El 28 de juny se celebra el dia per l’alliberament sexual i de gènere, en commemoració de la revolta de Stonewall a Nova York l’any 1969, que va ser un revulsiu per a alguns moviments LGBTI arreu del món. Durant aquests dies i tot el mes de juny, els mitjans de comunicació fan una cobertura especial relacionada amb la situació de drets i llibertats de la comunitat LGBTI. Però si analitzem algunes de les notícies que es publiquen durant l’any trobem que, en alguns casos, el tractament mediàtic de les informacions sobre el col·lectiu cauen en males pràctiques que atien el racisme i la islamòfobia.

Article publicat a l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans de Comunicació, impulsat pel Grup Barnils amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. El portal ofereix a periodistes i a la ciutadania eines i continguts per reflexionar sobre cobertures mediàtiques recents que podrien reproduir discursos discriminatoris d’antigitanisme, aporofòbia, islamofòbia, racisme i xenofòbia.

Els mitjans de comunicació generalistes posen el focus en el col·lectiu LGBTI durant el mes de juny. Durant l’any, però, sota la bandera de l’arc de Sant Martí, que representa el col·lectiu LGBTI, poden amagar-se discursos discriminatoris, colonialistes, racistes o tots a la vegada. És el que podríem anomenar multidiscriminació.

La instrumentalització dels drets LGBTI 

El concepte d’”homonacionalisme” sorgeix l’any 2007 de la mà de la investigadora en estudis de gènere Jasbir K. Puar en el seu llibre Terrorist Assemblages: Homonationalism in Queer Times. Tal com va recollir Núvol en l’article “Glossari ciutat diversa”, el terme significa “ús parcial i interessat que certs sistemes de poder (en el seu exemple, els governs dels Estats Units i d’Israel) fan de les polítiques LGTBI per tal de justificar les seves pròpies postures racistes, xenòfobes i sobretot islamòfobes”.

És a dir, és una forma de feixisme que associa ideologies nacionalistes a persones LGBTI. En aquest context, alguns poders es posicionen favorables a les reivindicacions d’aquest col·lectiu per justificar els seus posicionaments xenòfobs, especialment contra l’islam, generant el relat que les persones migrants són homòfobes vers la suposada societat occidental presumptament avançada i per tant igualitària.

Un d’aquests casos el detectem a l’article d’opinió que publicava La Razón, “Jimena, Shaza y la bendita Europa”, que esdevé un clar exemple d’homonacionalisme. El text instrumentalitza la comunitat LGTBI i atribueix als creients d’una religió actituds personals d’un cas concret, generalitzant i estigmatitzant tota la comunitat musulmana com si aquesta fos compacta i heterogènia. El que destaca en tot l’article és la separació d’uns actors (emmarcat en el “nosaltres”, blancs, europeus, “civilitzats”…) amb altres actors (els “altres”, els diferents, musulmans, racialitzats, bàrbars…). Els primers es presenten des del privilegi d’estar per sobre dels segons, que són descrits entre generalitzacions, estereotips i estigmatitzacions de la comunitat musulmana, una pràctica que genera l’imaginari col·lectiu que les persones creients de l’islam són inferiors, irracionals, menys desenvolupades i homòfobes. En l’anàlisi crítica del discurs, aquesta pràctica es coneix com el quadrat de politització ideològica; l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans de l’IEMed va publicar una anàlisi exhaustiva de les discriminacions de l’article.

Altres mitjans de comunicació, com Pikara Magazine, han aprofundit en la criminalització que es fa d’alguns pobles i cultures utilitzant els drets LGBTI com a pretext. Brigitte Vasallo, en l’article “Per les escletxes homòfobes de l’homonacionalisme”, recorda que l’homonacionalisme, a més de racista, és també homòfob i trànsfob, per dos motius: perquè quan separa el “nosaltres” dels “altres” està invisibilitzant premeditadament que, a Palestina, Síria o Dubai també hi ha comunitat queer, i perquè configura un “nosaltres” que fa encaixar en la (homo)normativitat. Segons Vasallo, l’homonacionalisme promou gais, lesbianes i trans joves, guapos, prims, blancs, de classe benestant, “despolititzats i desplomats”.

