La decisió de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) de no admetre els que no tinguin el títol de periodista ha reobert un debat al sector que s’ha fet especialment visible a Twitter. No és un debat nou, fa anys que sento companys que es queixen del que anomenen ‘intrusisme’. I això que la feina d’alguns dels que protesten amb més vehemència amb prou feines pot semblar periodisme. És un debat estèril, perquè cap títol no garanteix que algú sigui un bon periodista, ni tan sols que sigui periodista.

Sóc llicenciat en història i en periodisme, però no sóc historiador: més enllà de participar en algunes recerques quan encara estudiava no m’hi he dedicat mai. Haver estudiat història m’ha servit molt, de totes maneres, però això és un altre tema. Sí que sóc periodista perquè fa més de quinze anys que m’hi dedico. El títol, per si sol, no em va fer periodista: m’hi he convertit treballant, aprenent de caps i de companys amb més experiència i exercint aquest ofici. Perquè la nostra feina és un ofici: els periodistes som artesans -o proletaris- de la informació.

A la redacció m’és igual si un periodista té el títol o no, el que m’interessa és que tingui ofici: que sàpiga escriure -i titular!-, que contrasti, que sigui rigorós, que pregunti amb esperit crític. M’he fet un fart de veure gent amb títol que no compleix cap d’aquests requisits, que no ha fet mai periodisme però s’omple la boca denunciant l’intrusisme. En canvi, alguns dels meus millors companys han estudiat carreres com filosofia i filologia, però no periodisme.

Atenció: tot això no vol dir que la universitat no serveixi de res, al contrari. En una bona facultat s’hi ensenyen moltes eines imprescindibles per exercir aquest ofici. És una porta d’entrada clau on aprendre des de què és la piràmide invertida fins a com locutar, passant per nocions bàsiques de teoria de la comunicació. (Des del meu punt de vista falten hores dedicades a ensenyar a escriure, però això també és un altre tema). És possible aconseguir totes aquestes eines per compte propi o amb el mestratge d’algú, treballant i partint d’altres estudis, però no és fàcil, i no tothom se’n surt sense llacunes.

El sector és complicat: hi sobra precarietat, està sotmès a una crisi que fa massa que dura i certes maneres de treballar l’han empès a perdre credibilitat. Reobrir per enèsima vegada el debat sobre si el títol és imprescindible no serveix per resoldre-ho. El debat hauria de ser sobre model de negoci, sobre qualitat, sobre com millorar el mètode de treball, sobre deontologia i, fins i tot, sobre què és i no és periodisme o un mitjà de comunicació. No falten portals d’internet i canals de televisió que difonen continguts fent-los passar per periodisme sense que ho siguin. Això fa molt més mal a l’ofici que algú que és capaç d’exercir-lo sense tenir el títol universitari.

Un apunt final. Quants titulats en periodisme treballem en mitjans de comunicació? Una ínfima minoria, ho sabem tots. La majoria dels que treballen al sector ho fan en gabinets de premsa d’empreses i institucions. Ho anomenen periodisme de fonts, jo dubto que se’n pugui anomenar periodisme, és comunicació. Arribem a la paradoxa que algunes entitats de periodistes rebutgen els periodistes que exerceixen l’ofici perquè no tenen el títol i admeten sense dubtar-ho els que en fan un altre que, per més que molt respectable, no és el mateix.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019