Com tracten les informacions sobre la crisi climàtica, els mitjans de comunicació? Com podrien millorar-ne la cobertura per conscienciar la ciutadania? En parlem amb Anna Pérez Català, ambientòloga especialitzada en canvi climàtic i codirectora de Climate Tracker, una xarxa internacional de més de 10.000 periodistes que es dedica a formar informadors i ONG per millorar la comunicació de la crisi climàtica, tant al Sud com al Nord global.

Aquest darrer mes i, en especial, aquesta setmana, els mitjans de comunicació catalans i internacionals han posat el focus en la crisi climàtica, amb la vista posada en la vaga del 27 de setembre. Per exemple, TV3 i Catalunya Ràdio s’han adherit a “Covering Climate Now”, un projecte format per més de 170 mitjans de tot el món, des de des del britànic ‘The Guardian’ fins a l’argentí ‘La Nación’, per donar més rellevància i cobertura a la crisi climàtica des dels mitjans. Què et semblen aquestes mesures i la cobertura mediàtica?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Em sembla molt interessant que mitjans potents a nivell internacional comencin a plantejar-se aquests temes i estiguin enxarxats. Però esperem que això no quedi només en aquesta reflexió i cobertura setmanal. Em fa por que tinguem aquesta cobertura tan potent durant la setmana i després torni tot a la “normalitat”. Per això em semblen importants mesures com el Decàleg per informar sobre la crisi climàtica dels serveis informatius de TV3, que van més enllà, i aquí hi ha recorregut dins les redaccions.

Quins problemes principals heu detectat en la cobertura de les notícies relacionades amb la crisi climàtica?

En moltes ocasions, els mitjans tendeixen a cobrir el canvi climàtic com si fos només un tema de medi ambient, i les informacions es queden en aquesta secció. En realitat, s’hauria de mostrar que el canvi climàtic afecta a tots els aspectes de la nostra societat i hem de parlar d’efectes polítics, econòmics, socials, de gènere… Segurament així s’entendria millor què és el canvi climàtic. També hem detectat que, de vegades, apareixen missatges contradictoris en diferents notícies que no es relacionen entre ells. Per exemple, a La Vanguardia es van publicar amb pocs dies de diferència dues notícies: una sobre l’ampliació de l’aeroport d’El Prat i una altra que explica estratègies de les companyies per reduir emissions, sense relacionar-les entre elles. Creiem que falten connexions i profunditat, segurament perquè també falta formació en les redaccions sobre temes climàtics.

Creus que falta aprofundir en les causes, quan s’aborden informacions sobre la crisi climàtica?

Hi ha un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona que explica que a l’Estat espanyol entenem molt bé les conseqüències del canvi climàtic, però no entenem gaire les causes ni les solucions. Des dels mitjans, és important posar el focus en les causes: s’hauria de parlar més de la indústria dels combustibles fòssils, de les subvencions de la Unió Europea o l’Estat espanyol a aquestes indústries… Anem molt a la reacció: quan hi ha un tifó o una cimera, és quan ho expliquem, però falta més anàlisi.

Creus que les fonts que utilitzen els mitjans de comunicació són adequades o trobes que manquen veus en les notícies sobre aquest àmbit?

En el cas de TV3 i Catalunya Ràdio, per exemple, es fa molta feina a l’hora de buscar fonts científiques. Catalunya té una gran cantera de científics que es dediquen a temes climàtics, des de moltes perspectives. Per tant, les fonts les tenim, però no sé si sabem fer-los les preguntes adequades. És a dir, a vegades les entrevistes es preparen en una redacció que no està formada i pot ser que els periodistes es perdin en missatges massa tècnics o no sàpiguen formular les qüestions per a què l’entrevistat pugui explicar de forma divulgativa el seu missatge. Això pot acabar generant informacions una mica superficials. A més, cal sortir de la font del científic (normalment home i de més de 50 anys), i donar veu també a altres perfils, com ara metges o treballadors en energies renovables.

climate tracker

Membres de Climate Tracker a la cimera del clima de Nacions Unides, que s’ha celebrat aquesta setmana a Nova York. Foto: Climate Tracker.

En moltes ocasions, quan els mitjans parlen dels impactes mediambientals utilitzen el discurs de la por. Un informe de Climate Tracker apunta que aquest discurs no acaba de funcionar. Per què?

Perquè la por bloqueja. Sí que hi ha estudis que diuen que un cert grau de preocupació o por en les informacions sobre la crisi climàtica pot ser bo per conscienciar, però això no funciona amb totes les audiències. Segons el llibre Talking Climate, de l’organització britànica Climate Outreach, la majoria de persones del Nord global no se senten interpel·lades per informacions que passen lluny del seu entorn i que pensen que no els afecten. Per això, és molt important analitzar quins són els valors de l’audiència del mitjà a la qual volem arribar per intentar focalitzar en allò que els importa i centrar també el discurs en com volem que sigui el futur; no tant en números, estadístiques o discursos complexos.

El mateix informe apunta que sí que funcionen les històries humanes personals i properes geogràficament, que demostrin que les conseqüències del canvi climàtic són palpables i les tenim al nostre entorn. Es fa, això?

