líder o un partit polític en campanya.

Això tindria una importància relativa, en qualsevol cas. Al cap i a la fi, si el discurs d’un polític es basa en dades falses, com a ciutadans tenim dret a saber-ho, i també a penjar-li l’etiqueta de mentider, oi? Això seria així si fact checking no signifiqués, en molts casos, literalisme. Per fer una feina com aquesta cal saber distingir una dada falsa o tergiversada d’una d’inexacta. Quan ens trobem davant d’una mentida i quan d’una incorrecció. Durant les eleccions espanyoles es van donar casos flagrants d’usos dubtosos d’aquesta eina i, per sort, els lectors dels diaris que els van publicar van vigilar i van ser crítics amb els mitjans que consumeixen.

Quan es vigilen les mentides dels poderosos, una eina com aquesta pot ser molt útil. La secció de fact checking de l’agència AFP és un exemple de com es poden desmentir notícies falses que es fan virals, de com es pot fiscalitzar el discurs polític sense caure en l’impacte fàcil. Desmuntar els discursos del poder és una feina inherent al periodisme, i molt útil per a qualsevol debat democràtic sa. No la desvirtuem en favor de la immediatesa del que ara ens volem fer passar com donar importància als fets. Els fets mai han deixat de ser importants al periodisme. Aquesta és una altra forma que deixin de ser-ho.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019