És legítima, la desobediència a les lleis? Fins i tot en una democràcia? O la resistència no violenta a certes situacions percebudes com a injustes no només és vàlida sinó que també pot ser eficient? La resposta a aquestes preguntes –si llegim habitualment El País– és «depèn».

El diari espanyol de referència publicava el 6 de setembre un ampli reportatge sobre el poder de la desobediència civil i la no violència a l’hora de deposar governants i canviar lleis, i posava tres exemples recents: Puerto Rico, Hong Kong i Sudan. Els casos els va triar el diari, ja que l’article es basa en el llibre Why Civil Resistance Works: The Strategic Logic of Nonviolent Conflict de les investigadores estatunidenques Erica Chenoweth i Maria J. Stephan, escrit el 2011 i que, per raons òbvies, se centra en altres casos, concretament en la independència del Timor Oriental i el derrocament de les dictadures a Filipines i Birmània.

En l’article d’El País s’explica com amb la mobilització de «només» un 3,5% de la població es poden arribar a aconseguir resultats polítics com la dimissió del governador de Puerto Rico –escollit democràticament-, la retirada del projecte de llei entre la Xina i Hong Kong o la renúncia del dictador sudanès Omar al Baixir, sempre que es donin una sèrie de circumstàncies: persistència de les mobilitzacions, encerts estratègics, capacitat de pressió i, sobretot, una clara aposta per la no violència.

En la seva cobertura d’aquests esdeveniments El País sempre ha destacat, precisament, el pacifisme d’aquestes lluites i ha acostumat a carregar la responsabilitat dels actes violents a la repressió policial. El 25 de juliol, per exemple, en una crònica sobre la dimissió del governador de Puerto Rico, Ricardo Rosselló, la corresponsal del diari presenta la reacció del país com unànime, sense cap veu que apostés per la continuïtat del polític. Les úniques mencions a la violència fan referència a la repressió policial: «amb avalots entre els manifestants i la policia, que va disparar gasos lacrimògens als activistes fins altes hores de la nit. A diferència de jornades anteriors, no van registrar-se ferits ni detinguts». Una cobertura que ignora que –malgrat que el caràcter majoritari de les protestes va ser pacífic- també hi va haver contenidors cremats per manifestants, enfrontaments amb la policia i –segons fonts oficials- robatori d’armes.

Un exemple similar el trobem amb Hong Kong. Una anàlisi recent del 7 de setembre evita definir la destrucció de càmeres de seguretat per part dels manifestants com a «violència» i explica que són «el millor símbol de les protestes», «revoltes pur segle XXI, un pols directe a la omnipresència digital de Pequín».

I Catalunya?

Aquesta cobertura per part d’El País de protestes llunyanes és, en realitat, força sensata i els reportatges sobre la desobediència civil i la no violència són molt interessants i és d’agrair poder-los llegir. Curiosament, però, xoquen frontalment amb la cobertura del diari d’un altre moviment massiu no violent molt més proper geogràficament i política.

Si bé El País ha mostrat una línia periodística molt més moderada que els seus homòlegs madrilenys i, per exemple, mai va titllar de «colpistes» els líders independentistes jutjats la passada primavera –almenys en les peces editorials, segons explica aquest informe de Mèdia.cat– no ha tingut cap problema en titllar de violentes protestes que han estat molt més pacífiques que les de Puerto Rico o Hong Kong. És un recurs habitual del diari la publicació acrítica d’informes sobre la «violència independentista», com aquest, on es qualifica de violència «protestes, pintades, segudes, cassolades i assetjament davant de les seves instal·lacions», fets que, majoritàriament, en un context democràtic normal entrarien dins del protegit dret a la protesta –ni tan sols arribarien a desobediència civil- i en canvi aquí són qualificats de violència en un informe oficial de la policia reproduït propagandísticament per El País. De forma més recent, El País es torna a fer ressò d’un estudi «d’entitats constitucionalistes» sobre els «episodis violents» del Procés –en realitat només comptabilitzen els que poden atribuir a l’independentisme. Aquí no només es difon l’informe sinó que s’assegura que s’explica que «aquest diari ha revisat una mostra significativa dels incidents que apareixen en el document, comprovant-ne la veracitat». Entre els actes violents s’inclouen «talls de carreteres, vies fèrries o xocs amb la policia», encara que el gruix es refereix a protestes contra partits polítics, accions emmarcades clarament en qualsevol moviment de protesta.

A hores d’ara no és sorprenent ni estrany que El País identifiqui com a «violentes» accions que en la seva cobertura d’altres països presenta com a pacífiques o que legitimi moviments populars que empren tàctiques molt més contundents que l’independentisme català mentre que aquest el criminalitza per molt respectuoses i pacífiques que siguin les seves accions. Però és precisament en la posició davant les situacions realment difícils –aquelles que poden incomodar els poders locals amb els quals es brega en el dia a dia- que el periodisme i els mitjans mostren el seu veritable valor.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.