Hem de superar la comunicació del canvi climàtic en boca de persones expertes que parlen des de cimeres llunyanes. Hi ha històries més properes i interessants, com per exemple de treballadors que han passat de la indústria petroliera a la de les energies renovables. Cal fer informacions més enllà d’informes publicats i notícies ràpides sobre desastres naturals. Per exemple, el New York Times va publicar recentment un article sobre com havien canviat els rols entre home i dona dins d’una ciutat des del tancament de les fàbriques de carbó. El canvi climàtic s’ha de tractar com un tema transversal.

Tenim exemples de bones pràctiques en la cobertura climàtica d’alguns mitjans de comunicació?

La Marea, per exemple, fa una cobertura climàtica excel·lent. També el diari Vice ha publicat històries innovadores amb testimonis de joves que prenen consciència de la crisi climàtica. El diari Crític també fa anàlisi en profunditat de qüestions relacionades amb l’emergència climàtica. En mitjans grans, com La Vanguardia i El País, tenen periodistes a la redacció que fan molt bona feina, però estan relegats a un segon pla tractant temes “de medi ambient”. Si mires la portada web d’aquests dos diaris, per exemple, costa de trobar on són les notícies sobre canvi climàtic.

Un altre aspecte rellevant és l’ús del llenguatge en les informacions sobre crisi ambiental. Com es pot afavorir que l’audiència entengui els fenòmens climàtics, que sovint incorporen vocabulari complex?

Moltes vegades ens obsessionem en portar termes científics a la comunicació periodística, i a vegades no s’acaben d’explicar ni entendre bé. Per exemple, parlem de percentatges d’incertesa: “hi ha un 66% de possibilitats que superem X barrera”. La gent això no ho entén. Potser hauríem de començar a parlar de riscos: ”Augmenta el risc d’inundació per l’escalfament del planeta a la zona X”.

També hi ha debat en si hem de dir “canvi climàtic”, “crisi climàtica”, “emergència climàtica”… És cert que el terme “canvi climàtic” pot acabar adquirint una certa connotació que fa que sigui gairebé natural. És una bona estratègia dir-li “crisi climàtica”, però també és cert que tenim moltes altres crisis, i pot acabar diluint-se entre elles. En general, l’important és que els mitjans comuniquin més la urgència del canvi climàtic.

Il·lustrar articles sobre els efectes del canvi climàtic amb imatges lúdiques de gent refrescant-se és contraproduent. Imatge: Financial Times.

Creus que els mitjans utilitzen imatges adequades per il·lustrar els impactes mediambientals?

Sobre això, hi ha un compte de Twitter que es diu @BadClimatePics que assenyala mals exemples en la il·lustració d’imatges que acompanyen notícies sobre canvi climàtic. Per exemple, per informar sobre les onades de calor que hi va haver a tota Europa el passat mes de juliol, tots els mitjans espanyols sense excepció van il·lustrar les notícies amb fotos de turistes ruixant-se amb aigua, banyant-se en fonts i passant-s’ho bé. Res més allunyat del missatge d’emergència climàtica que s’hauria de transmetre, ja que una onada de calor afecta persones vulnerables i provoca morts. És important també utilitzar imatges locals, que mostrin alternatives (per exemple, persones instal·lant-se una placa solar), que siguin innovadores i que despertin emocions. Hem de sortir de la típica foto de l’ós polar per il·lustrar-ho tot.

Quines altres mesures recomanaries per a què els mitjans es posin les ulleres verdes i apliquin una “mirada climàtica” a les seves informacions?

Posar a les redaccions només una persona experta en canvi climàtic (“el corresponsal de medi ambient”) és quedar-se bastant curt. Sí que seria important que hi hagués persones amb responsabilitat –com ara l’editor o editora, cap de redacció o d’informatius– amb formació específica en medi ambient i crisi climàtica, que fossin capaces de tenir una visió estratègica i les ulleres posades per tal d’enfocar les històries des del punt de vista “climàtic”. També és important que a les redaccions s’imparteixin formacions per a què tota la plantilla tingui coneixements i una mirada entrenada, més enllà de si faran o no temes de medi ambient. Una altra mesura important és que l’”home o la dona del temps”, que té molta credibilitat per a l’audiència, incorpori discurs sobre les emergències climàtiques, cosa que està començant a fer a TV3, per exemple.

A més de tenir cura dels continguts, plataformes com la Fundación Ecología y Desarrollo (ECODES), a través del seu decàleg de recomanacions per informar sobre el canvi climàtic, destaquen que també cal promoure una publicitat coherent amb els arguments ambientals de les informacions. És a dir, no acceptar publicitat o continguts pagats per empreses contaminants que generen “greenwashing”. Existeix algun codi de bones pràctiques publicitàries per evitar això?

No hi ha cap codi de bones pràctiques en aquest sentit, però seria important desenvolupar-lo. El moviment de desinversió, que va néixer fa uns anys als EUA, diu que qualsevol projecte que estigui finançat per diners públics no hauria d’invertir en combustibles fòssils. Això es podria aplicar a la indústria mediàtica: els mitjans haurien de fer una desinversió en la indústria dels combustibles fòssils. Treure els combustibles fòssils tant del periodisme com de la política serà una lluita llarga, però ens evitaríem, per exemple, veure incongruències com Repsol patrocinant la informació meteorològica i climàtica.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.