No és cap secret que els grans mitjans de comunicació no ofereixen una visió gaire crítica de les empreses de l’Ibex 35, però saber que aquestes complicitats a canvi de diners estan institucionalitzades, són intocables i tenen un nom, «Els Acords», esdevé quasi pornogràfic. Explicar amb pèls i senyals -i noms i cognoms- les pressions, censures i vergonyes del periodisme espanyol a partir de la seva experiència al capdavant d’El Mundo és el que fa David Jiménez a El Director. L’edició en català del llibre (Navona, 2019) es va presentar a Barcelona aquest juliol, amb la directora de l’Ara, Esther Vera, i l’absència d’última hora de Màrius Carol, de La Vanguardia, que va al·legar un compromís a Madrid.

Jiménez ens rep al Cafè de l’Òpera, un local amb l’encant de la decadència repintada però sense ni un endoll per carregar el mòbil: potser una metàfora d’aquest periodisme antic que ell va intentar transformar. Una més de les apostes no del tot reeixides en una aventura que va començar el 2015, quan el van anar a buscar a Harvard mentre gaudia d’una beca Nieman perquè es posés al capdavant del «diari de la seva vida», i que va acabar poc més d’un any després amb acomiadaments, traïcions i demandes judicials.

Va escriure el llibre amb un cert sentit del deure i de la responsabilitat davant del que es va trobar, o hi ha un punt també d’autoexculpació, de dir «això és el que vaig intentar fer i fins aquí he arribat»?

Tothom ha buscat motivacions estranyes per a la publicació del llibre i al final és molt més senzill: un periodista que viu una situació excepcional com director d‘El Mundo, que és testimoni d’abusos de poder, corrupció a la premsa i lligams que comprometen al periodisme, té aquesta gran informació i fa el que faria qualsevol periodista, que és publicar-la. Després hi ha gent que em diu: “Bé, però això et va a portar conseqüències negatives, et perjudicarà”, i jo els responc: “Però és que això també és el periodisme. Si volgués ser el més simpàtic hauria escollit un altre tipus de professió”. Als periodistes ens encanta una bona història però no la nostra, no ens agrada parlar de nosaltres, i jo volia trencar amb aquesta llei del silenci dels periodistes.

En alguna entrevista hi diu que la seva situació li permetia explicar el que explica, en el sentit que col·labora amb mitjans internacionals i no ha de patir per la feina…

No es pot exigir a un periodista en precari que cobra mil euros [al mes] en un mercat laboral del sector tan limitat, on hi ha tan poques possibilitats, que publiqui El director i s’immoli professionalment. Jo tinc una carrera feta, cert matalàs financer, una seguretat… diguem que m’ho podia permetre. No és tant, com em diu molta gent, un acte de valentia, sinó el fet que, podent-me permetre explicar tot el que explico al llibre, hauria estat una covardia haver-ho guardat en un calaix. Hi havia també la possibilitat de fer-ho pòstum [somriu], però no era una opció per a mi.

La situació que relata al llibre es coneix dins del sector i segurament molta gent intueix que això passa, però vostè ho posa negre sobre blanc.

I t’ho explica algú des de dins, algú que l’ha viscuda de manera directa com a director d’un gran diari… Jo crec que això li dóna un valor addicional. Després, hi ha un valor també en el fet que ho explica algú que abans d’arribar a director portava 20 anys fora d’Espanya com a corresponsal. A El director hi ha d’una banda la mirada d’algú des de dins, que ha estat director d’El Mundo, i d’altra banda una mirada d’algú de fora que ha arribat d’un entorn molt diferent, d’un outsider.

Des de visions crítiques o mitjans anomenats ‘alternatius’ s’han denunciat repetidament els vincles de les grans capçaleres amb el poder. Per què ningú ho havia dit abans des de dins?

