Al setembre del 2018 es van complir els 10 anys de l’enfonsament de Lehman Brothers, un dels grans bancs històrics de Wall Street i símbol de la crisi econòmica global més greu des del Crash del 1929. La sacsejada, provocada per l’avarícia d’algunes pomes podrides, va fer tremolar el capitalisme, però la concertació global, l’enorme mobilització de recursos i l’esforç de tothom —els governs, els actors econòmics i la gent corrent— van aconseguir parar el cop i redreçar la situació. Potser el món ja no serà tan segur com abans —caldrà estrènyer la bossa—, però s’ha evitat l’Apocalipsi i tots ens n’hem de felicitar.

En síntesi, aquest és el relat oficial dels mitjans hegemònics, que ja ens preparen per a la propera crisi, que comencem a tenir a tocar, tot i que les classes populars encara no han tingut temps d’assabentar-se que ja portàvem anys de suposada bonança.

L’aniversari dels deu anys de la crisi econòmica

El relat oficial el vam llegir els anys més durs de l’ensulsiada i l’hem tornat a llegir ara, que s’ha commemorat l’efemèride amb la satisfacció del qui mira enrere i proclama orgullós: “Missió complerta!”. Però la realitat no sempre coincideix amb el relat oficial, almenys la realitat que han viscut i viuen milions de persones molt perjudicades per la crisi, que han perdut drets, salaris, estalvis i fins i tot potser la casa, i que ara es pregunten astorats com pot venir una altra crisi si ells encara no n’han sortit.

Hi ha una alternativa al relat oficial, que en síntesi diria que la crisi no la van provocar pomes podrides, sinó que era al cor mateix de l’última mutació del capitalisme —la financerització de l’economia i de l’expansió sense límits de la banca i les seves “innovacions”—, que els mateixos causants de la crisi van agafar les regnes de la política —a través de les “portes giratòries” i la “captura del regulador”— i van mobilitzar recursos públics ingents —equivalents al 25% del PIB mundial— no solament per salvar-se, sinó per sortir-ne reforçats, eliminant competidors i creant nous oligopolis. Des d’aquesta perspectiva, sí que poden dir “Missió complerta!”, però òbviament amb terribles “danys col·laterals”, entomats sobretot per les classes populars: un gran èxit per a la banca, una terrible sotragada per a la gent corrent.

Els mitjans hegemònics ja ens preparen per a la propera crisi, tot i que les classes populars encara no s’han assabentat que ja portàvem anys de bonança

Aquesta visió alternativa no ha arribat als grans mitjans hegemònics, tot i que a Espanya (i a Catalunya) s’amunteguen les dades per sustentar-la (o almenys investigar-la). Els grans bancs no solament han sobreviscut a la crisi, sinó que s’han tret de sobre les caixes, que fa 10 anys encara acaparaven més del 50% dels dipòsits; han fet un gran salt en la concentració —els cinc grans sumen ara el 71% dels actius bancaris, quan abans de la crisi representaven el 49%; tornen a tenir beneficis de somni —els guanys conjunts de la gran banca fins a l’octubre del 2018 arribaven als 13.000 milions, el 12% més que el 2017—, i els banquers s’embutxaquen retribucions d’escàndol, com evidencien les jubilacions d’Alfredo Sáenz (Banc Santander, 88,1 milions el 2013), i de Francisco González (BBVA, 79,7 milions ara). En bona mesura, aquests miracles s’expliquen gràcies als fabulosos crèdits al 0% d’interès del Banc Central Europeu i al rescat financer de la UE, que no solament ha tingut la factura més elevada d’Europa, amb pèrdues reconegudes com a irreversibles que sumen ja 50.000 milions d’euros, el 22% del total de pèrdues de la Unió, sinó que ha causat enormes estralls socials: Espanya és un dels pocs països del món on els salaris reals (descomptada la inflació) són avui encara més baixos que abans de la crisi, s’han volatilitzat més de 60.000 milions de la guardiola de les pensions i les successives reformes suposaran tisorades de fins al 40% —una gran oportunitat per a les pensions privades, també sota control dels bancs—, les persones en risc de pobresa han augmentat l’11%, les famílies desnonades o estafades per productes financers (preferents, swaps, etc.) es compten per milions…

Malgrat la rotunditat de les xifres i la magnitud del drama social, els grans mitjans han estat els amplificadors de la narrativa oficial de la “Missió complerta!”, que implica necessàriament magnificar els indicadors macroeconòmics, blanquejar l’actuació dels bancs (i dels banquers) i minimitzar la trinxadora social que se n’ha derivat. Sovint, la fórmula utilitzada ha estat no parlar dels temes delicats fins que no fos estrictament necessari i després, quan ja no hi ha més remei —perquè una sentència judicial europea ho fa imprescindible, posem per cas—, fer grans desplegaments formals, però centrant-se en aspectes de color i passant de puntetes sobre el qui i el perquè. I sempre com a “danys col·laterals” dins del terreny de joc exitós de la “Missió complerta!”.

