Les grans televisions privades posen noms com “el debate decisivo” a un debat electoral entre cadidats que acaba assemblant-se més a un espectacle lamentable de telerrealitatals al que ja ens tenen acostumades. Volen que decidim el nostre vot posant a parlar de temes genèrics uns oradors mediocres que repeteixen argumentaris i es tallen a tothora per proferir-se paraules i gestos gruixuts, barrejats amb ‘zascas’ efectius teledirigits als que ja són els seus votants.

Clar que la televisió pública, les ràdios o els diaris privats tampoc aporten un enfocament molt diferent. Qui pactarà amb qui? Quines són les seues línies roges? Defensa vostè la llibertat educativa? Cal abaixar els impostos? Són preguntes que es repeteixen en bucle una campanya darrere de l’altra. No és d’estranyar, doncs, que sovint escoltem entre periodistes, polítiques i ciutadanes que a la contesa electoral li sobra com a mínim una setmana. Així és com els mitjans clàssics continuen preguntant-se encara perquè moren els seus lectors, espectadors i oients, i com és que enmig d’aquest funeral perpetu no troben nous consumidors.

Passa la campanya –i les campanyes!- mentre els caps d’aquests mitjans de masses dinen al reservat d’un restaurant buscant la fórmula de l’eterna joventut amb els caps dels grans partits. I, així, cada dia toca dinar convenientment amb el responsable d’un gran partit, perquè no hi ha pressa; ja arribarà el dia en què tots plegats celebren amb una paella que per fi han canviat tot perquè res no canvie.

I, així, mentre els vells (i no tan vells) mitjans apuntalen la vella política, la societat civil organitzada planteja debats que aborden temes vertaderament decisius, com què farem per consumir menys ara que ja sabem que no tenim un planeta B, qui cuidarà de la gent gran en aquesta societat envellida, com repartir el treball i els diners, com posar fre a l’especulació amb l’habitatge i el territori o quines polítiques es poden posar en pràctica per acabar amb la contaminació a les nostres ciutats de manera efectiva.

Són debats que van al moll de l’os d’assumptes que ens afecten a totes i que tanmateix no surten per televisió, convocats per col·lectius de tot arreu de les nostres comarques, on les persones interessades en debatre hi tenen veu. Qüestions que no tenen minuts d’or als mitjansno sigui cosa que els seus propietaris cedeixen espai a propostes transformadores i l’electorat se n’adone així que la seua veu i el seu vot poden contar per canviar l’statu quo.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.