Un dels temes polítics de la setmana ha estat, sense dubte, l’entrevista que el periodista Javier Ruiz va fer al secretari general de Podem Pablo Iglesias al programa ‘Hoy por Hoy’ de la Cadena Ser. Com ja sabran els lectors, feta viral per un lapsus [sic] patit per l’entrevistador, quan va dir al dirigent de la formació progressista que la inestabilitat al govern havia estat provocada per ells mateixos, en tombar els pressupostos i provocar l’avançament electoral al final de la passada legislatura –una afirmació falsa, o errònia, ja que Podem va votar sí al document de pressupostos de Sánchez i, segons el mateix Iglesias, va ser part activa de les negociacions amb d’altres formacions.

No és aquest l’espai per a aprofundir la crítica al periodista per una errada d’aquest tipus. Ruiz ja ha estat objecte de dures crítiques a les xarxes socials, on ja ha donat explicacions i demanat disculpes –i ha parlat, fins i tot, en un programa de televisió explicant què va passar. Aquesta qüestió, però, provoca un debat paral·lel que està immers en l’actualitat política de Madrid des de les sessions d’investidura fallides del passat mes de juliol: el de la lluita pel relat. La pugna per ser el principal narrador de la història, per encarregar-se d’explicar el conte d’allò que està passant i, per tant, per definir qui son els bons, qui son els dolents, quins son els problemes i en quin sentit s’han de solucionar.

El problema del relat és que, un cop està assimilat, qualsevol cosa és acceptable si s’hi és coherent. No és impossible, o al menys no creiem impossible, doncs, que en un enfrontament dialèctic com el que mantenen PSOE i Podem des de fa mesos, un dels bàndols retorci els fets per a adaptar-los, precisament, al seu relat, en un espai mediàtic dels més rellevants de l’estat. En qualsevol altre context, doncs, l’errada comesa pel periodista en una entrevista es podria haver vist simplement com una mala documentació, o bé com, d’acord amb Javier Ruiz, un petit lapsus, una confusió entre votacions parlamentàries amb resultats diversos. La pugna pel relat, però, fa plausible que l’entorn mediàtic del PSOE pugui explicar una historia revisionista o incompleta sobre la seva relació amb Podem; o que el de la formació lila es posi a la defensiva davant qualsevol desviació, precisament, dels fets que suporten la seva pròpia narrativa política.

Per als periodistes, l’assimilació del relat polític és el que ens separa de la –en l’opinió de qui signa– necessària presa de partit en qüestions polítiques, que no partidistes, i la parcialitat parlamentària de l’articulista que fa la campanya a una formació. Sent com som, o hem de ser, conscients que la nostra feina té tant de discurs com qualsevol intervenció pública d’un càrrec electe, els periodistes no ens podem exigir menys que estar previnguts contra les operacions retòriques dels partits, i cuidar-nos molt de no assimilar-les mai, ni tan sols, per exemple, per a fer preguntes dures a un líder rival. Els redactors ja hem mirat darrere el teló i, en tant que sabem com funciona entre bastidors això del relat, ens hi hem d’immunitzar.

Un cop més, això no és una crítica contra l’entrevistador en qüestió. Una errada documental o un lapsus el pot tenir qualsevol, i el moment polític l’ha multiplicat per mil. Tampoc és, que quedi clar, una crida a la neutralitat periodística. Ans al contrari. Els periodistes ja tenim prou feina generant els nostres relats, escrivint el nostre discurs, com per a més haver de fer-lo als altres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.