El periodisme és un món de precarietat i d’acomiadaments, però també d’oportunitats. Per al periodista Patrick Urbano, conèixer o no els teus drets laborals et pot situar en una posició de poder o de submissió. Per ajudar a empoderar els periodistes ha escrit Manual de Autodefensa jurídica para periodistas: como conocer y ejercer tus derechos (Editorial UOC). Conversem amb ell sobre  precarietat, formació, companyerisme i futur en el periodisme. Tots els ingressos del llibre aniran destinats a causes socials en defensa del dret a l’habitatge.

El llibre està pensat perquè en temps de precarietat, acomiadaments i falsos autònoms coneguem els nostres drets. Els periodistes no coneixem els nostres drets?

Jo vaig començar a estudiar Dret i després vaig passar a Periodisme, però no vaig deixar Dret. Tenia la sensació que el coneixement o no coneixement dels teus drets dins d’una societat estructurada políticament i jurídicament, vulguis o no, et situa en una posició de poder o de submissió. Crec que el coneixement del Dret d’alguna manera forma part d’aquest empoderament, d’aquest conèixer les regles del joc: encara que estiguis molt per sota, formes part d’un entramat molt ampli.

Vaig començar treballant com a periodista a 8TV amb el Cuní com a community manager, periodista digital. Allà vaig veure que els periodistes moltes vegades no saben si poden utilitzar un vídeo d’Internet o no per un reportatge, o si poden agafar una informació o fins on es pot citar. És a dir, quin ús es pot fer de materials, en positiu. Però també passa el mateix en negatiu, que és el que més em preocupa: molta gent em preguntava dubtes sobre dies lliures, si es podien empalmar contractes laborals…

Tenim molts drets, però com que mai ningú no ens els ha explicat gaire bé, en passem. [A la Facultat] me’ls van explicar en relació al dret a la propietat intel·lectual, a l’empresa periodística… però tot això no encaixa amb la realitat. La realitat és que jo he de saber com fer una factura, com fer-me autònom, saber si puc col·laborar amb altres mitjans o no… El que és important és saber quins són els teus drets, com els pots defensar, fins on pots arribar, què et pot exigir l’empresa i què pots exigir tu. I aquí hi havia una mancança.

El llibre està escrit amb un estil simple i directe, evitant el redactat habitual que caracteritza el Dret. Per què?

Aquest llibre no té cap mena de voluntat literària ni doctrinal. Està imprès en una editorial però podria estar imprès en un fanzine, en un PDF penjat a internet o en un blog. Està pensat tal com expliquem les coses, de manera senzilla perquè ho entengui tothom. Prou en tenen els periodistes amb trobar una feina i especialitzar-se en la seva matèria, com per haver de buscar el Codi Civil, que prou costa d’entendre, per saber si pot fer o no una cosa. També he intentat que a la bibliografia de cada capítol hi apareguin les lleis on estan referenciades, per tal que la gent a qui li interessa una mica més pugui anar allà a buscar-ho. De totes maneres, hi ha una cosa important: això és només una guia per explicar quins drets tenim els periodistes, però si tens un problema legal truca a una advocada o experta legal que t’ajudi, el llibre no et salvarà en un judici.

A Twitter, el periodista Jordi Sans comentava que veient aquest llibre potser caldria reformular els plans docents obsolets. Tu, que ets professor a la UOC, hi estàs d’acord?

Jo estic convençut que la universitat ha de canviar moltes coses, començant per motivar realment els periodistes a ser periodistes, explicar-los  que el món no està tan malament com ens el pinten quan estudiem la carrera. El més habitual és dir-te que si vols ser periodista no tindràs feina… casualment molts dels professors de Periodisme no són periodistes o no exerceixen des de fa temps. Aquest llibre apunta una a direcció: surt de les necessitats que m’han plantejat més de 200 professionals del món de la comunicació. Amb molts companys comentem que sortim de la facultat i no sabem si podem fer una cosa o una altra o si hi tenim dret, ningú ens parla d’hores extra, de tipus de contractes, de temporalitat… A mi, com a mínim, no em va passar. A la universitat s’han d’explicar temes com el funcionament dins d’una redacció, la vida del freelance… però no des de la precarietat, sinó des de l’empoderament. És important que un periodista quan acaba a la facultat i surt al “món real” sàpiga quins són els seus drets i quines són les seves armes. Aquí fora ningú et regala res, és la guerra, per això en aquest llibre hi ha armes.

llibre patrick urbano

Editorial UOC publica ‘Manual de defensa jurídica para periodistas’, de Patrick Urbano. Foto: Sònia Calvó.

En el llibre també desmuntes rumors que van corrent, no tant del dret laboral, sinó situacions del dia a dia, com si es poden fer servir o no de manera gratuïta i sense citar 30 segons de vídeo.

