La matinada de l’1 de gener de 1994, una periodista freelance catalana es trobava a la regió dels altos de Chiapas quan grups d’indígenes armats, provinents de la selva Lacandona, van irrompre per sorpresa i simultàniament a la capital, San Cristóbal de las Casas, i a sis localitats més d’aquella zona de l’estat més meridional de Mèxic.

Guiomar Rovira va trucar aleshores a les portes de les principals capçaleres espanyoles per si estaven interessades en les seves cròniques dels esdeveniments. Només una va respondre-li afirmativament: un diari molt jove –no tenia ni cinc anys de vida–, que dirigia un periodista de forta personalitat, Pedro J. Ramírez.

Jo estudiava periodisme quan El Mundo va veure la llum, la tardor de 1989. Recordo aquelles primeres converses amb d’altres estudiants als passadissos i al bar de la facultat al voltant d’un rotatiu que sorgia amb la voluntat d’esdevenir capçalera de referència i, és clar, competència directa d’El País.

L’hegemonia del diari de Cebrián i Polanco era abassegadora, en aquella època. I la seva influència superava el món de la progressia ibèrica i abraçava la del món llatinoamericà. Però els seus excessius lligams amb el PSOE de Felipe González i amb l’establishment d’alguns països de l’Amèrica de parla hispana -com el del Mèxic, que es veuria trasbalsat per l’aixecament zapatista- deixaven orfe en el món de la informació un espai –allò que el fastigós màrqueting anomena “nínxol de mercat”– que El Mundo va saber ocupar.

Les seves investigacions al voltant del terrorisme d’estat dels GAL, iniciades a Diario 16, i els diversos casos de corrupció en el PSOE destapats en aquella època serien clau per a la victòria del PP de José María Aznar el 1996. Però el curiós és que, en aquelles mateixes pàgines, on semblava que es posava la catifa vermella per a l’adveniment de la dreta conservadora després d’anys de governs socialistes, una catalana d’ideologia anarquista va poder-hi anar abocant durant mesos i mesos cròniques i reportatges. Textos en què transmetia l’entusiasme d’aquella petita revolució indigenista de caire llibertari que va posar en escac el Partido Revolucionario Institucional, que ininterrompudament havia governat el país nord-americà des de 1929.

Així era El Mundo que va trobar David Jiménez quan va entrar a treballar-hi com a becari en la secció local de Madrid i en la de Societat. Un diari que s’autoqualificava de liberal i que es vantava de no tenir cap mena de dependències i d’exercir de fuet fiscalitzador del poder. Un diari en què, segons el propi Jiménez, hi destacava una redacció jove, àgil i amb fam de periodisme, i en què aquell simple becari acabaria podent obrir tota una corresponsalia a l’Àsia tan sols quatre anys després. Un fet sorprenent que, per si sol, ja deu dir molt del caràcter del primer i més longeu director del rotatiu madrileny.

No faré pas aquí una ressenya d’El Director, el llibre escrit per David Jiménez i que narra les seves vicissituds com a comandant en cap d’El Mundo, durant 366 dies emmarcats en aquesta perenne època de triple crisi –tecnològica, econòmica-laboral i periodística– que afecta especialment els mitjans de premsa escrita. Ja deveu haver llegit o escoltat Jiménez en les nombroses entrevistes que li han fet des que va publicar el llibre. Ha gaudit d’un ampli ressò mediàtic, especialment en els mitjans catalans –cap trinxera sol desaprofitar un bonic os per rosegar–, ha estat el segon llibre de no ficció en llengua castellana més venut per Sant Jordi i, el més important, ha suscitat una reacció d’indignació pràcticament unànime entre els excompanys del diari i en d’altres professionals de la informació.

Aquest últim punt, el del desproporcionat enuig que ha generat en bona part de la professió –periodistes i mitjans catalans a banda, repeteixo, per raons evidents– és el que, a parer meu, converteix El director de David Jiménez en un títol imprescindible. I el que motiva aquest article que llegiu.

Per què tanta bilis, doncs? Per què aquests atacs de còlera desfermada contra la darrera obra de David Jiménez? Doncs perquè l’exdirector d’El Mundo ha gosat fer una cosa que, tot i ser ben simple, és, alhora, profundament revolucionària: ha transgredit la norma no escrita que diu que el treball periodístic –allò que el motiva, allò que el condiciona, allò que li dona la forma definitiva– no pot exposar-se de manera oberta a la ciutadania. És una norma no escrita que dicta que, per molt que la informació periodística creï opinió pública i incideixi de manera directa en el constant exercici de la sobirania popular, nosaltres, ciutadans, només tenim dret a veure’n el producte definitiu, i a mostrar confiança cega (per no dir fe gairebé cristiana) vers el procés d’elaboració.

