El 9 de setembre Facebook i Instagram van tancar totes les pàgines oficials de les dues grans formacions neofeixistes d’Itàlia, CasaPound i Forza Nuova, així com les dels seus dirigents. En total, uns centenars de pàgines. La reacció d’estupor i fins i tot d’indignació que aquest fet ha provocat –i que s’ha vist reflectit en editorials i debats a tots els mitjans del país– és un símptoma alarmant de com n’està, de normalitzat, el feixisme a Itàlia.

Les pàgines van desaparèixer just quan al Parlament s’estava aprovant la confiança al nou executiu. Matteo Salvini, en aquell moment, es manifestava davant de la institució acompanyat dels postfeixistes de Germans d’Itàlia i els neofeixistes de CasaPound i Forza Nuova. Quan els manifestants que cridaven «Duce, Duce!», fent la salutació feixista, van abaixar els braços, van poder agafar els mòbils i descobrir que s’havien quedat sense compte de Facebook i Instagram.

Twitter, aleshores, es va començar a omplir de piulades de pagament de polítics de CasaPound i Forza Nuova –més dels primers que dels segons, que són més antiquats–, que pidolaven seguidors i clamaven contra la mesura titllant-la d’«injustícia democràtica» i «terrible atac contra la llibertat d’expressió». De seguida les televisions van entrevistar els seus líders que, ben enfadats, van dir que denunciarien la multinacional tecnològica.

Tot i que era un dia amb molta teca política (naixia el nou govern), les edicions digitals dels principals mitjans van posar la notícia en portada. I, al costat, articles que qüestionaven la decisió de Facebook. No pocs periodistes van adoptar la posició de «No soc feixista però no vull que els tanquin les pàgines perquè jo sí que soc demòcrata». La famosa trampa de tolerar els intolerants. Això pressuposa que el feixisme, o el nazisme, són opinions. I no ho són: són crims.

Força personatges coneguts, i també polítics, van mostrar solidaritat amb els neofeixistes fulminats de les xarxes. Ho van fer conservadors, liberals i fins i tot alguns socialdemòcrates. La tònica general era de sorpresa. Com la d’Emanuele Fiano, diputat del Partit Demòcrata (PD), que tot just es va saber la notícia va piular: «CasaPound esborrada de les xarxes. Bloquejats els perfils de Facebook i Instagram. Què passa? És una cosa molt grossa, no pot ser perquè sí, a l’origen hi ha d’haver motius greus. Volem entendre-ho». Està tan assumida l’existència de partits feixistes que el sol fet que siguin feixistes i promoguin idees d’odi no sembla prou raó per tancar-los les pàgines.

L’endemà, Mattia Feltri, periodista famós i un dels opinadors més seguits del país, va criticar durament la decisió de Facebook a la seva columna a la portada del diari La Stampa. Per a Feltri, el comportament de la companyia és contrari a la llibertat d’expressió i, per tant, feixista. Segons l’editorialista, afirmar que CasaPound i Forza Nuova difonen odi –que és l’explicació que ha donat Facebook– és massa genèric. Com el diputat socialdemòcrata, no entén de què se’ls acusa i creu que «difondre odi seria una imputació acceptable potser en els tribunals de Stalin». També recorda a Facebook i a Instagram que han declarat «inacceptables pàgines de persones que són regidors, i per tant, acceptables per a la República Italiana».

A molts, a Itàlia, els sobta que Facebook consideri perilloses formacions neofeixistes que es poden presentar a les eleccions. L’anomalia, en tot cas, és d’Itàlia: malgrat que la Constitució ho prohibeix, els partits neofeixistes concorren a les urnes.

Les organitzacions neofeixistes feien servir Facebook no només per amenaçar, sinó per trobar víctimes a qui agredir. L’11 de febrer del 2017, per exemple, quinze militants de CasaPound van apallissar un noi de 24 anys per haver compartit una publicació que feia befa del partit neofeixista. Imitant-ne l’estètica i la tipografia, havia substituït les consignes patriòtiques i xenòfobes per aquesta frase: «Qui posa parmesà a la pasta amb tonyina no mereix respecte». Un tipus de broma molt freqüent a Itàlia, on són els primers a riure’s de la sacralitat amb què tracten el seu patrimoni gastronòmic. Per haver publicat això a Facebook, els militants de CasaPound el van anar a cercar a la sortida d’una pizzeria, el van acorralar i, quinze contra un, el van omplir de cops de puny, puntades de peu i fuetades amb el cinturó.

