Aviat farà dos anys, una furgoneta envestia centenars de persones a la Rambla de Barcelona, causant mort, dolor i moltes preguntes que avui encara no tenen resposta. Poques hores després es produïa l’atac a Cambrils. Qui són els responsables directes i indirectes d’aquella massacre? Per què ho van fer? Què fa que algú assassini de manera indiscriminada? S’hagués pogut evitar? Sabríem evitar-ne en el futur? Què n’hem après? Per què el PP, el PSOE i Ciudadanos van vetar una comissió d’investigació per aclarir les relacions que hi havia entre el CNI i el considerat cervell de la massacre?

“La veritat sobre l’imam de Ripoll”: així titula el diari Público l’exclusiva on assegura que l’imam Es Satty, considerat el cervell de l’atac, va ser confident del CNI fins el mateix dia de la massacre. Em crida l’atenció la paraula “veritat”. Vol dir que no la sabíem, la veritat. Què sabíem, doncs? Una veritat a mitges? O ens l’havien amagat, la veritat? O ens havien mentit? El diari ha dedicat un any a investigar el cas. Això li ha permès documentar-se, contrastar fonts, valorar fets i afirmar diverses conclusions extremadament preocupants.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El CNI no hauria dit la veritat. Si més no, a la població. No sabem què va dir a porta tancada, quan va donar explicacions a la comissió de secrets oficials. El que sí que sabem és que a la població ens va negar que l’imam fos un dels seus confidents. Per què hauria mentit? Es protegeix? De què? Algú més el protegeix? És més, Público assegura que el CNI va fer un seguiment estret dels moviments que feien els terroristes fins el dia abans de la massacre. Si això és així, és d’una gravetat absolutament indiscutible, generant molts més interrogants que necessiten resposta. La societat ha d’exigir saber la veritat i que qui sigui assumeixi les responsabilitats que se’n derivin. Però qui té la veritat? El CNI? Els mossos? El govern espanyol? Altres confidents? Tots ells?

Público apunta, en un dels articles d’aquesta extensa i inacabada investigació, que “cada cop que apareixien a la premsa noves dades sobre la radicalització d’Es Satty a la presó, sorgia immediatament una nova filtració desmentint el que era evident”. Doncs bé, poc després de l’exclusiva de Público, La Vanguardia n’ha contrastat el contingut amb fonts que considera fiables per tal de confirmar-ne la veracitat. Però es troba que “la realitat era diferent del que es va publicar” i opta per explicar la seva versió amb un títol que m’ha fet somriure: “La realitat de la investigació dels atemptats del 17-A”. La realitat segons La Vanguardia versus la veritat segons Público.

Es contradiguin més o menys, aspirar a informar sobre la veritat d’uns fets és a l’ADN del periodisme. Si no, no és periodisme. Qui creure, doncs? Depèn de la solvència de qui firmi la investigació, del temps que hi ha dedicat, de la independència del mitjà, de la fiabilitat de les fonts i potser, a dia d’avui, ni l’un ni l’altre contenen encara tota la veritat. Perquè la veritat, en qualsevol cas, és que encara no sabem tot el que va passar. Aquesta és la realitat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.