Perquè als periodistes no ens agrada gens parlar de nosaltres mateixos. Això és curiós, sent una professió que es dedica a parlar de tothom i a jutjar el que fan tots els altres. Crec que per una barreja d’ego i de corporativisme ranci no hem permès que passi l’aire a l’armari en el qual hem estat tancats. El periodisme ha estat una mica un gueto. Malgrat que de gairebé tot el que s’explica a El director se’n parlava en les rotllanes de periodistes i en les redaccions, no sortia mai d’allà. La pregunta que em vaig fer és: quina regla, quina llei o quin principi periodístic ens impedeix parlar de nosaltres mateixos?

Hi havia molt d’interès en què [els periodistes] seguíssim sent vistos com a purs, en fer veure que nosaltres som els bons en tota aquesta història. Jo crec que això ha perjudicat molt, perquè quan deixes una cosa en secret durant molt de temps el més normal és que es podreixi: t’acabes creient que ets immune a l’exercici del periodisme, precisament, que ets immune a la veritat. Tu poses la veritat a la cara de la gent però dius “no, però a mi això no m’afecta”. Entre bombers no ens trepitgem les mangueres…

Abans de ser director d’El Mundo va treballar 18 anys pel diari com a corresponsal a l’Àsia. Els corresponsals tenen més llibertat perquè a ningú no fa gaire cas d’allò que escriuen?

El corresponsal viu una part romàntica de l’ofici, allunyat dels seus caps, i això és boníssim, a milers de quilòmetres de les intrigues polítiques, de les pressions… A ningú li importa a Espanya el que tu escriguis de Corea del Nord, igual que quan me n’anava a cobrir un conflicte a l’Afganistan o a Timor o al Caixmir. Això és el que és curiós, el salt: passar del costat més romàntic del periodisme al que potser és el costat més fosc, a les pressions polítiques, als lligams amb el poder, a haver de lluitar amb les pressions de l’Ibex, que posen publicitat a canvi que silenciïs històries que els incomoden… De sobte passo de viatjar sol i «a la meva bola» a entrar a l’ecosistema d’una redacció ferida per diversos ERO, on la meitat de la plantilla ha estat acomiadada, on hi ha hagut reduccions de sou i hi ha una tensió clara i por del futur. Hi ha gent que em diu que jo no era la millor persona per ocupar aquest càrrec, perquè no tenia experiència. I és cert, però també és veritat que arribava amb moltíssima llibertat. Tal i com dic a El director: “Sense deure-li un favor a ningú i sense que ningú me’n degués cap a mi”. Crec que la llibertat per poder intentar fer el diari en què jo creia compensava la meva falta d’experiència.

En el llibre hi ha una mirada una mica idealista sobre el passat. Realment creu que hi va haver un passat millor, pel què fa a la llibertat dels periodistes?

Molts aspectes que conté el llibre ja existien abans de la crisi. La crisi ha estat una excusa per abaixar encara més el llistó del rigor i de la llibertat periodística. Però sí que és veritat que els mitjans de comunicació, els que hem viscut l’època daurada del boom, érem més forts per resistir les pressions del poder econòmic i polític quan érem rendibles, quan teníem el doble de periodistes, quan els corresponsals no estaven en precari com ara i no li pagàvem a un freelance 60 euros per una crònica de guerra… Tenir seguretat econòmica t’aïlla una mica d’aquells que volen impedir que facis periodisme. Reconeixent que abans també hi havia coses que anaven malament, sí que s’ha produït un deteriorament claríssim en els últims anys, tant en la situació dels periodistes com en la capacitat dels mitjans per suportar la pressió.

'El director' ha sacsejat el panorama periodístic espanyol tot exposant-ne les vergonyes. Foto: Estefania Bedmar / Mèdia.cat.

‘El director’ ha sacsejat el panorama periodístic espanyol tot exposant-ne les vergonyes. Foto: Estefania Bedmar / Mèdia.cat.

El llibre passa en l’època de Rajoy com a president espanyol i relata les intenses pressions als mitjans de comunicació de diversos membres del seu executiu. Amb el canvi de govern això va canviar?

