Matteo Salvini és un ignorant amb mentalitat feixista”. La definició és d’Andrea Camilleri, un dels últims grans intel·lectuals italians. No en queden gaires, com ell. Respectat, lúcid, popular, compromès, irònic i sense pèls a la llengua, l’escriptor que va batejar el comissari protagonista de les seves novel·les negres amb el nom de Salvo Montalbano, en homenatge a Manuel Vázquez Montalbán, està ingressat a l’hospital des del 17 de juny. Va tenir un atac de cor i es troba en condicions crítiques però estables.

Camilleri, de 93 anys, és una institució a Itàlia. Tot allò que diu –des del seu suport al 9-N i al referèndum català fins a les crítiques al govern grillino-leghista– té un fort impacte mediàtic. La setmana que va tenir l’infart havia dit que, tot i que no creu en Déu, veure Salvini brandant un rosari als mítings, instrumentalitzant la religió, li semblava “vomitiu”. El líder de la Lliga va respondre-li amb certa condescendència –aclarint que és fan del comissari Montalbano– però amb la justa dosi d’èmfasi per provocar una reacció d’odi a les xarxes contra l’escriptor sicilià.

Quan el van ingressar va ser portada de tots els informatius i també tendència a Twitter durant uns dies. De tots els que van aprofitar l’ocasió per apuntar-se al que aquí en diuen un “concurs de rots” o una “guerra de rots” (a veure qui deixa anar l’exabrupte més execrable i sorollós), en va sobresortir el veterà periodista Vittorio Feltri, fundador i director del diari dretà Libero Quotidiano, que en un lamentable editorial va dir que li sabria greu si Camilleri es moria, però que almenys “el terrone de Montalbano” no “tocarà més els collons”.

Terrone és la manera despectiva amb què els italians del nord anomenen els del sud; un insult que, des que la Lliga (el partit que més l’havia fet servir) ha esdevingut ultranacionalista italiana, gairebé havia desaparegut de l’escena pública. Feltri, berlusconià primer, salvinià després, sempre servil amb els poderosos i mesquí amb els dèbils, ja ens té avesats a sortides de to i a declaracions classistes, misògines, homòfobes i racistes. Les paraules contra Camilleri, però, han estat per a molts la gota que ha fet vessar el got.

L’onada d’indignació ha estat considerable i ha sacsejat tot el món periodístic italià, que s’ha vist obligat a prendre posició. S’ha obert el debat sobre la degradació del periodisme al país i el baix nivell del debat públic. Hi ha una petició en curs, que ja voreja les 90.000 firmes, per exigir a l’Ordine dei Giornalisti (l’associació professional de periodistes, l’òrgan al qual cal estar inscrit per exercir a Itàlia) que l’expulsin. I periodistes de renom com Paolo Borrometi i Sandro Ruotolo, especialistes en màfia, s’han donat de baixa de l’Ordine en senyal de protesta. “Prou, o ell o nosaltres”, han dit.

Feltri, per la seva banda, ha obtingut el que volia: atenció i encara més espai als mitjans, on apareix sovint com a opinador. El cert és que aquest és l’estil que el caracteritza i, encara que desagradables, les seves declaracions sobre Camilleri no son les més repulsives ni, sobretot, les més tòxiques que ha fet. Una portada recent de Libero Quotidiano duia per titular “Vai avanti Gretina”, fent un joc de paraules amb el film còmic dels anys vuitanta Vai avanti cretino per insultar l’activista adolescent Greta Thunberg, a qui Feltri ha ridiculitzat pel seu aspecte físic. A aquest referent del periodisme liberal-conservador italià li molesta molt que es parli d’emergència climàtica; ell la nega. “No m’importa gens el clima, ja em van bé un parell de graus més; el que m’importa és la figa”, ha dit. Altres portades de Libero Quotidiano son: “Bastards islàmics”, després dels atemptats de París; “A més de la misèria porten malalties”, referint-se als immigrants; “Més patates i menys mimoses”, pel 8 de març (les patates fan al·lusió als genitals femenins i les mimoses es regalen el Dia de la Dona), o “Patata fogosa” referint-se a l’alcaldessa de Roma (per aquesta última portada va ser condemnat).

Ahir, Feltri, de 76 anys, publicava l’enèsim article per defensar un home acusat d’agressió sexual: en aquest cas, el seu admirat Donald Trump. «Les acusacions de violació en contra seva son fantasioses, gens creïbles», deia. «Posseïr una dona recalcitrant és una tasca difícil fins i tot per un homenot com Trump», o «No és fàcil follar-te en un emprovador una dona que s’hi posa bé i te l’ofereix amb ganes, imagina’t una que et rebutja», deia, amb l’objectiu d’escarnir i desacreditar el relat de la periodista Elisabeth Carrol, que acusa l’ara president nord-americà d’haver-la violat als grans magatzems Bergdorf Goodman el 1995.

De personatges així, cadascun amb els seus matisos, n’hi ha a tots els països. A l’Estat espanyol tenen programes en emissores de la Conferència Episcopal o fan de tertulians a les cadenes que, vestides d’aparent progressisme, fan d’altaveu de les mentides fabricades a les clavegueres de l’estat. Es diguin Losantos, Inda o Feltri, el que és preocupant d’ells, més que els exabruptes que deixen anar contra els qui consideren els seus rivals ideològics, és la seva capacitat d’influència i intoxicació.

La màxima contribució de Feltri al món del periodisme és haver provocat que s’encunyés una expressió que ha esdevingut d’ús comú per definir la potent maquinària d’enfangament i difamació dels mitjans per eliminar rivals: el mètode Boffo. Dino Boffo era el director del diari catòlic Avvenire, un dels que més van atrevir-se a denunciar, amb investigacions periodístiques, les orgies amb prostitutes de Silvio Berlusconi. Feltri, des del diari Il Giornale –l’altre gran quotidià de la dreta italiana, propietat del magnat–, va encarregar-se de publicar una notícia falsa en primera pàgina, en què s’assenyalava Boffo com a homosexual i se l’acusava d’”intimidar la dona” del seu suposat amant. Quan es va demostrar que la notícia era un muntatge totalment fals, Boffo, que feia una bona feina al capdavant d’Avvenire, ja havia dimitit.

Al cap d’un temps, Feltri va publicar una nota on reconeixia que la notícia no era certa, i va ser suspès de l’Ordine dei Giornalisti durant sis mesos –que van acabar sent tres–. Però el mal a Boffo i el favor a Berlusconi ja estaven fets. Difama, que alguna cosa queda. Que els ho preguntin, si no, a les víctimes de les oportunes portades falses d’El Mundo abans de les eleccions o les de tants altres mitjans assenyalant amb calúmnies mestres catalans. És contra això que els periodistes d’arreu haurien de plantar-se. O la guerra de rots ens engolirà a tots.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019