Des d’una perspectiva periodística, la tecnologia –i, conseqüentment, els formats a través dels quals els periodistes servim la informació– no pot ser analitzada únicament des d’una vessant tècnica, que sovint ens porta a l’exaltació de la novetat. Cal fer consideracions ètiques sobre les revolucions tecnològiques que vivim, en temps de canvis accelerats que amb prou feines arribem a comprendre. En la darrera dècada hem normalitzat l’ús, massa vegades addictiu, de les xarxes socials; una mina de recol·lecció de dades que exploten unes poques empreses globals amb la finalitat de generar perfils sociològics, de consum i ideològics que permeten a altres empreses o institucions de tota mena vendre’ns serveis, productes i també idees –no ho oblidem– amb una facilitat inimaginable a principis del present segle.

Els consumidors de les xarxes socials i els professionals que les emprem a diari disposem, a canvi d’oferir gratuïtament la nostra privacitat, d’unes eines comunicatives revolucionàries que d’altra manera no estarien al nostre abast –o potser sí, però no hem lluitat per a cap alternativa. Per al periodista del segle XXI, es fa gairebé impensable no comunicar a través de les xarxes socials mainstream, acceptant que aquest és l’únic camí possible i desactivant tota visió crítica vers l’escenari comunicatiu del futur. Responsables en som gairebé tots i encara més els que formem part de les noves generacions de professionals que, a finals de la darrera dècada, vam entendre Facebook i Twitter com la gran oportunitat per difondre els nostres continguts, aleshores principalment escrits i generats en blogs o pàgines web, a una audiència molt més àmplia i generacionalment propera que la que podíem assolir a través dels precaris mitjans tradicionals.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Barcelona, com a capital mundial del mòbil, és un dels epicentres de les revolucions tecnològiques. Any rere any desembarquen a la capital catalana milers d’homes encorbatats –no només, però principalment– que venen a explicar-nos i a escoltar les últimes novetats del sector. En la passada edició del Mobile World Congress, un concepte feia fruir els amants de la tecnologia punta: el 5G. Es veu que, a partir de 2020, els aparells estaran interconnectats entre ells per tal de prendre decisions de manera autònoma, la intel·ligència artificial i la realitat virtual canviaran les nostres vides i la velocitat a l’hora de produir i rebre dades, dades i més dades s’incrementarà exponencialment. No obstant, la tipologia de dades que oferirem a les empreses que ens facilitaran tots aquests serveis va molt més enllà de les que els donem bondandosament en l’actualitat.

Vindran revolucions periodístiques molt atractives per al públic, per als professionals i per als mitjans. És senzill imaginar per on poden anar les tendències en la propera dècada. Imagineu-vos poder viure un concert des del l’escenari mitjançant la realitat virtual o veure –i també viure– les notícies (sessions parlamentàries, manifestacions, conflictes, etc.) en primera persona des del sofà de casa. La intel·ligència artificial, sistema amb el qual ja s’experimenta avui dia, generarà continguts en tota mena de formats automàticament, i només caldrà un segon o dos per descarregar-se un documental o una pel·lícula. Les possibilitats semblen infinites i, acollint-les acríticament, correm el perill de no generar el debat ètic adequat per tal que la ciutadania sigui conscient dels riscos de seguretat i privacitat que suposen aquests sistemes de multiconnexions i perquè s’empoderi a l’hora de legislar i controlar el futur de les relacions socials.

Diuen els gurus tecnològics que és qüestió de pocs lustres que nanoxips introduïts al propi cos puguin controlar la nostra salut segon a segon, per tal de reduir els riscos de la majoria de malalties i advertir-nos ràpidament quan alguna cosa no vagi bé. Qui no voldrà dur una andròmina d’aquestes corrent per les venes quan el cert és que et pot salvar la vida? Però, quin n’és el preu? Quin tipus de dades generarem i a qui les oferirem i per a quins propòsits?

Tornant a la qüestió de la informació, si ja es poden construir detalladíssims perfils ideològics de ciutadans a través d’allò que escrivim, de les notícies que compartim i dels continguts que ens agraden a les xarxes, què no es podrà fer amb sistemes 5G interconnectats que sabran el que fem en tot moment i que, en un futur no gaire llunyà –potser ja parlarem de 6G o 7G– coneixeran fins l’últim detall biològic del nostre ésser? Estem disposats que uns quants ens poderosos –empreses i governs– ens coneguin molt millor del que mai ens arribarem a conèixer nosaltres mateixos?

No pretenc alliçonar ningú. Un cop publicat aquest article, el compartiré a Facebook i a Twitter, i Mèdia.cat també ho farà. Entengui’s aquest text com un exercici d’autocrítica, sobretot personal però també col·lectiva, i com un crit desesperat de qui creu que, com a mínim, hauríem de situar al centre de la cobertura informativa el debat ètic sobre les revolucions tecnològiques, per l’impacte inqüestionable que aquestes tenen en la vida dels ciutadans.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019