Eren anys terribles. El llibre cal agafar-lo posant en context en quin moment estàvem: un govern de Mariano Rajoy que estava duent a terme el major atac contra la premsa d’aquest país en democràcia, que se sentia amenaçat i temia perdre el poder, i que va exercir una pressió brutal sobre els mitjans, col·locant tertulians a caprici, forçant l’acomiadament d’informadors incòmodes, utilitzant la publicitat institucional per premiar-ne uns i castigar-ne d’altres… Moltes d’aquelles coses segueixen passant, perquè el sistema no ha canviat. Pot haver-se suavitzat, però el sistema segueix distorsionat, segueix sent molt difícil exercir el periodisme independent.

Cal fer canvis molt més profunds, no n’hi ha prou amb un canvi de govern. Cal donar independència als mitjans públics i garantir-la per llei. Cal ser transparents en la publicitat institucional, cal exigir a les empreses i als mitjans que informin sobre els acords que s’esmenten a El director i que són part d’un conxorxa que durant anys ha permès que els grans empresaris d’aquest país siguin immunes a la crítica periodística. Hi ha moltes coses que han de canviar.

L’escàndol sobre les clavegueres de l’estat no ens fa ser optimistes…

Hem tocat fons. Aquest és el moment més baix del periodisme en aquest país. Quan periodistes i mitjans es converteixen en eines de polítics corruptes i de policies, que no treballen per la seguretat de la gent, sinó per destruir enemics i un partit i un govern concret, aquí és on el periodisme realment toca fons i hauria de fer-se la reflexió que cal fer alguna cosa. Tot el que hem exigit a la política i a l’empresa, acusant-los de corruptes i d’abusar de la seva posició està passant en el periodisme. Llavors, com podem estar exigint d’una banda neteja i regeneració als altres i no parlar ni tan sols d’allò que és nostre? Se suposava que els periodistes vigilàvem el sistema i és clar, si el vigilant del sistema acaba fent-se col·lega del sistema, ja no el vigilarà. Si acaba depenent econòmicament d’aquest sistema, tampoc ho farà.

S’ha discutit molt com alguns mitjans han fet pujar Vox, donant al partit d’extrema dreta molta visibilitat i poca fiscalització. A qui li interessa que això passi?

Hi ha dues coses. Primer, mitjans que promocionen aquestes idees perquè els tenen simpatia, i contra això poc s’hi pot fer. Després hi ha la promoció involuntària per mal periodisme. Si tu vas a entrevistar un dirigent de Vox i et diu que la delinqüència a Espanya és un gran problema a causa dels immigrants, i tu no tens les dades per dir-li per exemple que, segons l’Institut Nacional d’Estadística, el nombre de delictes comesos per estrangers és inferior al numero comès per nacionals, estàs posant el teu mitjà de comunicació com a altaveu i instrument de propaganda a unes idees intolerants. I d’aquí que, moltes vegades, no sigui una qüestió de voler difondre aquestes idees, sinó de periodistes que van mal preparats, que no estan fent la seva feina per desmentir els rumors, les informacions falses i els missatges basats en fal·làcies de polítics populistes que realment són fàcilment contestables. És molt fàcil contradir les mentides, simplement cal posar les dades sobre la taula, i això moltes vegades no es fa.

Això em fa pensar en aquesta ‘moda’ dels verificadors, de crear mecanismes de fact-checking externs als mitjans de comunicació. Veu necessari crear empreses o institucions per fer una cosa que el periodisme hauria de fer ja de sèrie?

És molt interessant la pregunta, perquè és veritat que és una cosa que haurien de fer els propis mitjans. La premsa alemanya o anglesa ja ho fa: Der Spiegel té 60 verificadors contractats amb l’única missió de repassar totes les cròniques per comprovar que les dades estan bé… i tot i així l’any passat van descobrir un periodista que s’inventava les cròniques, així que no hi ha res infal·lible, però sí que hi ha una intenció. Un veu això i diu: si a Espanya, on a les redaccions de vegades no hi ha ni editors, què ens deuen estar colant els mitjans fent-ho passar per informació, quan en realitat no està contrastada i probablement és errònia? No hi ha aquesta tradició de comprovació a Espanya. Si hi ha periodistes que volen fer-la des de l’exterior, a mi no em sembla malament. Maldita Hemeroteca per exemple, que avui és una fundació i això em sembla molt bé, o Newtral d’Ana Pastor. A mi, sempre que ho facin bé, sempre que realment sigui un exercici de verificació honest, em sembla bé: ja que no ho fan els mitjans, que seria l’ideal, doncs tampoc direm que no ho facin els altres, que volen fer-ho. Tenir sempre algú vigilant al periodisme és bo. Igual que s’ha de vigilar les institucions, els partits polítics, etc., els periodistes també necessitem supervisors, també necessitem que des de dins de la professió hi hagi gent que ens fiscalitzi i en certa manera ens forci a fer millor la nostra feina.

