Per a ser bon periodista cal tenir humanitat. Segurament no és condició suficient però és, sens dubte, condició necessària. I darrerament ens sobren els exemples que ho demostren. Aquesta setmana el debat sobre la professió -i qui l’exerceix i com l’exerceix- ha estat un dels temes de conversa al microcosmos que és Twitter. Però com que a la vida real encara ara anem mancats d’organismes que regulin tot el que s’encabeix barroerament sota el paraigües de la professió, pensem-hi un moment. 

Des de fa mesos la informació sobre els joves que emigren sols ha omplert pàgines de diaris i minuts d’informatius i hem pogut veure peces amb un tractament prou exemplar i d’altres -que no poques- de (molt) menys encertades. Aturem-nos, que la qüestió -i sobretot les persones que la protagonitzen- ho requereix.

Quan parlem dels joves que emigren sols*, dels (malanomenats?; un altre debat per abordar) MENA, hem de tenir molt clar que totes i cadascuna de les seves històries són singulars, com les nostres, i complexes, molt més que les nostres. I que sense uns mínims d’empatia i d’humanitat no serem capaços de respectar-los. A aquestes alçades, demanar respecte per a les persones és tant de mínims que ofèn; però més ofèn que no els compleixi qui exerceix una professió que va estretament lligada amb la responsabilitat social.

És sabut per tothom que un dels principis del racisme és atribuir a tot un col·lectiu una característica individual. En aquesta línia, justament el Codi Deontològic de la professió (que fa temps que s’hauria d’haver actualitzat, però això també és un tema per comentar un altre dia) en el punt 6 de l’Annex D apunta que “els mitjans han d’evitar el sensacionalisme i també impedir l’emissió sense control de missatges en línia que siguin bel·licistes, xenòfobs, racistes i sexistes.” Però això, estimades i estimats, ja hem vist que no sempre es compleix. I ja no és saltar-se el Codi Deontològic; és saltar-se la moralitat i la humanitat.

Quina mena de “periodisme” és el que ataca els més dèbils? On queda el mestratge que la Susan Sontag ens va ensenyar a Davant el dolor dels altres? Voler ser incisiu, punyent i crític no va renyit amb aquesta humanitat que reclamo sempre i quan hi hagi un mètode i una professionalitat al darrere. Aleshores, però, quan això falla, què ens queda? Segurament, com a periodistes, no anar a roda de determinades informacions; com a administració, no llençar recursos públics a través de subvencions i publicitat a mitjans que, per exemple, criminalitzen els més desafavorits i, finalment, com a ciutadania, no donar bola a aquestes publicacions que fan -i s’inventen- qualsevol cosa per un grapat de clics. 

Un cop hem donat per perduda segons quina responsabilitat individual, com sempre, cal apel·lar a la col·lectiva. 

* On diu “joves que emigren sols” pot dir-hi dones, noies i criatures, per exemple, violades o agredides. O qualsevol altre tipus de víctima / supervivent de qualsevol injustícia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.