Aquest “nosaltres” excloent i poc representatiu de la diversitat dins el col·lectiu LGBTI es reflecteix també en els actes i esdeveniments enfocats a aquest públic determinat. Un exemple n’és el Circuit Festival de Barcelona: només cal llegir-ne la crònica d’El Mundo, “Èxtasi homoeròtic a la piscina”, i veure les fotos que il·lustren l’article per fer-se’n una idea. També en la cobertura mediàtica s’aprecia aquest biaix, com ja apuntava Vicent Canet a l’informe de Mèdia.cat “Home, gai i jove: la imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans”, en què concloïa que la imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans era la d’un home, jove i gai (i podríem afegir blanc i de classe mitjana-alta). També altres articles amb l’avantítol “El viajero Gay” d’El País contribueixen a construir aquest “nosaltres” homonormatiu mentre retrata, en aquest cas, Dubai, un paradís hedonista “tot i ser musulmà”.

Israel i Eurovisió: la gran rentada de cara homonacionalista

Israel és un cas paradigmàtic en què es visibilitzen estratègies polítiques i de màrqueting en la línia de fer el que s’anomena un “rentat rosa” de cara del país, posant el focus en la seva suposada tolerància i obertura cap al col·lectiu LGBTI i amagant o minimitzant la violació sistemàtica dels drets humans del poble palestí.

L’estratègia de presentar Israel com un país gayfriendly s’ha fet evident sobretot el darrer any, des que es va anunciar la celebració del Festival d’Eurovisió 2019 en aquest país, i alguns mitjans de comunicació s’han sumat al relat hegemònic. El Mundo, per exemple, presentava Tel-Aviv, la capital del país, com “l’oasi gai de l’Orient Mitjà”. En l’article es presenta un país idíl·lic per a la diversitat sexual, però des d’un punt de vista completament homonormatiu: els únics protagonistes que ho exemplifiquen són un matrimoni de dos homes joves, amb poder adquisitiu i blancs. L’article, a més, esmenta de passada temes complexos com el “conflicte entre àrabs i jueus” i la “crida al boicot” d’una forma banal i poc profunda, i fa generalitzacions a partir de les declaracions dels actors de la notícia, sense aportar cap font experta. També contribueix a construir un “altres” simplificat, afirmant de manera general que “als països del voltant llencen els homosexuals per la finestra”.

La invisibilització de la vulneració dels drets humans de l’estat d’Israel durant el festival de la cançó també es fa palesa en notícies com la d’El País, que destaca la “cara amable” del país durant el festival i l’”ambient hedonista aliè als conflictes de l’Estat jueu”. També el diari La Vanguardia, amb motiu del concurs musical, publicava sobre Tel-Aviv que és “una ciutat moderna, cosmopolita, oberta i molt turística”. El Mundo, per la seva banda, en una crònica sobre el festival, es referia al conflicte entre palestins i israelians com l’”interminable conflicte”, en un exercici de frivolitat en què ironitzava comparant-lo amb el conflicte entre Madonna i la Unió Europea de Radiodifusió (referint-se a la dificultat per tancar el contracte amb la cantant, que finalment va actuar al festival).

Cal recordar que poc més d’una setmana abans de la celebració del festival, TV3 ens explicava que Israel havia bombardejat Gaza en resposta a un atac de Hamàs en què van morir quatre civils israelians. Del bombardeig contra Gaza se’n feia un balanç de 23 persones palestines mortes. També pocs dies abans, Amnistia Internacional denunciava amb un comunicat la situació de patiment de la població palestina refugiada a causa de la “violació flagrant del dret internacional” que Israel comet des de fa 71 anys negant-los el seu retorn. Cap d’aquestes informacions recents i pròximes a la data d’Eurovisió apareix en els articles que parlen d’Israel.

Escletxes contra la discriminació 

Per trencar aquesta construcció dels “altres” que afavoreix el discurs homonacionalista i xenòfob es poden obrir escletxes i mostrar altres realitats possibles. En això els mitjans de comunicació poden contribuir a visibilitzar aquesta diversitat. Un exemple seria, per exemple, posar el focus en el cinema queer i feminista palestí com a estratègia de resistència i subversió davant l’estratègia del “rentat rosa” israelí. També l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans fa un recull de bones pràctiques als mitjans convencionals que ajuden a trencar estereotips i estigmes sobre la comunitat musulmana. I en aquesta entrevista a l’investigador i activista queer musulmà Daniel Ahmed a eldiario.es es visibilitza que les persones musulmanes gais, lesbianes, trans, bisexuals i amb identitats de gènere i sexuals no normatives existeixen i s’organitzen. Mostrar aquestes realitats interseccionades i complexes és la millor manera de combatre discursos homogeneïtzadors i discriminatoris. El mes de juny i la resta de l’any.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.