Fa mesos que ocupen titulars. Titulars amb números, amb delictes, amb acrònims i rumors però, sobretot, amb molt d’estigma. Ni el periodisme ni l’activisme ni el voluntariat han trobat encara la clau per acabar d’arrel amb el racisme, malgrat que arreu del territori hi ha persones que miren de fer d’aquest món un lloc més inclusiu i respectuós. Tot i això, a la professió arrosseguem un suspens en humanització.

No són poques les capçaleres que han continuat utilitzant les lletres MENA malgrat ser conscients de la càrrega racista que acumulen. “Així ens entenem tots”, suposo, no? Com sempre, de les males praxis en surten de bones, i la resposta és la prou àmplia aposta de projectes d’escolta activa i fins i tot participació comunitària amb joves que han migrat sols. Publicava la Revista 5W que no són un acrònim, l’Elisenda Colell mirava d’escoltar la reacció de les famílies que esperen a Marroc i en aquest mateix espai en Yeray S. Iborra reflexionava sobre el nostre paper.

‘Venen els MENA’! La discriminació mediàtica cap als menors d’edat no acompanyats

I a cada consciència intranquil·la, un intent de posar-hi un granet de sorra. De vegades inconscientment egoista. La distància abismal que suposa el privilegi ens porta de vegades a precuinar el discurs a les mateixes entrevistes o a censurar sense pensar frases o declaracions per por a la reacció contrària que busquem. I no, ni el periodisme és objectiu ni les periodistes estem exemptes de la responsabilitat social que suposa tot allò que publiquem.

Malgrat tot, hi ha un turment invisible en el resultat final que és també conseqüència de la nostra feina. Com queden els joves després de les entrevistes? Quin acompanyament en fem nosaltres després de fer-los remenar un camí ple de moments tan i tan durs?

A principis de setembre, durant una de les jornades de rodatge a Girona, vam conèixer l’Ibrahim, un jove que va començar el seu procés migratori des de Marroc quan era menor d’edat. Després de mostrar molt interès en el seu testimoni i que els educadors del centre de dia li mostressin confiança i li fessin veure com d’interessant pot ser que els mateixos joves prenguin l’altaveu, va accedir a posar-se davant la càmera.

Va demanar, però, que l’entrevista fos amb el rostre pixelat, no volia que el reconeguessin a casa i que la seva mare sabés tot allò pel que està passant. Somriures avergonyits, silencis i cicatrius de les concertines que el Partit Socialista manté a les vergonyoses fronteres de l’Estat Espanyol. El cap baix, la mirada perduda, monosíl·labs. I pauses, moltes pauses i pauses molt llargues.

Amb l’experiència d’un vell que ningú no mereix, l’Ibrahim parlava dels mesos vivint pels carrers de Madrid, Barcelona i Girona. Dels cartrons per dormir, de les nits de pluja, de la gana, les mirades i el fred. L’Ibrahim xerrava lent i poc i al resultat de la feina mai ningú veurà que era la seva mirada, qui parlava aquell dia. Amb preguntes sense resposta i amb respostes massa dures.

L’entrevista va acabar i li vam agrair la participació i el temps compartit, però l’Ibrahim no va respondre ni va aixecar la mirada. Suposo que nosaltres ja teníem el que volíem i marxàvem a seguir treballant, esperant que acabés el dia estirats cadascú al seu llit sota un sostre del Maresme o la Garrotxa.

Moltes seguim aprenent en la cerca d’una manera respectuosa de fer la nostra feina. Dia a dia, mirem de situar-nos en un racó menys colonial, menys racista, més feminista. Però el privilegi ens torna al nostre lloc de blancs “d’aquí”.

De ben segur, el poc finançament per un periodisme més pausat i curós afecta d’una forma innegable la feina o, si més no, el procés per fer-la, més enllà del resultat. Probablement, més diners, més temps, més calma, més confiança, més escolta i més coneixement mutu haguessin permès una cura més intensa del jove que va decidir explicar la seva experiència. Per desgràcia, però, aquest espai de temps necessari per fer més justes les nostres cerques de testimonis esdevé militància quan no pots assumir ser un voltor de la misèria i la injustícia. I així, amb la passió que vam començar, seguirem intentant humanitzar qualsevol entrevista en la lluita contra l’estigma, i si cal, pararem un moment i, com diu la Suri, ens preguntarem què estem fent abans de continuar.

Periodisme a la sala de miralls

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.