La tendència mundial de verificar sistemàticament dades i fets objectivables es va manifestar a casa nostra durant el passat cicle electoral en què hi va haver eleccions generals, municipals i europees. El 2 d’abril es va llençar Verificat, el primer verificador de Catalunya, que segueix l’estela d’altres projectes d’àmbit estatal com ara la fundació Maldita.es i l’empresa Newtral, la productora d’Ana Pastor. Al món hi ha més de 66 plataformes de verificació en gairebé 40 països que tenen l’aval de la International Fact-Checking Network, una iniciativa líder impulsada pel Poynter Institute.

L’objectiu d’aquests projectes independents dels mitjans tradicionals, i que treballen en línia, és vigilar i contrastar les informacions falses que circulen per Internet. De fet, aquesta és una de les principals funcions atribuïdes al periodisme: contrastar i verificar la informació. Què significa, doncs, l’aparició i l’auge dels verificadors? Assenyalen que els periodistes i els mitjans de comunicació descuiden una de les seves principals funcions? O són una resposta necessària a causa de l’excés d’informació que circula per Internet i als nous hàbits d’informar-se dels ciutadans?

I encara un pas més enllà, quan els mateixos mitjans de comunicació obren un departament de verificació –com van fer mitjans com El País o La Vanguardia durant el darrer cicle electoral–, quin missatge envien a la ciutadania? Els estan dient que la resta de notícies publicades no les contrasten prou?

Sense ser una llista tancada i taxativa, sinó una invitació a seguir debatent els perquès d’aquest fenomen que com a periodistes ens interpel·la, assenyalaria tres raons fonamentals que expliquen l’aparició de les plataformes de verificació en relació a l’estat actual dels mitjans de comunicació:

En primer lloc, les rutines productives dels mitjans, especialment les versions digitals, han hagut d’adaptar-se a uns elevats ritmes de producció per satisfer les demandes del paradigma digital. S’imposa la idea que com més notícies generis, millor et posicionaràs en els buscadors. Això fa que la majoria de mitjans produeixin al voltant d’unes cinc centes notícies (¿?) al dia. Una xifra que, donades les plantilles, no permet mantenir uns mínims estàndards de qualitat. The New York Times, amb més de 1.200 redactors, no fa més de 200 peces diàries.

La majoria d’aquestes notícies provenen directament d’agència i són copiades i enganxades sense cap mena de revisió. El doctor Jesús Martínez defensa a la seva tesi doctoral, titulada Copia i enganxa. Com les multinacionals construeixen les notícies i defensada a la Universitat Ramon Llull, que la pràctica del còpia i enganxa, repulsada per la majoria de professionals i per tots el codis deontològics, és habitual en els mitjans de comunicació. Si no es verifica ni es contrasta no es fa periodisme, sinó que es contribueix a generar soroll.

En segon lloc, al mateix temps que augmenta el volum d’informació que circula a Internet, disminueixen les plantilles dels mitjans de comunicació tradicionals, cosa que, de nou, repercuteix en la qualitat de la informació. La periodista i una de les impulsores de Verificat Eli Vivas, amb més de 20 anys d’experiència com a redactora d’El Periódico, explicava en una recent entrevista al butlletí digital de la Facultat de Comunicació Blanquerna que ara els “redactors d’un diari han de fer la feina en paper i en digital i, alhora, també a les xarxes socials. Tot això amb plantilles i sous reduïts. Els processos de producció ja no són tan acurats i el que importa són les notícies amb més audiència”.

Les reduccions de plantilla en els mitjans de comunicació han estat una constant en els darrers anys, i els periodistes aturats són gairebé 7.000, un 50% més que el 2008, segons informava recentment la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE). Cada cop es prescindeix de més redactors i editors, i els que romanen no tenen prou temps per revisar i apuntalar la feina dels que escriuen. Com es pot lluitar així contra la desinformació? Com esdevenir un actor clau en aquesta batalla?

En darrer lloc, l’auge de les plataformes de verificació es produeix al mateix temps en què els mitjans de comunicació tradicionals pateixen una crisi de confiança. Segons el darrer informe del Reuters Digital News Report, només un 43% dels ciutadans espanyols confia habitualment en les notícies (un punt menys que l’any anterior). La credibilitat en els mitjans ha caigut 8 punts des de 2017. Així les coses, s’entén que la societat civil busqui altres actors per dur a terme el paper de gatekeeper o seleccionador en el paradigma digital. Els periodistes i els mitjans tradicionals farien bé de prestar atenció i replantejar-se algunes rutines i eslògans si volen recuperar la credibilitat perduda.

Productors de ‘fake news’: mitjans, xarxes i ‘filtres invisibles’

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.