Hi ha moltes situacions que no tenen a veure només amb els drets laborals. Per exemple, un company estava fent fotos a una manifestació i va venir la policia i li va dir que havia d’esborrar les imatges i ell ho va fer perquè es pensava que si no ho feia acabaria detingut. Un policia no té dret a fer això, i això s’ha de saber. Als mitjans grans hi ha departaments legals on es poden fer consultes, però també hi ha molta gent que va sentint rumors. Com per exemple que es poden agafar 30 segons de vídeo sense citar. Això no és veritat. No pot ser que, a una persona que acaba de tornar de Síria i ha publicat un documental de guerra, tu vagis i li afusellis allò i no ho citis. No està bé. De fet, ni tan sols citant és possible fer-ho, tot i que és un terreny pantanós. Hi ha el dret a la llibertat d’informació que limita la propietat intel·lectual, és complex. Jo estic obert a Twitter per poder respondre dubtes de manera gratuïta.

Durant la teva vida laboral i el teu pas per mitjans, amb què t’has anat trobant en relació a drets laborals?

Hi ha un desconeixement ampli dels drets laborals propis dels periodistes, que a més juguen amb un tema perillós: el discurs de la passió. Sentim a dir: “si tens passió tota la resta és igual, si tens passió no t’importarà fer deu hores extres, si tens passió no et farà res treballar dissabtes i diumenges, si tens passió…”. A mi això em sembla molt bé quan hi ha projectes que t’interessen, el problema és que hem establert el tema de la passió per la teva feina com una manera d’oblidar els teus drets. No podem oblidar que vivim en un món basat en el capitalisme on hi ha un sistema de consum i d’intercanvi de diners a canvi de serveis i béns. Si tu, motu proprio, et vols quedar més hores treballant és cosa teva, però que sàpigues que això són hores que s’han de remunerar, o que tens hores de dret de descans en una feina, que existeixen convenis laborals… He vist gent que fa feina de redactor i està amb el conveni d’auxiliar administratiu. Hi ha un interès econòmic en què a l’empresa li costi menys diners. Tenim el dret de firmar o no firmar si hi ha un article en què no estem d’acord, tenim dret a fer vaga, sense haver d’aixecar la ma si ens ho demana el cap de l’empresa, ja que sinó és coacció… Ara bé, tampoc cal caure en el parany que totes les empreses són un infern o tots els caps són uns fills de puta, això tampoc és veritat. Hi ha qui respecta els drets laborals.

Una cosa és quan tens un contracte laboral i l’altra quan treballes com a freelance, que acabes sent l’últim graó. Què passa quan simplement poden deixar de fer-te encàrrecs si et queixes de la situació laboral? En quina situació queda la persona quan té por de denunciar segons quines situacions?

Ser freelance és una situació absolutament precària. A Jordi Évole o a Pilar Rahola no els deixaran mai de demanar que publiquin, però el periodista jove pringadet que acaba de començar en algun mitjà, si es comença a queixar, potser el deixen de trucar. Això passa i és una realitat. És extensible al món del periodisme, de l’audiovisual, del disseny gràfic… Jo crec que la solució passa per l’associacionisme, implica la denúncia pública, i passa per fer-nos forts entre nosaltres, perquè se sàpiga que aquest mitjà m’ha fet això, que se sàpiga quin és el preu que paguen als mitjans… Cal associar-se i denunciar males pràctiques. A mi em fa molta ràbia que si no tens una feina o un contracte sembli que és culpa teva, perquè hi ha cursets de ‘personal branding’, de com vendre’t a les xarxes socials. La gent en diu Personal Branding, jo en dic ecosistema de postureig. No deixa de ser una mena de Mister Wonderfulisme: es ve a dir que si tu no estàs triomfant al món del periodisme és per culpa teva, i ens oblidem completament d’una situació molt greu de moltíssima precarietat, on han baixat moltíssim els sous, en una professió sovint polaritzada on n’hi ha uns que cobren molt i moltíssims d’altres que cobren molt poc… Sembla que si no estàs a dalt de tot, és que no et saps vendre bé a les xarxes socials. Potser el problema és el mercat i no nosaltres. El problema no és que els periodistes vulguin tenir un contracte indefinit com si fossin bojos!

En els agraïments, dediques el llibre als “periodistes d’agència currant des de l’anonimat” o “als que esteu darrere les càmeres, per als quals no és el mateix un bon pla que un de dolent tot i que ningú ho reconegui”. És una declaració d’intencions? Busques reivindicar el bon periodista, a més del que surt a pantalla?