El tancament de les pàgines de CasaPound i Forza Nuova no és un fet aïllat. El 27 de març Facebook va anunciar que començaria a desactivar pàgines que promoguessin odi, i així ho va fer a diferents països, com els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit o l’Estat espanyol. El mes d’abril va eliminar-ne 17 de l’extrema dreta espanyola que sumaven 1,4 milions de seguidors. Entre d’altres, Unidad Nacional Española, Lucha por España o Todos contra Podemos. En aquestes pàgines, com a les italianes, es difonien notícies falses dirigides a fomentar el racisme. Per exemple, articles que s’inventaven violacions comeses per estrangers, acompanyats d’alarmants dades falses. En el cas de les espanyoles, també tenien molta sortida les que fomentaven la catalanofòbia: es va fer viral un article inventat que assegurava que els «separatistes catalans» havien «tancat un centre oncològic infantil per finançar les ambaixades».

Que el feixisme no és una opinió sinó un crim ho va dir Giacomo Matteotti, periodista, antifeixista, diputat i secretari del Partit Socialista Unitari italià assassinat pels feixistes. A Matteotti el va matar a Roma el 10 de juny del 1924 un esquadró feixista instigat per Mussolini, després d’haver denunciat les corrupcions dels jerarques de la dictadura que estava naixent. El seu assassinat va marcar un abans i un després: Mussolini va acceptar-ne la «responsabilitat política i moral». És a dir, a partir d’aquell moment, el feixisme acceptava públicament que suprimia els adversaris polítics.

El 2017 es va aconseguir aprovar una llei que en teoria prohibeix la propaganda feixista. Es va fer malgrat els vots en contra de tota la dreta i del Moviment 5 Estrelles (M5E), que ha volgut ser equidistant amb el feixisme des de l’inici. El partit de Beppe Grillo va definir la llei de «lliberticida». Per entendre la posició del M5E davant el feixisme pot servir d’exemple un tuit del diputat grillino Carlo Sibilia, que acaba de ser renovat en el càrrec de sotssecretari del Ministeri de l’Interior. Sibilia, mentre s’estava votant la nova llei contra l’apologia del feixisme, el 12 de setembre del 2017, va escriure a Twitter: «Avui Apple presenta l’iPhone 8 i nosaltres al Parlament estem obligats pel PD a discutir de feixisme versus comunisme… On s’és vist? #AppleEvent». Aquest tuit és ben representatiu de la mitjana de piulades dels parlamentaris del M5E. Incomprensiblement, però, alguns mitjans catalans i espanyols continuen definint aquesta formació com a antisistema i d’esquerres.

El M5E, el partit de l’ambigüitat amb el feixisme, que s’autodefineix perillosament «postideològic», va guanyar les últimes generals. Si ara hi hagués comicis, qui guanyaria seria l’ultradretà Salvini. Cal recordar que ningú l’ha vençut ni l’ha fet fora: si Salvini no és a l’executiu és perquè el va fer caure ell tot sol per anar a eleccions. Els seus socis, però, van pactar amb l’enemic històric número u, el PD, per conservar el poder. Serà una legislatura complicada (la majoria d’italians creu que no durarà sencera), amb Salvini aliant-se amb partits obertament feixistes mentre pressiona per aconseguir noves eleccions.

En aquest context de fragilitat democràtica, fora bo que mitjans i polítics es plantegessin què vol dir considerar-se antifeixistes, i quines implicacions pràctiques té avui en dia, més enllà de recordar els herois partisans i escoltar Bella Ciao de tant en tant. Veure tants presumptes antifeixistes indignats perquè neofeixistes i neonazis no poden continuar fent propaganda de Mussolini i Hitler a les xarxes faria regirar-se a la tomba els partisans que van donar la vida per derrotar-los.

Matteotti s’adreçava precisament a aquest tipus de gent quan va avisar que el feixisme no era una opinió, sinó un crim. Perquè també aleshores, fa prop de cent anys, n’hi havia molts que, en nom de la llibertat d’expressió, consideraven que s’havia de debatre amb els feixistes que esmicolaven la democràcia. Que aquells que acabarien assassinant adversaris polítics i deportant minories a camps d’extermini se’ls havia d’escoltar, tolerar les seves idees, deixar-los fer propaganda.

A Matteotti el van matar els feixistes perquè va tenir el valor de dir que el feixisme no es podia tolerar. També ens ho deia a nosaltres, els que gairebé un segle després llegim editorials de grans diaris preocupats perquè els feixistes s’han quedat sense poder compartir mems de Mussolini i Hitler i notícies falses a Instagram i Facebook (diaris que, per cert, cada any fan edicions especials per celebrar l’alliberament del feixisme i el nazisme). I ens ho va dir perquè no ens oblidéssim, quan tinguéssim dubtes, que la llibertat no es pot donar mai per feta, sinó que s’ha de defensar cada dia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.