Entre els sis llibres recomanats enguany per Mèdia.cat com a lectura d’estiu hi havia El quart poder i la independència. La batalla mediàtica per l’1 d’octubre, del professor Josep Gifreu (Angle editorial, 2018). Una bona recomanació que vull reiterar fent-ne ressenya en aquest meu article d’avui.

Presentat pel mateix Gifreu com un “assaig d’aproximació” i una “crònica-assaig”, i encara com a “aproximació d’urgència” –per remarcar potser el caràcter efímer d’algunes de les seves consideracions–, la part substancial del llibre està dedicada a analitzar els tres relats sobre els fets d’octubre del 2017 que l’autor defineix com el de “l’esfera espanyola dominant”, el de “l’esfera catalana: el camp en disputa” i d'”el món que mira”. Encara n’hi podríem afegir un altre, que destaca en parlar dels textos d’alguns opinadors (“el front dels columnistes”): el dels “columnistes de la tercera via”.

I, esclar, per remarcar el poder de cadascun d’ells per imposar-se sobre els altres. Tot plegat fonamentat en un sòlid bagatge acadèmic i una àmplia bibliografia, videografia i aportació documental. Per arribar a demostrar com –amb poques excepcions, i tal com proposen els principals teòrics dels mitjans– aquests relats estan vinculats als poders, ja sigui de l’Estat dominant com, molt més feble, el dels qui –des de la nació oprimida– n’encapçalen l’oposició.

Gifreu agrupa el que anomena “marcs de confrontació” d’aquests relats en tres categories: megamarc, marcs estratègics principals i marcs de conjuntura. Tots plegats aixoplugats per la categoria del megamarc. Aquest, en el cas del govern català respondria a l’enunciat “Catalunya té dret a l’autodeterminació” i, en el de l’espanyol, a “la unitat d’Espanya és innegociable”.

Des d’aquest perspectiva, i centrant-se sobretot en la premsa escrita de Madrid i Barcelona (tot i que fent incursions molt interessants en els mitjans digitals i cap en els audiovisuals), l’autor selecciona el que anomena “dotze fets-ruptura del cicle excepcional del procés” i, d’aquests, en tria tres per analitzar-ne els relats: l’1 d’octubre, la declaració d’independència del 27 d’octubre i la roda de premsa del president Puigdemont en començar el seu exili a Brussel·les.

I classifica els models de confecció dels diversos relats en el que anomena “patrons d’intervenció”: una “premsa-propaganda”, una “premsa-estratega” i una “premsa-debat”. Els dos primers serien predominants en el cas dels fets d’octubre del 2017.

De la lectura, me n’ha impactat especialment l’apartat que dedica a l'”esfera espanyola dominant”, per la contundència del relat i dels recursos que utilitzen els seus protagonistes en l’oposició al procés d’independència. Sobretot l’adjectivació.

L’1 d’octubre és una “insurrecció” i una “vergonyosa jornada… per culpa de l’arrogància xenòfoba” (El País); una “vergonya”, “jornada ominosa… d’una Generalitat ocupada per il·luminats”, “desastrós espectacle” per culpa de Puigdemont, Junqueras, Forcadell “i la resta de capitostos” [cabecillas, en l’original], “grup de dirigents colpistes” (El Mundo); “actes de desobediència… alguns carregats de violència” que, en opinió de l’editorialista, justificaven l’actuació violenta de la policia espanyola (La Razón); “nacionalisme traïdor i deslleial” (ABC).

La declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre “supera [en capacitat de desestibilització] a la que va suposar el cop d’estat de 1981 o el terrorisme” (El País); “com a entitat representativa democràtica i legítima, el Parlament va deixar d’existir el 7 de setembre, quan la majoria separatista va consumar el cop contra la Constitució de 1978 i l’Estatut de 2006” (ABC); “delirant declaració d’independència”, en un acte que “passarà a la història de la ignomínia política”, i un procés que “ha deixat Catalunya com una regió en mans d’un grup de nacionalistes antidemocràtics que estan minant l’esperit de la Unió Europea” (La Razón); “farsa que estrafà [remeda, en l’original] la tragèdia d’octubre de 1934″, “Parlament segrestat per les forces colpistes”, “sessió de baixa estofa, pròpia de l’ètica patibulària”, “els conjurats liderats per Forcadell van exhibir l’habitual barreja de duplicitat, covardia i mesquinesa”, “ni Tejero aspirava a la fractura de la Nació” (El Mundo).

I finalment, la roda de premsa de Puigdemont a Brussel·les seria la d’un “president a la fuga”, “amb l’objectiu d’alimentar una èpica de proscrit sens dubte ridícula”, “exportació de l’esperpent secessionista” (El País); “Puigdemont s’atrinxera en l’engany”, “caòtica roda de premsa” per a “exigir impunitat”, “esperpent”, un president “paradigma nacionalpopulista” (El Mundo); “Puigdemont ridiculitza Catalunya”, “fals màrtir d’un procés fallit” (ABC).

Fins aquí, doncs, un tastet del que podeu trobar al llibre d’en Gifreu. Que no se n’amaga, només faltaria, de la seva personalitat i trajectòria. “Equipat amb les tres maletes que m’han acompanyat aquests anys: la de periodista, la d’acadèmic i la de catalanista practicant” –diu. “De les quals –remarca–, en aquest cas, primen les de periodista i acadèmic.”

La batalla mediàtica per l’1 d’octubre

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.