El debat sobre la desinformació i les ‘fake news’ s’està utilitzant des del poder polític i econòmic per a un major control social. Els grans mitjans de comunicació han de ser més transparents per permetre una millor vigilància ciutadana del poder. Per acabar amb les ‘fake news’ cal perseguir qui hi està fent negoci, enlloc de deixar a poques mans la decisió de què és veritat i què és mentida. Aquestes són algunes de les conclusions d’un informe de la plataforma de defensa de drets digitals i cultura lliure Xnet, del qual en reproduïm un fragment a continuació. Dilluns 3 de juny, el document es presenta a Barcelona en un acte obert al públic.

Com flueix la informació? Hi ha un filtre invisible que Eli Pariser denomina Filter Bubbles. No és una novetat que estiguem en una bombolla informativa. Des de sempre, els éssers humans veiem el que volem veure, no el que necessitem veure. Però per altra banda, els canals de difusió de la informació sempre han pertangut a agents monopolístics, ja siguin governs o empreses, que han utilitzat els biaixos informatius en interès propi. La propietat dels mitjans de comunicació de masses condiciona el marc conceptual, de manera que el relat s’elabora d’acord amb els interessos de les elits econòmiques i dels governs. És notòria la dificultat que té la professió periodística de mantenir la independència…

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El periodista britànic Nick Davies comenta en el seu llibre Flat Earth News que en la dècada dels vuitanta es va imposar un model de gestió empresarial, el model Murdoch, que consisteix a convertir el periodisme en un negoci més. “L’error del periodisme ha estat -per raons econòmiques i per no haver sabut incorporar òptimament les noves tecnologies- convertir-se en opinió i centrar-se en el reciclatge d’informació, per reduir costos. Com que el propi periodisme ha abaixat la guàrdia, els que han utilitzat les noves tecnologies amb altres propòsits estan guanyant la partida”. Les xarxes han debilitat als mitjans de comunicació que fins llavors exercien d’intermediaris.

Xnet alerta que cal combatre les ‘fake news’ sense amenaçar llibertats fonamentals

Tal com va succeir amb l’arribada de l’escriptura o de la impremta, l’arribada d’internet d’una banda ha portat a la desintermediació, permetent una democratització de l’accés i la generació d’informació, però per l’altre obre la porta a una reconfiguració de la intermediació, possibilitant altres formes de crear bombolles de biaix informatiu.

La peculiaritat de la situació actual és que els biaixos es poden generar de forma predictiva i es poden configurar automàticament. És el que vénen a cridar governança algorísmica.

“Els algoritmes de Facebook, Twitter i Google discriminen informació sense consultar-nos”. A més, són espais que es regeixen per l’ambigüitat de fer-nos creure que sí que naveguem lliurement. No se’ns indica clarament que no és així. Creen un univers únic per a cada usuari exacerbant les tendències ideològiques i anímiques que ha interpretat l’algoritme segons la seva edat, ubicació, gustos, etc. D’aquesta manera es produeix un desequilibri en l’elecció que fan els algoritmes.

A hores d’ara, les grans plataformes de consum de continguts mostren només la informació que consideren rellevant segons un algoritme ocult. Aquí podem veure un dels exemples que ens mostra Pariser: informació totalment diferent sobre Egipte que apareix o s’oculta a cada persona en funció de les seves recerques i consultes anteriors.

Jaron Lanier, analista del món digital i un dels pioners d’internet en els vuitanta, afirma que “els monopolis han arruïnat internet”. En el seu llibre Ten Arguments For Deleting Your Social Media Accounts, Lanier explica que en el desenvolupament de les estructura de les xarxes socials privatives s’usen tècniques conductistes d’addicció per afavorir als clients: el veritable client no és l’usuari, sinó aquesta misteriosa tercera persona (l’anunciant) que manipula les seves decisions. Això ja passava amb els mitjans de comunicació convencionals, però “a mesura que els algoritmes han anat millorant el seu abast, ja no en pots dir publicitat… Les xarxes socials s’han convertit en imperis de la modificació de conductes”, explica Lanier.

