Aquests dies des d’Itàlia s’ha observat amb estupor la irrupció meteòrica en el debat públic de l’estat espanyol del filòsof mimat de l’extrema dreta italiana, Diego Fusaro; fins aleshores, un perfecte desconegut per a la majoria de ciutadans de l’estat. El que ha sobtat més, però, és que no ha estat Vox, el partit que comparteix un bon feix de les seves propostes, sinó una part de l’esquerra la que li ha donat una dimensió i una credibilitat fora mida. Com ha pogut passar?

Fusaro s’ha donat a conèixer a l’estat espanyol a través de l’entrevista que el periodista Esteban Hernández li va fer a El Confidencial. El problema és clar d’entrada: l’entrevista no oferia una presentació adequada del personatge i va induir el lector a malinterpretar-ne el contingut. La descripció de Fusaro que precedia les preguntes i respostes era tan favorable que se la podia haver escrit ell mateix. A Fusaro se’l va descriure exactament com ell diu que vol ser descrit. Un pensador que articula el discurs de l’extrema dreta a través, entre d’altres coses, d’una lectura revisionista i reaccionària de Marx no pot ser definit com a marxista, per molt que ell ho vulgui.

«És marxista», assegurava el periodista, «i els seus referents son Gramsci, Pasolini i Costanzo Preve», continuava. Hi ha una enorme diferència entre afirmar acríticament això i per tant, validar-ho, i escriure «ell es defineix com a» o «ell diu que té com a referents». Queda el dubte de saber si l’entrevistador no tenia prou coneixements de qui era el personatge per saber que no segueix el pensament d’aquests autors sinó, al contrari, dels que han revisionat Gramsci, Pasolini i Marx per justificar un discurs d’extrema dreta.

Fusaro fa servir terminologia marxista com ara lluita de classes, mercificació o capital per justificar les polítiques xenòfobes de ports tancats, passi el que passi -i això inclou deixar morir persones- de la Lliga i els 5 Estrelles. Segons opina, la immigració forma part d’un complot de les elits per «substituir» els europeus blancs i cristians per africans musulmans convertits en mercaderies del capital. Aquest no és un discurs marxista; és un discurs racista, paranoic o complotista acolorit de conceptes marxistes buidats de significat.

El lector hauria d’estar avisat, abans de llegir les respostes, que l’entrevistat parla des d’un posicionament polític clar i notori -a favor del govern de Salvini i els 5 estrelles-. I no pas l’eufemisme de «sosté posicions amb les que molts salvinistes no estan en desacord». Perquè Fusaro és un prestidigitador argumental. Enganya, manipula. Fa creure que fa una crítica a l’esquerra des de l’esquerra, quan en realitat es tracta d’un reaccionari que s’ha fet famós erosionant l’esquerra i introduint-hi el marc mental de l’extrema dreta. 

Tampoc és fidel a la realitat presentar un personatge que té cadira fixa als platós televisius, des d’on defensa els que ara mateix tenen el poder, com una mena d’enfant terrible trencador i agosarat. És a dir: «un dels filòsofs més combatius d’Itàlia», «heterodox», «destinat a rebre crítiques d’una banda i l’altra», i el millor, «ha sigut titllat de roig i de feixista». Per si no quedava clara la presa de posició, una mica més a la defensiva, el periodista afegeix que feixista «també se’ls diu als que l’han entrevistat, als qui se’ls acusa de blanquejament». Cofoi, afegeix que assumeix «amb gust el risc, perquè les idees del filòsof de moda de la política italiana mereixen ser conegudes». El que de segur que mereixen les seves idees és ser contextualitzades.

No ha existit mai un debat acadèmic seriós a Itàlia al voltant del «pensament» de Fusaro. Per això sobta la credibilitat que se li ha donat a l’estat espanyol, amb un munt de tòtems de l’esquerra considerant que el que diu el pensador torinès té prou entitat com per replantejar-se les posicions de l’esquerra.

Vist des d’Itàlia, tot plegat sembla un espectacle tragicòmic. Seria impensable traslladar a Itàlia, on se’l coneix bé, el que ha passat aquesta setmana: riuades de paraules per definir les seves invencions i que fins i tot un polític d’esquerres com Alberto Garzón cités Fusaro a Twitter i hi establís un diàleg, si bé des del dissentiment. 

El mateix Fusaro ha quedat tan gratament sorprès de l’atenció rebuda, que ha penjat un vídeo a Youtube per agrair a El Confidencial i al «valent periodista» haver-li donat veu, i es vantava, sense acabar-s’ho de creure, que Garzón l’hagués tingut en compte. Un èxit comunicatiu tan gran no l’havia obtingut mai.

