Amb un nou repartiment de medalles a periodistes per part dels Mossos d’Esquadra, reprenem la reflexió sobre els riscos implícits d’una excessiva proximitat dels professionals de la informació amb les fonts i, especialment, amb la policia.

En l’acte central del Dia de les Esquadres, els Mossos reconeixen amb l’entrega de medalles la tasca duta a terme pels seus agents, agents d’altres cossos policials i altres persones part de la judicatura i de la societat civil. Enguany, la periodista de successos a La Vanguardia Mayka Navarro anunciava que rebria del cos policial la medalla de bronze amb distintiu blau. Vuit i cinc anys abans, respectivament, es va donar aquest mateix reconeixement i un de semblant als periodistes Carlos Quílez i Pilar Rahola. Altres cossos policials o el propi Ministeri de l’Interior espanyol han atorgat premis similars, generalment a periodistes el camp d’especialització dels quals és el de successos o la cobertura de les forces armades. I aquest tipus de nomenaments no passen desapercebuts entre la professió.

Aquests distintius duen associats dilemes ètics que el periodisme no acostuma a afrontar de manera pública o transparent. En la seva obra canònica, Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media, l’economista Edward S. Herman i el lingüista Noam Chomsky enumeren els elements que modulen la llibertat d’informació. Des de la propietat de l’empresa periodística –especialment quan aquesta està vinculada a l’establishment econòmic– o la dependència financera, passant pel poder de les fonts institucionals sobre el periodista. És aquest vector en concret el que desperta recels entre uns professionals que ja se saben prou exposats a la influència dels poderosos.

En el periodisme de successos, les fonts policials són determinants a l’hora d’esgarrapar una exclusiva. Tenir accés a un comandament del cos del territori en què treballa el periodista pot esdevenir, per si sol, un impuls significatiu en la carrera de qualsevol. L’accés a unes diligències d’un cas que es troba sota secret de sumari serien l’enveja de tot aquell que es vol fer un nom en una de les seccions més desagraïdes dels mitjans, i seria injust que des d’una talaia de suposada puresa deontològica es critiqués els companys que ho han assolit. Tot periodista es deu a les seves fonts, ja faci periodisme esportiu o de tribunals, i l’experiència ens mostra que, sovint, la majoria ha de batallar amb equilibris complicats entre el que diu el codi deontològic de la professió i acontentar-ne algunes que són molt necessàries. Però les ombres de casos com el de l’excomissari José Manuel Villarejo, per posar un exemple sonat, alimenten una discussió que a les redaccions es troba prou lluny de concloure.

A la I Jornada de Periodisme d’Investigació del Grup Barnils “No és periodisme si no molesta”, el reporter i creador de l’exitós podcast “V, las cloacas del estado” Álvaro de Cózar explicava a l’audiència com, quan va començar a treballar com a periodista, veia els companys que tenien accés a Villarejo com poc menys que la versió espanyola de Bob Woodward i Carl Bernstein, els investigadors del Watergate. Amb els anys però, va acabar sabent que l’excomissari els citava a tots al mateix hotel de cara a fer córrer les informacions, no sempre certes, que ell oferia com un servei a qui estigués disposat a pagar-li. De fet, les cobertures per part de Público de les malifetes del personatge han estat sovint criticades, altre cop, de portes endins, per la seva aparent dependència vers un altre clan policial rival del de Villarejo.

La dificultat de contrastar aquest tipus d’informacions, per la immediatesa que exigeixen els ritmes de producció dels mitjans i la sovint necessària opacitat amb què treballen els agents, demana sovint al periodista fer un exercici de fe i atorgar presumpció de veracitat a la policia. A això cal sumar-hi la dificultat dels periodistes d’accedir a possibles víctimes d’abusos per part dels agents, fins i tot quan aquestes persones reben l’acompanyament d’organitzacions pro drets humans. Hi ha una tendència general entre els qui conviuen amb fonts policials a donar-los credibilitat de manera sistemàtica per totes les raons enumerades i més.