Com és notori, gegants com Facebook i Google, que basen el seu negoci en allò que ofereixen aparentment de forma gratuïta, obtenen els seus beneficis amb les dades dels seus usuaris, justament perquè amb ells creen anuncis personalitzats i predictius. El 2017, Facebook va tenir uns beneficis de quaranta mil milions de dòlars, mentre Google va superar els cent mil milions.

En aquest, com en altres àmbits, cal legislar perquè la construcció dels algoritmes sigui transparent (vegeu l’apartat de “Recomanacions legislatives” de l’informe complet). Cal que aquestes plataformes indiquin clarament com realitzen el biaix i permetin als usuaris configurar o modificar l’algoritme, perquè així puguin accedir lliurement a noves idees i a diferents perspectives.

Podem desafiar l’algoritme imposat? Mentre no aconseguim que s’implementin els canvis legislatius necessaris, disposem d’interessants iniciatives en aquest sentit. Víctor Sampedro és catedràtic d’Opinió Pública i Comunicació Política de l’URJC de Madrid. Ell i el seu equip, amb el qual ha realitzat el projecte Dietética Digital, proposen senzilles receptes que influeixen en els algoritmes i els forcen en la direcció que desitgem (Sampedro, V., Comunicació oral, 2019). Sampedro aporta exemples i eines com l’aplicació FlipFeed, desenvolupada pel Laboratory for Social Machines del MIT Media Lab, del departament del Massachusetts Institute of Technology. Aquesta app està pensada per provocar l’efecte contrari al de l’algoritme de Twitter, és a dir, que en lloc de mostrar continguts semblants als que normalment ens porten a fer ‘m’agrada’ o RT, ens mostra continguts d’espectres ideològics diferents als nostres.

¿I què passa amb els mitjans? Els mitjans ara han de competir pels ingressos en publicitat amb aquests gegants, de manera que duen al biaixos anteriors els nous que propicia el nou mercat publicitari.

I aquí se suma una nova variable a la ingerència política: el finançament via publicitat institucional. Després de la pèrdua d’ingressos publicitaris per la competència a l’arena digital, la vulnerabilitat dels mitjans n’ha incrementat la dependència dels partits. Tot apunta cap a una concentració de la propietat dels grans mitjans de comunicació, una disminució en la seguretat i una major amenaça per a la privacitat (Lutz, A., 2012; Confessore, N., 2018). L’existència d’una oferta (aparentment) més diversa i plural no ha de significar que sigui efectiva, i encara menys que hi tinguem accés real. Entre altres coses, hi ha indicis que els algoritmes ens tanquen en bombolles informatives tancades i limitades. Hi ha indicis, a més, que al segle XXI la propaganda s’està automatitzant i opera a l’ombra amb certa normalitat (Hern, A., 2017; Jeremy, N., 2018).

Com a agreujant ens trobem que en països com Espanya s’ha desenvolupat un model de negoci basat en demanar diners als directors de comunicació dels partits. Per aquesta via alguns mitjans s’asseguren ingressos en publicitat institucional de diversos nivells administratius: ajuntaments, diputacions, comunitats autònomes o l’Estat. Un treball recent (Álvarez Peralta i Yanna, 2018) mostra la correlació entre els ingressos per aquest concepte i una línia editorial submisa dels mitjans que els perceben, incloent la difusió d’informacions falses. Això és encara pitjor que el dels bots dels partits, ja que les subvencions estan en el pressupost dels grups polítics, mentre que el que està en joc amb la publicitat institucional són els diners de les institucions, que es reparteix a discreció. A Catalunya, la situació és encara més terrible. Seria desitjable que també aquestes qüestions estiguin subjectes a regulacions específiques, per minimitzar així la ingerència dels grups polítics a l’empresa periodística.

Aquesta deriva no fa més que accentuar la tendència dels mitjans a replicar sense verificació la informació rebuda per governs i partits, com si fossin de per si fonts veraces.

En la nostra experiència activista hem assistit a la publicació d’informació en els mass media que no havia passat per un exercici de verificació en l’era digital tan senzill -i per sort a l’abast de tothom- com és buscar a Google.

Podem permetre’ns mitjans de comunicació la memòria dels quals no va més enllà de les 48 hores?