Alguns grans diaris espanyols han obviat la publicació del teu llibre. D’altres, que han protagonitzat recentment operacions sonades de compravenda amb interessos polítics evidents, sí que l’han entrevistat. Hi ha hagut una barreja de silenci i d’hipocresia?

El director ha incomodat els mitjans. És un llibre bastant dur amb l’establishment periodístic i amb el que es podria anomenar fins i tot ‘casta’: gent de les redaccions que porta molts anys acomodada al seu lloc, que ha taponat l’accés de les noves generacions que venen per sota, i que en molts casos no han complert amb el deure i el compromís que teníem amb els lectors.

Una de les coses que més m’ha fascinat és com molts dels grans mitjans s’han comportat de la mateixa manera que són descrits en el llibre. És com si volguessin confirmar-lo. Els uns, censurant-lo: no existeix. Fins i tot les setmanes en què el llibre va ser dels més venuts d’Espanya, no existia, encara que tothom en parlés. Tinc companys que m’han dit que en la seva emissora de ràdio o el seu diari es va donar l’ordre de no esmentar el llibre. Altres mitjans, en canvi, van encarregar-ne ressenyes a gent que pogués fer-les el més negatives possible. Això em fa gràcia perquè és com encarregar-li a un banquer que escrigui sobre un llibre criticant la banca, és absurd. I per últim, el periodisme digital de xantatge del qual parlo en el llibre ha intentat destruir la reputació de l’autor. Tot això m’ho he pres amb molt bon humor, perquè em sembla que és molt significatiu i que al final s’han retratat.

Ho deia Rosa Maria Calaf en la presentació que vam fer a Madrid: la reacció a El director és un reflex de l’estat del periodisme.

david jimenez

David Jiménez va ser a Barcelona per presentar l’edició en català d”El director’. Foto: Estefania Bedmar / Mèdia.cat.

Com valora la reacció de les organitzacions periodístiques, com la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE)?

Han confirmat també el que se’n diu al llibre. Quan, en els temps de Rajoy, van ser acomiadats quatre directors de mitjans en només tres anys i mig, no es va sentir dir res a les organitzacions de suposada, entre cometes, protecció dels periodistes; res. El que sí que van fer va ser organitzar, per part de la FAPE, un congrés sobre el futur del periodisme, tal i com explico al llibre. A qui van convidar? Martínez Castro, la secretària d’Estat de comunicació que potser és qui més ha perjudicat la llibertat de premsa en aquest país, i Antonio Fernández Galiano, la persona que havia acomiadat els quatre directors d’El Mundo. Em fa una mica de pena que les organitzacions de periodistes no estiguin complint la comesa que tenen, que és, des de la independència, protegir el periodisme i els periodistes, i crec que són massa properes al poder. S’han convertit en part de l’establishment, i des de dins de l’establishment no podran defensar el periodisme. Hi ha excepcions, he tingut experiències molt grates amb associacions de premsa provincials, com a Salamanca o Cadis. Hi ha llocs on el llibre ha estat acollit com una alenada d’aire fresc, però les principals associacions no en volen saber res. Ja no del llibre, sinó de tots els problemes que s’hi esmenten. Que aquests problemes no estiguin generant un debat a les associacions em sembla que és un problema.

La premsa ha estat un actor important en el conflicte entre Catalunya i Espanya. Com valora el seu paper?

