Som a l’estiu, és evident. Però hi ha qui diu que portem uns anys que són una ‘primavera’; una ‘primavera pedagògica’, concretament. Acaba el curs escolar i sembla que ja no es pot parlar d’educació fins al setembre, com si en temps de calor no es mantingués un fort caliu educatiu.

Entre els mitjans de comunicació, sí, n’hi ha que mostren un creixent interès per la cosa. Molt satisfactori, força satisfactori, satisfactori o poc satisfactori, diria l’informe escolar en funció de cada cas. Encara és habitual veure qui destaca més accions de màrqueting que projectes edificants i, sobretot, sobretot, encara costa d’entendre que hi ha una repercussió comunitària.
No sempre el més nou és el més nou sinó que a vegades és ben vell i beu de temps de Mancomunitat, de República i d’idees llibertàries del segle passat, posem per cas. Això sí, passat per la cuina del moment: bons ingredients ben combinats i elaborats. Pensant-hi es repeteix el vell mantra: i si el franquisme no ho hagués arrasat tot? És ben poètic que el vell sigui nou i que el nou sigui vell. Més encara en un món on els joves es riuen dels vells, potser sent més conservadors que no pas ells; i on els vells voldrien aparentar ser eternament joves, fotent-se’n i criticant-los des d’una falsa superioritat.

És dels anys 70 la conceptualització dels tres grans àmbits educatius: formal, no formal i informal. Al formal hi tenim mestres des de fa segles, el no formal no té professionals titulats fins l’entrada de l’Educació Social a la universitat als anys 90. L’informal ve a dir que tots, vulguem o no, eduquem. A finals de la primera dècada del segle XXI, en un informe escolar, seria una assignatura tot sovint suspesa des del periodisme i des dels mitjans de comunicació. També cal dir que més d’un i de dos tampoc ho tenen prou clar entre el sector educatiu. Ara, però, parlaríem més de connectar moments, espais, agents. S’ha vist que unint esforços és com millor es pot donar resposta a les adversitats de cada moment. Res nou. O de tan vell que és nou.

«De la mateixa manera que quan emetem informació hem d’assumir certa responsabilitat, tots eduquem. El món de la comunicació i el de l’educació no poden viure d’esquena sinó que els hem d’acostar». Paraules de Carles Barba, que aviat es jubila i deixarà el seu lloc de director de l’Aliança Educació 360 en mans de Fathia Benhammou. Ho deia a principis de mes, el 2 de juliol, a la presentació de la Plataforma per a l’Educació Mediàtica, iniciativa del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) amb una cinquantena d’adherits. Així mateix: dos mons tot sovint d’esquena un de l’altre. Quan un té un perfil professional a cavall de l’educació i el periodisme, són ben gracioses algunes de les entrevistes de feina viscudes mentre l’ocupador es posa les mans al cap de la combinació.

«L’educació mediàtica no ha de ser un extra sinó una part de l’educació del segle XXI integrada i transversal en el currículum, en totes les àrees. La lectura audiovisual ha estat una part oblidada», va dir durant el mateix acte Francina Martí, presidenta de l’Associació Rosa Sensat. Salvador Alsius, l’impulsor de la Plataforma, va focalitzar cap amunt: «Les autoritats educatives d’aquest país mostren un cert interès per l’educació mediàtica, però no han acabat de jugar fort i s’han centrat més en ensenyar com funcionen els estris de la digitalització, però sense arribar a impulsar un veritable esperit crític».

Una cuca no fa estiu ni una flor fa primavera, entesos. Però visca la biodiversitat i les iniciatives ben regades, si pot ser, per la pròpia natura del lloc.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.