Repassant la informació publicada hores després de l’obertura de l’any judicial espanyol, i picades les primeres cròniques estrictament informatives, necessitem més espais als mitjans que analitzin i posin en context. Els titulars sintetitzen i accentuen la crònica dels fets, però què ens diuen i què no ens diuen?

A grans trets, la sessió solemne d’ahir a la Sala de Plens del Tribunal Suprem, que tan familiar ens resulta després del judici de l’1 d’octubre, serveix perquè els mitjans destaquin la felicitació de Carlos Lesmes, president en funcions del Consell General del Poder Judicial (CCPJ), al jutge Marchena i l’advertiment de la fiscal general de l’Estat, María José Segarra, que els presos podrien complir la sentència lluny de Catalunya.

L’obertura de l’any judicial la presideix el rei Felip VI, cap d’Estat que no es vota. A la seva dreta, el citat Lesmes, que hauria hagut de ser rellevat fa nou mesos –està en funcions des del 4 de desembre–, però la paràlisi en el poder legislatiu –molt d’acord amb la separació de poders– en fa impossible la renovació. Dels 20 vocals del CGPJ, l’òrgan de la judicatura, 12 són jutges. Sis són designats pel Congrés i sis més pel Senat. Vuit places les ocupen juristes de reconegut prestigi, que són elegits meitat i meitat per diputats i senadors. L’aprovació per renovar el Consell s’ha de votar amb una majoria de tres cinquenes parts a cada cambra. Sembla que va per llarg. Sense ignorar l’afer Cosidó (els whatsapps del portaveu del PP al Senat que deixaven al descobert la negociació per proposar Marchena com a president del CCPG i del Tribunal Suprem i “controlar per darrere” la sala que havia de jutjar l’1-O). Però això no va passar; recordem: no va dimitir ningú, Marchena presideix la sala segona del Suprem i ahir va ser felicitat a bastament per haver treballat en la sentència durant tot l’estiu.

A l’esquerra del rei, la ministra de Justícia, Dolores Delgado, també en funcions per la impossibilitat de majoria parlamentària del PSOE de tancar un acord de govern. Al costat de Lesmes, la fiscal general María José Segarra, nomenada per l’executiu de Pedro Sánchez, màxima defensora de la petició de penes de la fiscalia en el judici del procés, que ahir va obrir la porta a traslladar els presos a presons d’arreu de l’Estat i va posar en dubte la neutralitat de les institucions penitenciàries catalanes.

L’obertura de l’any judicial és un exhibició del poder més absolut de l’Estat: la judicatura, perquè és el que menys s’ha transformat des de la Transició. Després de tants capítols mediàtics lliurats gràcies a la judicialització de la política, estaria bé destinar esforços a identificar els personatges que van sortint en les imatges i fer-ne una mena de croquis i fitxa robot: noms, cognoms, llinatges, vinculacions familiars, antecedents. Associacions a les quals pertanyen. Sentències dictades. Posicionaments polítics expressats públicament.

Els mitjans tenen al seu abast l’ús cada vegada més estès de multiplataformes que permeten oferir als lectors primer informació i després anàlisi, amb context i antecedents. En un temps en què els titulars moren tan de pressa com els tuits d’un timeline, convé agafar els actors del moment i bastir-ne totes les complexitats per superar l’anècdota.

Potser no és gaire edificant, però ens pot ajudar a comprendre en mans de qui estem quan parlem de separació de poders i d’independència del poder judicial.

Editorials que sentencien

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.