Ara que encara tenim memòria escrivim-nos el nostre 1-O. Fem-ho, si convé, sense gaire gràcia, sense gaires filigranes, amb massa adjectius, o massa adverbis, o comes o detalls (aparentment) insubstancials. Fem-ho com si l’expliquéssim a algú que també el va viure o a algú que no, que només va veure’n les imatges per la tele o pels diaris. Fem-ho, si no ho podem fer d’altra manera, amb faltes, amb aquella escriptura gairebé prefabriana i salvatge que adorem els que adorem la llengua. Fem-ho com puguem –que, al cap i a la fi, és com ho fem tot en aquesta vida–, però fem-ho ara que encara tenim memòria. I no ens preocupem per l’excel·lència de l’escrit, que els mitjans –en teoria– ja s’encarreguen de les redaccions més corals ben travades i estructurades.

I fem-ho només del nostre 1-O. Del més individual i íntim, lluny de les cròniques difoses als mitjans de comunicació tan i tan necessàries, tan i tan compartides. Perquè aquestes cròniques quedaran per la posteritat –o com a mínim a l’hemeroteca, sovint refugi de la raó i empara de la memòria– però a la llarga poden “distorsionar” aquell dia que volent ser República vam aprendre a ser poble i que, en el fons, cadascú va viure d’una forma una mica diferent.

Escrivim-nos el nostre 1-O ara que encara tenim memòria perquè sense caure en la nostàlgia és, a dia d’avui i juntament amb el 20-S, el 3-O o el maleït 16-O i els que es van succeir, un d’aquells dies que perviuran en el temps. I com a tal, com a mínim per justícia, el voldrem i l’haurem explicar d’aquí unes dècades a les generacions que ens succeiran i que de ben segur hauran sabut recollir la llavor que fa dos anys es va sembrar. I les paraules, com que volen soles, donen ales a les històries de vida que, de vegades, quan envellim, s’escolen entre els dits com sorra, com el pas del temps.

Escrivim, sí, però que l’escriure no ens faci perdre el llegir perquè són molts els articles que reconstrueixen aquell dia. Són moltes les peces de periodistes que s’han esforçat a ajuntar un testimoni d’aquí i un d’allà per oferir la visió més global, més sentimental, més encoratjadora que han sabut teixir. I que per molts anys els mitjans ens procurin aquesta forma d’endreçar-nos els que també són els nostres records, però així com el mateix 1-O tothom va treure el fotoperiodista que duia dins; passat l’1-O de ben segur que el gremi somriurà amb aquest intrusisme professional que us convido a fer. Perquè mai són sobrers els testimonis, vius o escrits, en un exercici atemporal i col·lectiu de memòria.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.