Jo m’he trobat que dins dels mitjans hi ha classisme professional. Hi ha el redactor, el que surt en pantalla, el crack, el que s’emporta els likes a Twitter i el reconeixen pel carrer, i després hi ha el que treballa rere la càmera, l’editor, el sonidista, la persona de postproducció, els que cobren menys, els que no surt el seu nom enlloc. Vull fer una reivindicació de totes aquestes professions sense les quals aquell periodista no sortiria en pantalla, sense les quals aquella persona no tindria micròfon, o llum, o no hauria aconseguit aquella entrevista. El periodisme no es fa des de la punta de la llança, des de la persona que surt en pantalla explicant una història. Hi ha molta gent necessària per arribar a aquell moment. Com és que ningú coneix la persona rere la càmera? Per això intento reivindicar totes les classes socials periodístiques que hi ha dins d’un mateix diari. S’ha de tractar tothom correctament, i he vist molts mitjans on s’ha tractat molt malament els becaris.

Molts mitjans de comunicació critiquen els drets laborals d’algunes empreses en els seus reportatges, però després són els mateixos que se salten els dels seus treballadors. Com pot ser?  

Vivim a l’època del titularitarisme -fent el joc de paraules amb totalitarisme- en la qual es necessiten titulars atractius i indignar-se amb segons quines coses, dient que tot està malament. Ara bé, els periodistes del propi mitjà estan amb convenis d’ajudants d’administració, no cobren hores extres des de 2008, estan fent caps de setmana i si es queixen els despatxen… Això forma part de la hipocresia del sistema o dels poderosos. És clar que hem perdut diners després de la crisi, però hi ha gent que segueix guanyant-ne amb el periodisme. Cada cop que algú fa un article gratis per a un mitjà, aquest article sí que genera beneficis. Cobrar amb visibilitat està molt bé, però no es poden posar bolquers de visibilitat als fills ni pagar lloguers amb visibilitat.

patrick urbano

El periodista Patrick Urbano va començar a 8tv i treballant en diverses feines es va adonar que els periodistes no coneixen el seus drets. Foto: Sònia Calvó.

La Marea va publicar un número on només hi escrivien periodistes que havien passat per un ERE, veiem com eldiario.es surt d’alguns redactors de Público… Creus que va cap aquí el periodisme?

Quan Playground va fer l’ERE vaig fer una sèrie de tuits criticant la falta de suport a la gent acomiadada, i vaig rebre moltes crítiques a les xarxes socials i també en privat. Perquè, tal com es diu, “perro no come perro”. Davant de tot, un periodista és un company. Cada vegada que acomiaden un periodista per la cara, cada vegada que hi ha un fals autònom, que hi ha una mala pràctica professional, també t’ho estan fent a tu. Cal que entenguem això. L’altre problema és que a les universitats s’ensenya la competició salvatge per arribar a un lloc de feina. Res del que he aconseguit en aquesta professió ho he aconseguit sol, tot ha estat gràcies a l’esforç de companys i companyes. No existeix el gran periodista que arriba a la gran veritat, aquella persona no treballa sola.

Ara bé, sí que hi ha precarietat, acomiadaments, poca feina, ERE… però també hi ha empreses bones, hi ha gent molt bona amb qui pots treballar, Internet ens ajuda a vendre reportatges arreu del món, hi ha possibilitats de cooperativisme, es poden crear mitjans sense el suport econòmic dels bancs… El que no em sembla bé és que les universitats diguin a la gent que no tindran feina de periodista. No poden matar així els somnis de la gent, hem d’encoratjar els estudiants i preparar-los amb eines pel futur perquè siguin molt bons i ensenyar-los a col·laborar entre ells, no a competir.

Somriures des de l’altar

Existeixen sindicats de periodistes, col·legis, grups… [sense anar més lluny, Mèdia.cat l’edita una associació de periodistes, el Grup de Periodistes Ramon Barnils]. Són útils a l’hora de defensar els drets dels periodistes?

Hi ha sindicats que sí. Una vegada vaig criticar el Col·legi de Periodistes per no solidaritzar-se amb l’acomiadament de companys i un periodista em va dir que la funció del Col·legi no era aquesta. Jo em pensava que sí que l’era, a més de fer cursos de storytelling… El problema és que ens falta una certa cultura de solidaritat entre els companys. Veiem periodistes a qui apliquen la Llei mordassa, periodistes a qui deixen de trucar perquè han tret el tema de Villarejo, així els premiem? Falta tenir cura dels companys i més amor. Estem tant temps esperant un contracte que ens oblidem dels companys que s’han quedat sense la feina.

El llibre parla sobretot de drets laborals, però hi ha un últim capítol on aclareixes conceptes útils, com ara la diferència entre homicidi i assassinat o demanda, querella i denúncia.

Jo vaig aprendre moltíssim d’una periodista de successos de Betevé, la Clara Aliaguilla. Parlant amb ella em va dir que els periodistes a vegades no coneixem els termes jurídics, per això vaig pensar que calia aclarir conceptes que normalment s’utilitzen a la babalà als mitjans. Al final, les paraules són política també. Intento donar a persones que no tenen el temps per estudiar Dret quatre pinzellades per moure’s pel món. Com més en sapiguem, més difícil serà que ens enganyin.

Es busca nou cap de recursos humans

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019