A casa nostra, aquesta presumpció ens ha deixat moments per a la vergonya, com la cobertura del suposat complot gihadista que el 2008 hauria volgut atemptar contra el metro de Barcelona. Una investigació sufragada amb fons europeus constataria, sis anys després, que la fiscalia es basava gairebé del tot en un únic testimoni, que va resultar ser un confident de la policia, un individu involucrat en el tràfic de persones que denunciava aquells qui estafava amb permisos de treball fraudulents. O un cas molt més recent analitzat pel Grup Barnils en el marc de l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans, el de l’anomenada Operació Alexandria, que va acabar amb 18 detencions a Barcelona i Igualada de persones acusades de càrrecs semblants. Finalment, 13 van ser posades en llibertat. El mateix es pot dir de les successives operacions contra militants anarquistes acusats d’un terrorisme que mai no s’ha pogut constatar en seu judicial i que no pocs periodistes donaven per real en les seves peces.

Sempre és arriscat fer història-ficció, però és probable que, sense el relat periodístic promogut des de determinades seccions dels mitjans, comptant exclusivament amb fonts policials, en tots aquests hagués estat més difícil per a un jutge emetre una sentència condemnatòria. Els col·lectius més vulnerables, tant pel que fa a la pertinença a una determinada comunitat religiosa o adscripció a unes idees, són els que es troben més exposats a aquesta condemna mediàtica que molt poques vegades acaben en rectificacions per part dels periodistes que les han publicades. La responsabilitat del professional de la informació en aquests casos és massa gran com per encomanar-se, només, a una única font. Com s’ha apuntat des d’aquest mateix Observatori, massa sovint les informacions que impliquen els cossos policials es publiquen al dictat dels seus departaments de premsa.

Tampoc no és sobrer recordar el paper proactiu de Joana Vallès, cap de premsa dels Mossos d’Esquadra en l’etapa Felip Puig, trucant als mitjans per negar que s’haguessin disparat bales de goma al lloc on Ester Quintana va ser ferida en la vaga general del novembre de 2012, quelcom que es va constatar en seu judicial. Una ingerència com aquesta hauria d’haver provocat una queixa pública que mai no va arribar. Ben el contrari: durant una bona temporada, amb honroses excepcions, es va donar per bona la versió policial que més tard la judicatura desmuntaria.

Malgrat tot, val a dir que la relació entre periodistes i agents de l’autoritat no sempre és fàcil. En la memòria queden les càrregues policials del març de 2009 contra els professionals de la comunicació a compte del desallotjament dels estudiants que ocupaven el rectorat de la Universitat de Barcelona en protesta pel pla Bolonya. Uns fets que acabarien amb diversos treballadors de mitjans ferits, la dimissió del director general dels Mossos, Rafael Olmos, i en una campanya de relacions públiques organitzada per l’aleshores director de la Comissaria General de Recursos Operatius, Sergi Pla, que va vestir els periodistes d’antidisturbis per mostrar-los com de difícil és discernir-los enmig d’una càrrega. Tot plegat no s’ha traduït en més cura per part de les unitats d’antidisturbis a l’hora d’intervenir, però serveix per mostrar que en alguns moments no s’han escatimat en esforços per mantenir bones relacions amb la premsa, i és possible entendre les medalles entregades el Dia de les Esquadres en aquest sentit.

Però entre tanta lloança a la cobertura informativa per part del departament de premsa de la policia autonòmica dels atemptats del 17 d’agost de 2017 —amb tot, es van publicar informacions falses—, per posar només un exemple, convé no oblidar aquelles etapes en què s’ha exclòs i marginat aquells professionals que han mostrat el que pels cossos policials era un zel excessiu de fiscalització de la seva activitat. Reconeixements com les esmentades medalles no han d’excloure la possibilitat d’obrir un debat sobre la relació amb una de les institucions a les quals és més necessari vigilar. I és que en un moment de descrèdit dels periodistes com l’actual, no és sobrer preguntar-nos, en una versió lliure de la dita llatina, qui vigila els qui vigilen els vigilants.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.