Ha costat, però tres dies després ja gairebé hem recuperat la son i la salut perduda en algun (o diversos) dels festivals de música que s’han celebrat aquest primer cap de setmana de juliol a Catalunya. Almenys han coincidit el Cruïlla, a Barcelona; el Vida, a Vilanova i la Geltrú; el Canet Rock, a Canet de Mar; i el Rock Fest, a Santa Coloma de Gramenet. I segur que me’n deixo algun, com el Grec, que no és un festival exclusivament de música, o el Castell de Peralada, que s’allarga més enllà d’un cap de setmana. Els darrers dies no hi ha hagut timeline d’Instagram sense fotos de brindis de cerveses o braçalets d’abonament, ni vídeos de masses saltant a ritme de la música de Madness, Kylie Minogue, Oques Grasses o Dream Theater

Diumenge, el sol de migdia em fonia les neurones i el moneder tremolava després de passar pel peatge del Garraf. Les mans al volant bullint, la ràdio pública explicant qui havien sigut les estrelles de la nit a la Masia d’en Cabanyes i al Parc del Fòrum. Vaig recordar haver vist a les xarxes socials una foto d’una companya d’universitat, amb la seva filla, gaudint en família de la música metall a Can Zam. Un cop a casa, mentre matava la gana a deshora, la televisió em parlava de tantíssims joves que havien vist sortir el sol al ritme de Doctor Prats al Canet Rock, i de Charlotte Gainsbourg, que dissabte havia actuat al festival de Peralada. 

Més enllà de la informació purament musical, no vaig sentir a parlar de quines marques patrocinen aquests festivals de música –que maneguen pressupostos milionaris i, en algun cas concret, fan arribar els seus tentacles a gairebé totes les cites musicals de l’any, com explicava Crític. Tampoc del canvi dels gots de plàstic d’un sol ús per d’altres de reutilitzables al festival Vida. No en són pioners, ja fa molts anys que la reducció de residus impera en moltes festes majors de poble, però cal reconèixer que amb aquesta iniciativa el festival s’ha convertit en un bon exemple per d’altres esdeveniments amb un públic massiu. La cultura té un poder transformador increïble i, si ens ho creiem, podem canviar el món. 

Ho sap bé l’artista Nacho Vegas que dissabte a Vilanova i la Geltrú va fer pujar a l’escenari portaveus de la plataforma ‘Tanquem els CIE’. Ho explicava, per exemple, la publicació MondoSonoro i ho van veure desenes de milers d’ulls que havien quedat atrapats per l’actuació de l’asturià. Quan el públic tenia set de més, Vegas va aturar veu i guitarres per deixar pas a la lectura d’un manifest a favor del tancament del Centres d’Intenament d’Estrangers, un cau d’abusos i vulneració dels drets humans. Tot seguit, amb una pancarta encara desplegada a l’escenari principal del festival, el músic va interpretar “Crímenes cantados”, la cançó que va dedicar a Samba Martine, interna d’un CIE de Madrid, morta l’any 2011.

La música presenta una oportunitat única per denunciar injustícies i fer-ho damunt d’un escenari davant de milers de persones es converteix en una responsabilitat. Els mitjans de comunicació en tenen una altra: la de fer de transmissors d’aquest poder intrínsec de la cultura, que és transformar la societat. Si la cultura ens interpel·la i pot fer remoure la nostra consciència, cal que li donem la veu que es mereix. 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.