Sovint els mitjans de comunicació parlen de les treballadores de la llar i les cures des d’una perspectiva victimitzadora o criminalitzadora, però rarament presenten el col·lectiu com a subjecte de drets. Aquest és un dels àmbits professionals on es fan més evidents les desigualtats per motiu de gènere, classe i origen. Més de 630.000 persones a tot l’estat (de les quals un 90,5% són dones) s’exposen a profundes discriminacions al seu lloc de treball: manca de prestacions per atur, relacions laborals irregulars, precarietat salarial… L’informe Tras la puerta ha analitzat la cobertura que en fan els principals mitjans.

Els mitjans de comunicació tendeixen a informar de la situació de les treballadores de la llar i de les cures des de perspectives “superficials, paternalistes i patriarcals”, que les presenten en general com a víctimes, en lloc de persones els drets dels quals són vulnerats. És una de les principals conclusions de l’informe Tras la puerta, elaborat per la cooperativa d’incidència política Almena Feminista amb el suport d’Oxfam Intermón, que es va presentar fa poques setmanes a la Casa de la Premsa de Barcelona. El document analitza 258 peces publicades entre gener de 2017 i desembre de 2018 als portals web d’una quinzena de mitjans escrits de l’àmbit estatal i català.

Les visions victimitzadores no ajuden a transmetre que allò que reivindiquen les treballadores és un tracte igualitari “com a subjectes polítiques”. “Ens agradaria que es reflectís que les nostres lluites són molt necessàries, que tenim força, que estem unides i que allò que exigim és perquè hi tenim dret, no per caritat”, destaca Norma Véliz, de la cooperativa Mujeres Pa’lante. En aquest tractament victimitzador, però, hi ha notables excepcions, com els articles que han proliferat en els darrers anys centrats en l’activisme dels col·lectius.

Un altre aspecte freqüent en la cobertura mediàtica és la criminalització. Una de cada quatre de les notícies analitzades es basa principalment en fonts policials o judicials, moltes d’elles sobre acusacions, per part dels ocupadors, de sostracció d’objectes o diners dels domicilis. Tal com reflecteix l’informe, els col·lectius de treballadores consideren que aquestes acusacions són sovint una eina per estalviar-se les indemnitzacions d’acomiadament, i aquest és un dels abusos més greus i freqüents que pateixen. Davant d’aquest fet, Isabel Muntané, especialista en comunicació i gènere i membre de l’equip de treball de l’informe, recomana contrastar les fonts policials i judicials per contextualitzar la situació de vulnerabilitat en què s’inscriuen les acusacions. En molts casos, les dones acusades són absoltes però aquesta informació no s’arriba a publicar als mitjans, que es limiten a reproduir l’acusació inicial a través de fonts policials o judicials.

Comprendre les seves realitats abans d’informar

Rocío Echeverría, comunicadora social i actualment treballadora de la llar associada a Sindillar/Sindihogar, lamenta que l’interès mostrat darrerament en el treball de la llar i les cures per part dels mitjans de comunicació sigui fruit d’una “moda”. Sovint els mitjans s’hi acosten per obtenir informació que encaixi amb una narrativa que sigui atractiva per l’audiència i “no tant perquè vulguin entendre la realitat de la nostra lluita”. La relació dels col·lectius amb els mitjans és generalment escassa, a excepció de les dates assenyalades, com el 8 de març o el 30 de març, Dia Internacional de les Treballadores de la Llar.

Les treballadores entrevistades coincideixen en assenyalar el desconeixement generalitzat de la seva situació com un dels principals reptes en la seva comunicació amb els mitjans i altres agents socials. “Sovint, els periodistes ens entrevisten sense saber-ne gens sobre el tema, i a més d’informar-los sobre les nostres reivindicacions, els hem d’explicar en profunditat la situació en la qual ens trobem”, explica Isabel Valle, membre del col·lectiu Libélulas. Per ella, l’important no és que es publiquin més peces ni més llargues, sinó que allò que es publiqui tracti la situació “en profunditat, surti una mica d’allò més elemental”.

El gueto precari de les dones que cuiden

Així, l’informe denuncia l’abordatge del sector “de maneres superficials, que se centren en els aspectes més cridaners i estereotipen i encasellen les dones treballadores”. En un testimoni recollit a l’informe, Lourdes Marino de Las Libélulas relata que, fa uns anys, en una entrevista televisiva a casa seva, va haver de posar-se la bata i netejar els vidres per fer veure que estava treballant. Per a Norma Véliz, a més, els mitjans tendeixen a informar amb “tocs sensacionalistes”. En paraules de Cielo, de Libélulas, els mitjans se centren en “aspectes anecdòtics” que acaben restant rigor a les informacions i convertint les seves situacions en un “reality show”.