Els mitjans brinden una nova festa de comiat a la crisi econòmica

Així ha funcionat tant amb els desnonaments com amb l’estafa de les preferents i altres abusos bancaris. Tot i que més d’un milió de famílies havien perdut els estalvis, els mitjans hegemònics pràcticament no en parlaven encara a principis del 2013 i precisament per això a Alternativas Económicas vam decidir dedicar-hi el número 1, per mirar de fer front humilment al silenci mediàtic sobre un escàndol de dimensions enormes que afectava tantíssima gent. Quan les sentències dels tribunals ja feien impossible continuar ignorant el drama, els reportatges van arribar, sí, però centrats en les històries humanes, sense entrar a les entranyes de com van ser possible els abusos i quins poderosos ho van impulsar o permetre. El mateix que amb els desnonaments: primer, silenci; després, molta atenció a les llàgrimes dels qui han perdut la casa sense entrar quasi mai al fons de qui se la va quedar i com s’ho va fer.

Els reportatges van arribar, sí, però centrats en les històries humanes, sense entrar a les entranyes de com van ser possible els abusos

L’opció aclaparadora dels mitjans hegemònics per la narrativa de la “Missió complerta!” s’entén millor si es té present que en aquesta dècada gairebé tots han hagut de ser rescatats, ells també, pel sector financer, el principal impulsor d’aquesta versió oficial. La crisi va sorprendre els grups mediàtics amb deutes impagables i molts d’ells van acabar sent absorbits pels bancs, ja sigui per la via directa, commutant deute per accions i entrant al Consell d’Administració, o indirecta, amb la tutela sobre la gestió per la magnitud del deute. Els bancs sempre han estat importants per als mitjans perquè donaven crèdits i solien ser els grans anunciants, però amb la crisi s’ha fet un salt qualitatiu molt important: n’han passat a ser els amos, quasi sense excepcions. I cap mitjà no pot promoure, per definició, narratives alternatives a la que sostenen els propietaris.

Els bancs sempre han estat importants per als mitjans, però amb la crisi s’ha fet un salt qualitatiu molt important: n’han passat a ser els amos

El Grup Prisa (El País, la Ser, Cinco Días…) va passar a ser controlat pel pool bancari dels principals creditors (CaixaBank, l’HSBC i el Banc Santander, que ara s’ha convertit en l’element clau de la nova etapa); Unidad Editorial (El Mundo, Expansión…) és del conglomerat italià RCS, amb un pes creixent de la banca italiana; Vocento (Abc) era tan a l’òrbita del Banc Santander que va arribar a tenir un president —Rodrigo Echenique— compaginant el càrrec amb la vicepresidència del Banc Santander i les responsabilitats de marmessor d’Emilio Botín; La Razón i Atresmedia estan controlats per Planeta, que fins fa poc tenia seient al consell del Banc de Sabadell; el Grup Godó (La Vanguardia, RAC-1) s’ha fusionat, en la pràctica, amb CaixaBank —amb el comte de Godó al consell del banc i, abans, com a vicepresident de La Caixa—: el Grup Zeta (El Periódico) depèn tant del deute que té amb CaixaBank que el banc ha de donar el vistiplau a les principals decisions corporatives —des de la designació del conseller delegat fins a la possible venda [actualització: una venda consumada a Prensa Ibérica l’abril de 2019]—; l’Ara té com a accionista de referència la família Rodés, amb una vinculació històrica a La Caixa que és com si fos de la casa.

No hi ha excepcions: amb la crisi, el suposat “Quart Poder” s’ha convertit més aviat en una extensió del poder financer. I és lògic, doncs, que, malgrat les heroiques excepcions individuals, hagi fet seu el missatge que proclamen amb entusiasme els nous propietaris: “Missió complerta!”.

Aquest article va aparèixer originalment el febrer de 2019 a l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una publicació que posa llum a temes que els mitjans de comunicació corporatius van passar per alt durant el 2018 i que reflexiona sobre el tractament informatiu de fets destacats. Descobreix-ne la resta de continguts i com aconseguir-lo.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.