Fusaro és un producte de màrqueting sense substància que repeteix literalment les mateixes frases i els mateixos insults diversos cops al dia a les xarxes des de fa anys. L’endemà de la gloriosa entrevista, va escriure uns quants cops a diverses xarxes, amb l’habitual to sensacionalista, que el cas de la capitana de la Sea Watch seria utilitzat per les elits per fer un cop d’estat a Itàlia. Els complots son la seva especialitat. Segons ell, darrera qualsevol periodista crític hi ha Geroge Soros. També darrere de les ONG de rescat com Proactiva Open Arms. I afirma saber que el moviment independentista català no ha sorgit espontàniament des d’una societat civil que es va autoorganitzar, no. Ell sosté que l’independentisme forma part d’un complot global i al darrere hi ha, exacte, Soros. Com a prova, va escriure en un article que el magnat havia finaçat el Diplocat. És un fervent defensor de la unitat d’Espanya i diu que cal «combatre contra l’independentisme català».

Mentre les xarxes de l’estat espanyol bullien debatent sobre si l’esquerra hauria d’entomar els consells llençats per Fusaro, ell feia la ruta pels platós de televisió per insultar i difamar la capitana Carola Rackete. I posant-se de la part dels que l’havien anat a esperar davant del vaixell per dir-li: «Puta! T’agraden les polles negres, oi?» o «Llanceu-los al mar!», referint-se als nàufrags rescatats.

Però, d’on ha sortit, Fusaro? De pràcticament adolescent, va crear una pàgina a internet per consultar autors de filosofia. Com un “pequeño Nicolás” del món filosòfic, de ben jove va aconseguir teixir una xarxa de relacions notable, a vegades amb la tàctica de dir que venia de part d’un que ni el coneixia. Persuasiu, voluntariós, amb pocs escrúpols i moltes ganes de fer-se famós a costa de crear polèmiques, va aconseguir publicar llibres revisionistes sobre Marx que van fer indignar els experts en la matèria i encuriosir els antimarxistes. Els ambients d’esquerres el van calar aviat i van marcar-ne les distàncies. 

El seu discurs reaccionari atreia els neofeixistes, per qui sempre s’ha deixat estimar. Un episodi molt significatiu per entendre el personatge va passar a principi de 2014: va acceptar anar a fer una conferència a la seu de Casa Pound. Al partit neofeixista li agradava la seva reinterpretació de Marx i volien fer-ne difusió. L’extrema dreta té una llarga tradició de distorsió de pensadors socialistes, com la història mateixa del feixisme i el nazisme ens hauria d’ensenyar. Casa Pound son dels que s’autodefineixen com a «feixistes del tercer mil·leni» i fan rondes per apallissar immigrants o per expulsar famílies gitanes. Però també son els que tenen pòsters del Che Guevara al costat del bust de Mussolini i fan projeccions de Pasolini. La nova extrema dreta triomfa, també, perquè roba els referents – i l’espai tradicional- de l’esquerra.

Fins aleshores Fusaro, tot i tenir ja presència als mitjans, havia passat força desapercebut al públic general. Però va córrer la veu que hi havia un filòsof que aniria a parlar d’un Marx buidat de marxisme i adaptat als gustos de l’extrema dreta a la seu de Casa Pound. Aprofitant el petit rebombori, Fusaro, que de màrqueting en sap un munt, va decidir fer una cancel·lació teatralitzada. Va anunciar que no hi anava perquè, segons ell, havia rebut amenaces de mort per part de l’esquerra. 

I allà va iniciar el patró que repeteix calcat des de llavors. D’una banda, l’atac frontal a l’antifeixisme i de l’altra, la victimització. Es ven com un combatent contra un exèrcit de gent d’esquerres a sou de Soros, «que colpeixen no només amb les paraules»; com l’únic pensador prou valent per il·luminar les masses sobre els complots que pateixen. «Jo estic del tot convençut que amb els feixistes s’hi ha de dialogar», va explicar aquells dies en un altre acte. Per contiuar dient, contradient-se: «ara que el feixisme no existeix, l’esquerra va d’antifeixista per dissimular que no son anticapitalistes». Aquesta frase, amb diferents versions i farcida d’insults, és la que repeteix a les xarxes almenys un cop al dia, i és també la que va ser el títol de l’entrevista a El Confidencial: «Molts babaus d’esquerres combaten un feixisme que no existeix i accepten el mercat». Bravo. Era aquest el missatge que ell hauria volgut destacar al títol.

Fusaro és un aspirant (de moment mediocre) a Steve Bannon. La primavera de l’any passat, durant les negociacions per formar nou govern després de les eleccions, Fusaro i Bannon van ser els dos personatges que, abans que ningú, van apostar públicament per la coalició grillino-leghista. El nord-americà havia vingut a Itàlia expressament per acomplir aquest objectiu. Per la seva banda, Fusaro hauria pogut quedar més satisfet. Havia pressionat públicament perquè al govern hi pogués entrar també el partit post-feixista Fratelli d’Italia. «Que bonic seria un govern amb les tres formacions populistes!», va dir. És d’aquest personatge de qui la desorientada esquerra espanyola està acceptant lliçons. L’ambigüitat «entre el conservadurisme i l’esquerra» amb la que se’l presentava no era tal. I el lector tenia el dret de saber-ho per poder-se’n formar una opinió lliure.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.