Les sigles MENA, menor d’edat estranger no acompanyat, s’associen a violència, delinqüència i drogues als mitjans catalans. Els joves estan disposats a parlar, però no se’ls pregunta; fins i tot han creat una associació i han elaborat una campanya per desmuntar tòpics. Segons dades dels Mossos d’Esquadra, només un 18% d’aquests joves han comès algun delicte, però els mitjans segueixen elaborant un discurs criminalitzador.

Article publicat a l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans de Comunicació, impulsat pel Grup Barnils amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. El portal ofereix a periodistes i a la ciutadania eines i continguts per reflexionar sobre cobertures mediàtiques recents que podrien reproduir discursos discriminatoris d’antigitanisme, aporofòbia, islamofòbia, racisme i xenofòbia.

No, no hem perdut la xaveta. No estem fent servir la nostra capçalera per estigmatitzar un col·lectiu. Els menors estrangers no acompanyats (MENA) han esdevingut els darrers anys en els mitjans els socialistes de la pel·lícula Que vienen los socialistas (1982) de Mariano Ozores: un col·lectiu que ens recorda que els drets són d’uns quants i que els altres ens segueixen fent por, molta por.Però en el cas dels anomenats MENA, per als mitjans no hi ha espai per a la comèdia, com sí passa al film protagonitzat per José Sacristán, que dibuixa una dreta atemorida davant d’allò que pot perdre. Aquí els protagonistes són menors d’edat, o joves, amb els drets vulnerats una vegada i una altra, i amb uns diaris que els juguen a la contra. Una alarma social que permet intervencions policials més crues i que justifica actituds racistes vers els menors.Els mitjans s’han encarregat de convertir els menors d’edat estrangers no acompanyats —uns 5.600 joves sense tutor a càrrec en territori català— en una amenaça. Això es desprèn de les informacions que ens arriben sobre aquest col·lectiu, heterogeni —nois i noies i de diferent procedència— però construït amb uniformitat pels mitjans, sempre associat a la violència, les drogues o la delinqüència.

Dades en comptes de drets

Les dades, però, contradiuen el principal estigma que es fa sobre aquests joves: només un 18% d’ells han comès algun delicte des de la seva arribada a territori català. Tot i la baixa xifra, la majoria de mitjans (ARAEl País o La Vanguardia) que es feien ressò d’aquesta informació publicada per la policia el passat mes de maig ho feia situant-la en el titular o en el subtítol, una forma més d’allargar l’ombra estigmatitzadora contra aquests joves.

La publicació d’aquest informe per part dels Mossos d’Esquadra va ser rebuda amb gran difusió per les principals capçaleres catalanes, que es van dedicar a disseccionar el nombre de delictes i els tants per cents de les persones que els cometien. Una recopilació exhaustiva d’informació d’origen policial però molt poc èmfasi en els drets vulnerats d’aquests joves.

Només el diari ARA recollia, en el darrer paràgraf de la seva peça, una declaració de les entitats socials. Un contrast al discurs policial. Sense atribuir, això sí. “Les entitats socials apunten que cal garantir la integració dels menors, un cop han fet els 18 anys, per evitar que delinqueixin”, resa el mitjà. Ho fa de la mateixa manera una peça elaborada per TV3 que destaca al lid: “Algunes entitats socials creuen que donar les dades, tal com fan els Mossos, va en contra dels drets dels infants”.

A més de fer-se ressò de les dades, alguns mitjans es feien seves les explicacions alarmistes de la policia, fins i tot quan es tractaven d’hipòtesis en condicional. “También ha detectado problemas entre ellos y peleas, pero no ‘grupos con sentimientos de pertenencia y rivalidad por el espacio público’, aclaran, sin descartar que eso pueda acabar sucediendo”, recollia el text d’El PaísL’abundància de fonts policials reforça la idea que la solució al problema era de seguretat i no social. Així ho reflectia La Vanguardia.

Cap dels mitjans que recollia l’informe presentat durant la Junta de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona complia amb la funció de fiscalització de les institucions. No hi havia cap declaració de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), encarregada dels joves fins que són majors d’edat, ni de la Generalitat, principal garant dels seus drets bàsics.

La por generada arran de la vinculació d’aquest col·lectiu a la violència reforça l’alarma social i les conseqüències es palpen sobre territori: “Una pelea multitudinaria la noche del sábado volvió a generar una gran inquietud entre el vecindario del Hotel Marisol en Calella”, dictava també el diari del Grup Godó, sense citar cap veí i referint-se a l’autor del furt com a “MENA” sense cap font que contrastés la informació.

El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va desmentir que es produís cap batalla campal a la població ni que cap jove migrat sol que viu al centre d’emergència de Calella intervingués en cap baralla amb els veïns de la localitat, com es va difondre per xarxes socials i mitjans de comunicació. Les informacions del Departament de la Generalitat, doncs, diuen que cap jove del centre es va veure involucrat a la baralla: ¿mereix això una rectificació per part del mitjà, tal com recull el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes? Les vinculacions no contrastades i els estigmes al voltant del col·lectiu reforcen el racisme contra els joves. Els darrers exemples els trobem en les manifestacions contra la instal·lació d’un centre de menors no acompanyats a Rubí.

De cognom, MENA: l’arquetip al voltant del col·lectiu

Si bé amb l’aixopluc de l’Espai de l’Immigrant de Barcelona els ex-MENA van formar a principis d’any una associació per defensar els seus drets i interessos, els mitjans no recollien cap declaració del col·lectiu en cap de les informacions citades. El principal objectiu de l’associació és deslligar la paraula MENA d’una sèrie d’estigmes que envolten els menors d’edat no acompanyats. Però sense preguntes no hi ha desestigmatització.

Els mitjans reforcen l’arquetipus del jove menor no acompanyat rere una sigla que està associada a una rumorologia reforçada pels textos sobre el col·lectiu. Els mateixos joves ho saben. Saben que no importa el seu cognom, que té molt més pes la sigla que acompanya la seva descripció. Per aquest motiu van elaborar un vídeo per a desmuntar tòpics: cinc mentides sobre els MENA.

Cinc contraarguments a l’imaginari promogut pels mitjans (Betevé se’n feia ressò): “Els MENA no són drogoaddictes, tot i que reconeixen que alguns nois inhalen cola per fer passar el fred; els MENA volen treballar i reclamen més suport, perquè treballar un cop surten d’un centre tutelat és quasi impossible; els MENA no venen al nostre país a robar; els MENA no se senten a gust vivint al carrer però, de la mateixa manera que amb la feina, diuen que manquen les ajudes; els MENA no són violents i saben que hi ha una percepció oposada per part de la policia i els mitjans de comunicació”. De fet, entitats com SOS Racisme han denunciat, per activa i per passiva, que els MENA són focus de detencions per perfil ètnic a districtes com Ciutat Vella.

El maniqueisme que afecta el col·lectiu de joves no acompanyats és molt similar al que afecta la majoria de col·lectius vulnerabilitzats, potser més greu per tractar-se de menors d’edat, grup integrat habitualment per persones migrants. És el cas dels manters de Barcelona, que ja van merèixer una anàlisi en aquest web. Les informacions que posen en valor la complexitat de la vida i que desmunten els cognoms (MENA, manters, llauner, ferrovellers) són poques. Però existeixen. “No son un acrónimo”. Així titulava la revista 5Wuna peça on intentava conèixer els noms i cognoms dels joves migrants no tutelats a Barcelona: discursos complexos i històries de vida completes per lluitar contra la simplificació i l’estigma. ¡Venen els MENA! No, ja hi són. I què.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.