Bon dia, són les 8. Benvingudes a Mèdia.cat. Dilluns, el programa de ràdio més escoltat a Catalunya, amb 656.000 oients segons el darrer EGM, emetia un editorial sobre un cas d’agressió sexual ocorregut el cap de setmana. Entre aquella secció i la publicació d’aquest article -i basant-nos en estadístiques oficials- calculem que vuit dones han presentat una denúncia per haver patit una agressió. Quatre dones cada dia.

Però, senyores i senyors, l’espai d’audiències massives obria amb el cas de Canet de Mar. Potser és perquè aquest presumptament l’havien comès, en paraules del locutor, “menors no acompanyats, sí, estrangers”.

L’espai editorial del programa radiofònic deixava a l’aire algunes reflexions centrals per entendre el tema: si els agressors fossin menors d’edat acompanyats i nascuts aquí, en parlaríem igual, li donaríem el mateix espai mediàtic? Quins paràmetres determinen l’interès periodístic d’una agressió? Allò que en justifica la noticiabilitat és la procedència de qui comet l’agressió o l’agressió en si mateixa? Si la Generalitat de Catalunya és qui té la tutela dels joves, segueixen sent estrangers?

Celebrem que els mitjans finalment considerin que la violència masclista és un tema prou preocupant com per encapçalar espais de gran audiència, i creiem que ha de seguir fent-ho. Però quan, en lloc de cercar les causes, conseqüències i context de les agressions, el periodisme es dedica a reproduir un relat que les relaciona amb un col·lectiu concret, el que fa és invisibilitzar les estructures de violència patriarcal que queden implícitament legitimades per la manca de presència mediàtica.

Com a periodistes hem de ser conscients que allò de què no parlem, no existeix; allò de què parlem, passa a fer-ho, i ho fa condicionat per la perspectiva des de la qual ho presentem. Si volem posar el focus en situacions que afecten persones menors d’edat (en tinguin la tutela els seus pares biològics, d’acollida o la Generalitat) és interessant saber que hi ha guies i recursos d’entitats referents sobre el tractament que cal donar a infants i joves als mitjans de comunicació. I que hi podem fer una rellegida de tant en tant. Parlem d’aquests assumptes, és clar, però fem-ho posant al centre i respectant els drets d’infants i joves.

La realitat és complexa i els periodistes hauríem d’allunyar-nos de presentar-la de manera polaritzada: bonisme o xenofòbia? Uns o altres? A favor o en contra? “El silenci del políticament correcte” no es pot rompre amb una presentació binària de la societat. El periodisme, com a pràctica que té una funció i responsabilitat socials, hauria d’evitar generalitzacions i fer visibles els matisos i les diferències en pro de la convivència. No fer-ho és, a banda d’enganyós, irresponsable i molt perillós.

Presentar els joves com un col·lectiu homogeni fa que la dimensió humana de les seves vivències quedi diluïda en favor d’una visió només grupal. El fet de centrar el focus mediàtic únicament en les accions negatives que protagonitzen només una part dels joves nouarribats tutelats per l’administració, a més, contribueix a que es vagi construint una imatge esbiaixada del col·lectiu. Així, la deshumanització, sumada al tractament informatiu criminalitzador, contribueix a la creació de la malanomenada “alarma social”.

Als mitjans de comunicació de masses se’ls acumula la feina sota la catifa. El primer pas, revisar les dinàmiques de producció de les notícies; el segon, detectar les males pràctiques normalitzades que inclouen discursos discriminatoris. Això sí que seria fer el social i professionalment “correcte de debò”.

Bonus trackPer què els mitjans de comunicació encara no han reflexionat sobre l’ús del concepte “MENA”? Des de quan descrivim les persones per la situació administrativa en què es troben i just per  allò que “no” tenen?

Del tractament i discriminació periodística que han fet els mitjans de comunicació dels joves menors d’edat tutelats per la Generalitat, en podeu llegir una miqueta més al web de l’Observatori d’Actualitat dels Discursos Discriminatoris.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019