També el llenguatge que s’empra des dels mitjans és sovint inadequat. Rocío Echeverría denuncia l’ús que fa un gran nombre de mitjans de l’expressió “treballadores domèstiques” per referir-se al col·lectiu. “Quelcom domèstic és un artefacte que s’utilitza dins de casa i que pertany a la casa. Nosaltres no pertanyem a cap casa, som treballadores i entrem a complir una funció determinada per la qual se’ns paga.” Per a Echeverría, aquesta expressió constitueix una mostra més de la concepció paternalista i patriarcal envers el col·lectiu que s’amplifica des dels mitjans.

Isabel Muntané contextualitza aquestes pràctiques en la dinàmica de precarització general de la professió periodística, que marca rutines que fan impossible l’aprofundiment, i a un sistema de mitjans cada cop més orientat a premiar “titulars cridaners que busquen el clic”.

Cobertures també feminitzades

Una de les dades més significatives que extreu l’estudi és que el 89% de les notícies analitzades i signades amb nom i cognom han estat redactades per dones. Les autores atribueixen aquest fet a diverses raons: l’alt nombre de dones redactores (al contrari que a càrrecs directius), el fet que moltes d’elles es dediquin a seccions centrades en temàtiques socials o bé que siguin les dones periodistes qui promoguin temes de gènere als seus mitjans, així com que des de les redaccions se’ls assignin a les dones les cobertures d’aquesta temàtica.

Tal com destaca Isabel Muntané, encara queda molt de camí perquè es consolidi la idea que les problemàtiques del sector reflecteixen “un problema estructural, que afecta tota la societat”. Paula Santos, de l’associació Mujeres Migrantes Diversas, en un testimoni recollit a l’informe, assegura que les treballadores de la llar són la base de l’economia capitalista: “Gràcies a nosaltres, les dones poden sortir a treballar per intentar trencar el sostre de vidre. Però en quina situació estem nosaltres?”

Reivindicacions laborals

La visibilització de la seva situació, que ha estat absent del debat públic fins no fa gaire, és un dels eixos de reivindicació de la Taula en defensa dels drets de les treballadores de la llar, la neteja i les cures. L’integren quatre associacions (Libélulas, Sindillar/Sindihogar, Mujeres Migrantes Diversas i Mujeres Pa’lante), amb el suport d’UGT i CCOO. La Taula treballa amb l’objectiu de pressionar les institucions perquè ratifiquin el conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball, un pas que obligaria a equiparar els drets laborals de les treballadores de la llar amb els de la resta de professions inscrites en el règim general de la Seguretat Social.

Una de les reivindicacions principals de les treballadores en aquest àmbit és que se’ls garanteixi l’accés a la prestació per atur, que actualment els és negat. Les desigualtats amb la resta de sectors, lluny de solucionar-se, se segueixen eixamplant en acabar la vida laboral de les treballadores. Segons dades del Departament de Migracions d’UGT, les pensions per jubilació que garanteix el Sistema Especial de Treballadors de la Llar ascendeixen a 520,54 euros al mes, ni la meitat de la prestació percebuda en altres professions pertanyents al Règim general.

Norma Véliz, de la cooperativa Mujeres Pa’lante destaca que, des del 2017, han detectat un interès incipient en els mitjans per informar sobre la “situació d’esclavitud que viuen moltes companyes” denunciada des de la Taula, però els esforços són encara insuficients.

Representants dels col·lectius coincideixen a demanar que des dels mitjans s’aprofundeixi en les vulneracions de drets, com la precarietat salarial, la manca de protecció davant dels riscos laborals o les dures condicions de les treballadores internes, especialment pel què fa a abusos sexuals. Un altre aspecte essencial pels col·lectius és el paper de la Llei d’estrangeria en el foment d’aquests abusos. Entre altres, la llei aboca les treballadores a acceptar condicions de treball abusives a fi de poder demostrar arrelament social per obtenir la residència, fet que les fa encara més vulnerables davant dels seus ocupadors.

Véliz explica que aquesta situació aboca moltes treballadores a dependre de la protecció institucional: el fet de no tenir accés a la prestació per atur, per exemple, provoca que moltes d’elles recorrin a ajudes socials que en cronifiquen la dependència. Des de les diferents organitzacions voldrien que els mitjans se centressin en les seves reivindicacions i les propostes que presenten a les diferents entitats polítiques. Per Rocío Echeverría, és essencial que els mitjans relatin “el menyspreu per part de les entitats polítiques, que abusen de nosaltres passant per alt els nostres drets bàsics”.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.