Com a periodista, l’estiu serveix poc per al relax mentre hi hagi mitjans o xarxes socials de comunicació a prop, o ja més aviat algoritmes que ens detallin el resultat de l’últim amistós del Vila-real. És obvi que el periodista en temps de vacances té més estones, en aquest sentit, de llegir detingudament aquelles temàtiques que no són o han estat del seu negociat habitual. A mi, per exemple, m’agrada l’estiu per l’espai que els diaris dediquen a la geopolítica, a les notícies d’altres latituds que sobtadament disposen d’un espai inusual. No he aconseguit, en canvi, que m’interessin els gràfics dels refregits de refregits, que diria Monzó, que s’han fet sobre l’arribada de l’home a la Lluna. Per deformació professional, la pregunta immediata és: té sentit aquest esforç en infografia? Algú es mira o retalla i es guarda aquestes pàgines?

Tot ve a tomb perquè estem en fase d’observatori d’estiu/propòsits de setembre i hauríem de començar a pensar sobre el tipus de periodisme que volem per a la nova temporada. Perquè la tempesta és perfecta: hem passat uns anys en un escenari de tensió informativa política a Catalunya que ha posicionat gairebé tots els periodistes i els seus mitjans en línies editorials que no amaguen gens ni mica el que voten i el que deixen de votar; hi ha ara mateix una distensió o retenció de transició (la sentència del judici, per als amants de les notícies del procés) que obliga a tractar altres temes que ja abans ens semblaven avorrits (aprovació de pressupostos, negociacions interminables per configurar governs, què ha dit cada partit sobre un tema –que resulta que ja ho ha dit quaranta vegades); i no oblidem que estem encara en caiguda lliure de vendes en la premsa escrita i de dispersió d’audiències en la resta de mitjans.

No tinc ni idea de com serà el periodisme del 2020 però, en l’època del definitiu triomf del fast food informatiu, em sembla que cal encarar d’una altra manera les noves fases informatives que es van obrint o les transicions cap a grans impactes que el públic rebrà elevant el consum del producte periodístic. Cal tornar a trobar la fórmula per fer un periodisme atractiu. I hi ha esperança en les noves generacions. En lloc de manipular l’audiència amb llaunes polítiques unidireccionals o amb reportatges pagats on al tercer paràgraf surt fins i tot el nom de l’entitat que patrocina el festival de música, cal tornar a començar.

M’ha agradat com ho explica Jon Savage a Teenage, el seu retrat sobre la invenció del concepte de joventut. Diu Savage que l’any 1945 va ser l’any zero, després de guerres que van trinxar tants anhels i del control adotzenat de les masses: per bé o per mal en aquell moment va néixer una oferta plural per a un nou públic que “vivia el present, perseguia el plaer, desitjava nous productes i encarnava la nova societat mundial en què la capacitat adquisitiva garantiria la inclusió social”. Bé, aquest últim concepte és més difícil de complir ara que segurament el 1945… Però Savage diu que, en clau de mitjans de comunicació, les empreses del ram van gastar diners no ja en els publicistes sinó en “supervisors d’investigació”, que en aquell temps van ser els estudiants més populars dels instituts de Chicago, i aquests van entrevistar una pila d’estudiants per saber què volien llegir o escoltar a través dels limitats canals de l’època.

Els saberuts i grans entesos del periodisme diran que aquestes noves generacions no llegeixen ni compren diaris, com si les velles generacions –els vells– només consumissin informació de qualitat. Però per a tots ells només se m’acut una modesta proposta: buscar i publicar notícies. La professió més vella del món. Explicar coses que ningú més les sap. Ni llauna política ni patrocinis cutres. Si els números no quadren, n’hi haurà d’haver, d’aquesta brossa, però és insultant que hi hagi tan poc espai en els mitjans per a les notícies exclusives i tant per a les relacions públiques. I si no, la fórmula és encara més simple: menys brossa, menys paper, menys dies de publicació o de transmissió, i més qualitat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.