Després de la victòria de Donald Trump als EUA i del Brexit el Regne Unit, les xarxes socials que han exercit de receptacle i canal de notícies falses han hagut de prendre la iniciativa com a mostra de “bona voluntat” davant de la falsament estupefacta indignació dels “governs democràtics”. Així, l’anomenat Facebook Journalism Project va seleccionar la capçalera espanyola El País com el mitjà mitjançant el qual desenvolupar nous productes col·laboratius i intentar “fer pedagogia” amb les fake news. Una associació que presenta seriosos dubtes després que es publiquessin informes en què es documenta una mala praxi del que en un altre moment va ser un mitjà espanyol de referència, i les informacions sobre la subjecció als poders polític i financer de l’empresa editora.

A la comissió de Seguretat Nacional del Congrés espanyol celebrada el dijous 13 de desembre de 2017, el portaveu del partit en el govern d’Espanya, Luis Aznar, va plantejar la necessitat de “treballar amb els mitjans de comunicació, fomentar la investigació seriosa i raonable de els mitjans de comunicació més competents”. Afirmacions, aquestes, que han anat acompanyades per diversos comunicats d’associacions de professionals del periodisme que han aixecat la veu pels riscos que impliquen. Les ingerències estatals en la premsa impliquen escenaris gens encoratjadors per a l’exercici dels drets fonamentals. Janis Sarts, director del Centre d’Excel·lència de Comunicacions Estratègiques de l’OTAN, compartia la preocupació pels riscos potencials. “És molt arriscat que sigui sempre el govern el que hagi de dir si alguna cosa és veritat o no ho és. Hauria de ser algú delegat per la societat, algú absolutament independent qui hauria de fer això”, afirmava.

L’informe encarregat pel jutge britànic Brian Leveson el 2012 arrel del cas de News of the World suggeria que “la millor solució per a la premsa seria un organisme creat i organitzat per la pròpia indústria de mitjans que pugui proveir una regulació veritablement independent dels seus membres”. D’aquest mateix informe sorgiria la Independent Press Standards Organisation (IPSO), un organisme independent d’adscripció voluntària. A dia d’avui, el 90% de la premsa del Regne Unit subscriu la proposta. Aquesta organització té atribucions per dur a terme investigacions sobre infraccions greus de les seves normes i imposar sancions des d’una aproximació independent en relació a la indústria editorial. Al seu pla estratègic per al 2016 i 2020 es refereix que, el 2015, la IPSO va processar 10.000 queixes. I des 2016 rep 2,6 milions de lliures a l’any mitjançant un acord amb la Regulatory Funding Company. Una proposta com la de la IPSO podria ser un punt de partida interessant des del qual plantejar una autoregulació distribuïda mitjançant les eines que ofereix Internet.

En aquest sentit, les publicacions científiques i el seu sistema peer review també ofereixen un model molt suggeridor que podria ser replicat en el camp del periodisme en general. Recentment, i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT per les sigles en espanyol), el projecte “Excel·lència i Innovació en Periodisme Científic a Espanya. Periodisme d’Investigació, Periodisme narratiu, Noves Narratives i Periodisme de Dades”, de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), ha emergit com un instrument molt suggerent per a tots els professionals de la indústria. L’objectiu de la proposta era crear una base de dades de bones pràctiques, tot i que allò realment interessant per la feina que ens ocupa és el disseny d’una taula amb la qual establir criteris objectius d’avaluació. La reflexió sobre la dimensió epistemològica del periodisme (Capella, 2015) pot aportar algunes claus amb les quals configurar una taula adaptada a l’objectiu d’intervenir, de forma col·laborativa, ja no només en la qüestió de les notícies falses, sinó també en construccions periodístiques deshonestes al límit de la veracitat.

Però cal no oblidar els costos que genera la publicació científica per no desaprofitar l’oportunitat d’anticipar el desenvolupament de la tecnologia blockchain a l’àmbit periodístic. La companyia Civil, per posar només un exemple, ha desenvolupat ja la tècnica que li permet afrontar la qüestió de la desinformació a través de mètodes col·laboratius, gràcies a l’ús d’una aplicació basada en la plataforma descentralitzada Ethereum.

Podeu descarregar-vos l’informe complet aquí: #FakeYou. Fake news i desinformació: monopolis de la manipulació informativa i retallades de llibertat d’expressió (en castellà).

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019