Després de la telenovel·la de la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, amb un pacte de govern amb el PSC de Jaume Collboni i els vots “gratuïts” de Manuel Valls, cal preguntar-se, de nou, si els programes electorals serveixen de res. Les companyes d’StoryData van realitzar una tasca periodística cabdal en les circumstàncies que hem viscut després de les eleccions municipals del 26M a la capital catalana. Enmig del soroll dels dies previs a la investidura, aquest grup de periodistes dedicat a la investigació, l’anàlisi i la visualització de dades, va respondre una qüestió molts senzilla: quins programes electorals dels partits barcelonins tenien més coincidències? Els resultats, publicats a Crític, eren força esclaridors. De 41 propostes analitzades, els programes d’ERC i Barcelona en Comú en compartien 34. En canvi, socialistes i comuns només coincidien en 13 propostes. Els punts d’acord entre Valls i Colau eren sis.

Periodisme a foc lent per posar llum sobre una qüestió central pel què fa a la legitimitat democràtica dels processos electorals. En una democràcia representativa com la nostra, quin criteri ha de prevaldre per formar govern? El programa electoral de cada formació o les maniobres imprevistes (de vegades, realment insòlites) dels partits un cop introduït el vot a l’urna? En un context de desprestigi dels sistemes democràtics, coincident amb un auge de populismes autoritaris, les elits representatives no poden menysprear el document elemental que justifica tota campanya electoral. Només una lluita d’egos i personalismes pot explicar que un partit decideixi formar govern amb una opció política amb què comparteix el 32% del programa, en lloc de fer-ho amb qui comparteix el 83% de les propostes.

La decisió de Barcelona en Comú de governar amb el PSC, acceptant tres vots de Ciutadans per a la investidura, és legítima però no era previsible. I la imprevisibilitat en política es paga amb la desconfiança. La consulta interna per validar la decisió va comptar amb la participació de 4.042 persones, un 71,43% de les quals va aprovar l’opció que feia Colau alcaldessa, en contra del 28,50% de militants que preferia el bipartit ERC – Barcelona en Comú amb Ernest Maragall com a alcalde. Però, què hi ha dels altres 152.115 barcelonins que van donar el seu suport als comuns el 26M, sense haver escoltat o llegit en cap moment que aquest escenari fos ni tan sols possible? De fet, ja són cèlebres les imatges de l’entrevista que Ferran Casas va fer a l’alcaldessa a Nació Digital dies abans de les eleccions, plantejant-li l’escenari dels vots gratuïts de Valls per a la seva investidura, a la qual cosa Colau reaccionava amb cara d’incredulitat tot assegurant que l’opció quedava totalment descartada.

Els ciutadans ja donem per fet que els programes electorals no es compleixen. Igual que sabem que l’hamburguesa de l’anunci no és com la que finalment ens menjarem, també comprenem, amb una tràgica naturalitat, que les campanyes electorals són una mena de circ polític per a la pràctica de les dots propagandístiques i l’art de l’exageració dels candidats. Ara, a més, hem comprovat sense mitges tintes, en una investidura històrica a Barcelona, que els programes electorals ni tan sols serveixen per impulsar els pactes de govern més naturals, en base a les promeses fetes durant la campanya. I em pregunto: si els programes electorals i les propostes de campanya no es converteixen en el pal de paller sobre el qual edificar coalicions de govern, com es justifica la disrupció de les campanyes electorals en els mitjans de comunicació i en la vida dels ciutadans?

Blocs electorals, debats que no s’acaben mai i en què ningú escolta ningú, promeses i anuncis a l’hora de sopar, declaracions ara aquí i ara allà, sessions fotogràfiques, els informatius que van plens de l’última hora de la campanya i periodistes perseguint candidats com si aquests sempre tinguessin alguna cosa interessant a dir. El dia a dia d’un mitjà canvia vertiginosament durant les campanyes electorals, perquè se suposa que el rol dels periodistes és informar sobre les propostes dels partits, a fi que els ciutadans puguin decidir el seu vot de manera fonamentada. Si, finalment, els programes i les promeses electorals passen a un segon pla durant les negociacions per formar coalicions de govern, quin sentit té la cobertura informativa que s’ofereix als mitjans? Potser, si la cosa va de noms i d’estratègies de despatx imprevisibles, amb la publicació d’un llistat de candidats i un titular viral de l’estil “El que succeirà a continuació et sorprendrà” ja faríem.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019