El que va fer la premsa en molts casos va ser tirar gasolina al foc i contribuir a la no entesa, al no diàleg. Aquestes acusacions que el que no és enemic és un traïdor, enemics de la pàtria… totes aquestes expressions que s’utilitzen en part de la premsa tenen com intenció fer més gran la bretxa social que s’ha obert a Catalunya, o enfrontar Espanya amb Catalunya, buscant sempre l’estereotip. Jo crec que hi ha hagut una irresponsabilitat per part d’un sector de la premsa, no dic que sigui tota. Hi ha gent que fa bona feina intentant explicar el problema, aportant possibles solucions. Però crec que la premsa ha d’apostar clarament per la tolerància i sobretot pel respecte de les idees contràries, no pot convertir-se en un element generador d’odi.

Creu que això ha passat a la premsa de Madrid?

Crec que ha passat probablement a banda i banda però clar, jo la premsa de Catalunya la segueixo menys. Però sí, l’estereotip de l’Espanya de l'”a por ellos”, de l’Espanya feixista, s’ha generat també per part de la premsa de Catalunya. D’altra banda, hi ha hagut gent en els mitjans de Madrid que clarament ha inventat un estereotip fals d’una Catalunya plena de fanàtics que no entren en raó. A mi hauria agradat que fos al revés, que la premsa hagués intentat que uns i altres ens entenguéssim millor, que les postures d’uns i altres s’expliquessin, i que s’obrissin les pàgines dels diaris a diferents opinions. Però què passa? Doncs que tenim una premsa de trinxeres i de bàndols que obliga la gent a definir-se des del primer moment. Que no admet grisos. Sobretot, que no legitima qui pensa diferent, que de seguida li posa l’etiqueta d’enemic. És molt arriscat. Jo he cobert molts conflictes en molts llocs del món i veure com es fomenta l’odi a l’altre, a qui pensa diferent, em preocupa moltíssim.

Hi ha temes que són un tabú a la premsa espanyola: la unitat de la pàtria, la monarquia… Podríem incloure els bancs o els pactes de la transició dins del pack de coses que són intocables i que s’associen al propi país?

A la premsa espanyola la monarquia va ser intocable durant 30 anys. Això s’ha trencat. Hi ha més llibertat per criticar. L’Ibex ha estat intocable sempre i ho continua sent. Els grans empresaris de l’Ibex pràcticament tenen comprada la immunitat davant del periodisme incòmode. Després hi ha el debat sobre el nacionalisme dins de la premsa. Hi ha molta unanimitat en la premsa espanyola pel que fa a l’oposició al Procés. El que seria estrany és el contrari, que el periodisme de Madrid veiés amb simpatia que una part de l’estat es vulgui emancipar. Per a mi l’important no és això. Quan jo dirigia El Mundo, seguia sent un diari contrari al Procés, però per a mi l’important és que l’opinió, sobre el Procés o sobre el moviment independentista, estigui molt separada de la informació, i que quan informis ho facis amb fets, de manera rigorosa, amb credibilitat, sense deixar que les conviccions, la ideologia i la teva posició afecti la realitat que estàs explicant. Això a Espanya és tan difícil d’aconseguir perquè l’opinió i la informació s’han barrejat i són pràcticament una cosa fusionada que té com a resultat, en certa manera, un frau al lector. Tu li estàs dient al lector que li dones informació però moltes vegades el que li estàs donant és informació contaminada de la teva opinió. I jo crec que cal fer un esforç, tant en els mitjans de Madrid com en els catalans, sobretot en un tema tan emocional com és aquest, per separar-ho completament: el periodista ha de fer un esforç enorme per separar el que pensa de la realitat.

L’objectivitat en el periodisme és impossible. Tots al final tenim les nostres idees, les nostres conviccions, circumstàncies… El que si hi ha d’haver és honestedat, per dir: «Estic explicant una cosa que potser va en contra del que jo penso, o que no s’adapta exactament a allò que a mi m’agradaria que passés, però és que és així, són els fets, i els he d’explicar tal com són». La recerca de la veritat és al final l’essència del periodisme, i et pots equivocar, ho pots fer millor o pitjor, però la intenció ha de ser aquesta. El que veiem moltes vegades és que la intenció no és aquesta, sinó que es vol contaminar la veritat per adaptar-la als propis prejudicis i idees preconcebudes.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.