El periodisme apunta amb gravadores, micros i càmeres a allò que passa al món exterior, ens en fa la tria i ens ho explica amb criteris que, en teoria, tendeixen a l’objectivitat. Jiménez ha agafat totes aquestes eines i les ha redirigit cap a la sala de màquines del producte periodístic i, més important encara, de la propietat periodística. Però no per ensenyar-nos-en el rostre amable, el que hem vist més usualment al cine o a la televisió, el que protagonitzaven esforçats equips d’investigació que, amb el suport de l’empresa, feien dimitir presidents o alts càrrecs de la cúria. Jiménez ha convertit en notícia les misèries de la seva exredacció, les relacions incestuoses amb el poder polític i econòmic del diari que va dirigir; en definitiva, les petites i grans corrupcions en el si d’aquell presumpte estendard de la independència del quart poder.

La norma no escrita de la invisibilització del treball periodístic ha estat fatalment vulnerada, però el pitjor és que l’ha comès un membre destacat de la pròpia professió. I això significa, ras i curt, alta traïció. Més enllà del comprensible malestar dels excompanys per haver-los deixat en certa manera amb el cul a l’aire, Jiménez hauria estat un irresponsable perquè, infringint el tàcit pacte de silenci i fent vulnerables les defenses periodístiques, hauria rebentat el conveni amb la ciutadania –també tàcit– de confiança en l’escrupolositat, rigorositat i honestedat de la tasca periodística.

I aquí és on entra en joc la ceguesa que la professió periodística arrossega des de fa anys i panys, resultat d’unes rutines de treball mesquinament sotmeses a examen en combinació amb aquella versió maligna del corporativisme tan tristament habitual. Ànimes càndides!; que la confiança de la ciutadania en l’escrupolositat, rigorositat i honestedat de la tasca periodística ja es trobava sota mínims!

La mirada naïf del llibre –diria que no massa sincera– d’un professional que, fins a convertir-se en director d’El Mundo, havia estat gairebé dues dècades practicant la cara més “lliure” del periodisme, el de les corresponsalies i el reporterisme de guerra, no fa saltar pels aires una confiança ciutadana que, com dèiem, ja no existia. El que fa, i això només hauria de ser vist de manera positiva, és mostrar la fesomia concreta de tot allò que, només accedint al producte final del periodisme, la ciutadania ja intuïa o sospitava.

El Subcomandante Marcos, la Comandanta Ramona i la resta de zapatistes, en canvi, sí que van fer emergir una realitat del tot desconeguda per a la immensa part de la ciutadania mexicana –i no cal dir, del món– a partir de l’1 de gener de 1994. I, a banda d’emprar modernes estratègies de comunicació i una primigènia Internet a aquest efecte, van saber-se aprofitar tant de les rutines de treball dels mitjans de comunicació clàssics com dels tradicionals criteris de noticiabilitat del periodisme, d’entrada, amb la novetat i un espectacular factor sorpresa. I per a qualsevol “ningú” (en aquest cas, uns invisibles indígenes de la Selva Lacandona) un aixecament armat sol ser, malauradament, l’única manera que les soterrades opressions i violències quotidianes que mai ha estat capaç de recollir el periodisme esdevinguin, per fi, visibles i, per tant, existeixin de debò.

Aquest és precisament el gran poder del periodisme. El de decidir què és notícia i què no ho és, què es manté com a tema d’actualitat i què ha de caure –fins i tot, sobtadament– en el més absolut oblit. I un acte tan summament decisiu, un acte que repercuteix tan extraordinàriament en la manera com després nosaltres mirarem el món, el jutjarem i hi incidirem, no hauria d’estar en cap cas fora de l’escrutini ciutadà.

El director és una gran notícia. Enorme. Però ens fan falta encara molts més llibres, reportatges, articles –i debats!– que ens disseccionin la premsa des de dins i que n’extreguin i ens n’exposin les misèries, també les de casa nostra, evidentment. Si aquest presumpte quart poder que, en les democràcies liberals, se suposa que ha de fiscalitzar la resta de poders no està duent a terme aquest mandat, potser una major obertura de la premsa a la ciutadania possibilitaria un major control de la qualitat de la tasca periodística i, de retruc, un major control de la resta de poders per part de la premsa.

Sí, ho sé, una altra mirada naïf segurament tan poc sincera com la de Jiménez (l’honestedat d’aquesta ingenuïtat implicaria, entre d’altres coses, assumir com a innegable que la ciutadania vol ser informada i no veure confirmats els seus prejudicis). Però, què voleu que us digui, també n’era, d’innocent, aquell primer estiu després de la insurrecció zapatista quan, gravadora i càmera en mà, recollia els parlaments dels partidaris d’aquells insurrectes amb passamuntanyes a la glorieta del Zócalo d’un San Cristóbal deliciosament buit de turistes, que bullia realitat visibilitzada, empoderament ciutadà i, és clar, conflicte, per tots i cadascun dels seus racons.

A mi, que sóc més aviat de tocar de peus a terra, si us plau, per un dia, deixeu-me somniar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.