Fa 30 anys va néixer un potent moviment de desobediència civil al llavors servei militar obligatori, la insubmissió. A pesar del seu caràcter radical i il·legal, el moviment va comptar amb àmplies simpaties socials que molts mitjans van reflectir. 

«En un principi els diaris van prendre’s molt seriosament [la cobertura de la insubmissió], dedicant redactors que seguien específicament el moviment i reconeixent els antimilitaristes com un actor polític amb veu pròpia dins del debat sobre el servei militar», recorda Jordi Muñoz, llavors portaveu del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC), un dels principals col·lectius que va impulsar aquella campanya de desobediència civil. Muñoz també té un record per la feina d’investigació d’alguns grans diaris sobre les condicions de vida a les casernes o els suïcidis de reclutes, un tema que va deixar de ser tabú durant la segona meitat dels 80 i que va contribuir a canviar la percepció social de l’exèrcit i la conscripció.

Les seves paraules, sentides tres dècades després, són més aviat sorprenents. Un moviment alternatiu optant per vies il·legals considerant que tenen una bona cobertura mediàtica? No és quelcom que es vegi massa actualment, on predominen les denúncies –fonamentades o no– de silenciament, menysteniment i criminalització. El llibre Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembre Llibres, 2019) reconstrueix aquella lluita incloent, també, el paper que hi van jugar mitjans de comunicació i periodistes. 

Cartell a favor de la insubmissió. Foto: Insubmissió.org.

També és cert que per a un moviment com l’antimilitarista, que necessitava arribar a un gruix de joves en edat de fer el servei militar, la relació amb els mitjans era imprescindible. Ni internet ni les xarxes socials no existien i l’abast dels canals clàssics de difusió dels moviments socials –des de les pintades amb esprai fins a les revistes autoeditades o els cartells i pasquins- era limitat. Hi havia un públic objectiu per a les seves idees –sobretot en un moment en què el servei militar començava a ser cada cop més desprestigiat– però calia arribar-hi.

Per fer-ho, el moviment antimilitarista va emprar diferents estratègies molt intel·ligents per posar els mitjans a favor seu. Algunes, vistes en perspectiva, resulten molt curioses. Per exemple: quan es feia el sorteig dels reclutes, els diaris publicaven els resultats i tothom qui estava cridat a files els consultava per saber el seu destí. Llavors aprofitaven per publicar petits anuncis –de pagament- dels serveis d’assessorament per evitar la mili. Una mesura senzilla i relativament barata que permetia arribar de forma directa als interessats.

Una altra fórmula va ser l’ús d’accions de desobediència civil no violenta, sovint gràficament molt vistoses o espectaculars. Despenjades de pancartes, ocupacions d’edificis públics, seus de partits o instal·lacions militars, encadenaments, disfresses, sabotatge de simbologia militar… Un tipus d’activisme que avui utilitzen tot tipus de moviments socials, però que els primers a emprar-lo de forma sistemàtica a casa nostra van ser els antimilitaristes. Moltes d’aquestes accions fregaven la il·legalitat o directament quedaven fora de la llei. A vegades hi havia identificacions, detencions o fins i tot ferits en càrregues policials, com una ocupació del Departament de Treball que va acabar amb nombrosos hospitalitzats per traumatisme cranial. Altres tenien el morbo de desafiar i dessacralitzar l’estament militar, que a finals de la dècada dels 80 encara mantenia la seva àuria d’intocable. Es van ocupar casernes, es van bloquejar governs militars i es van fer performances on es burlaven sarcàsticament dels uniformes, la disciplina i la testosterona que caracteritza aquesta institució. El ressò mediàtic d’aquestes accions –a vegades massiu- va servir per socialitzar la idea que l’oposició al servei militar era possible, comptant només amb petits grups d’activistes molt decidits i militants.

Ocupació del castell de Montjuïc de Barcelona, l’any 1992. Foto: Insubmissió.org.

La cobertura mediàtica –més enllà d’algun cas més extrem com l’ABC, que llavors era el diari més a la dreta que es podia llegir a l’estat espanyol- va ser professional. Sense caure en la criminalització ni en l’adjectivació fàcil d’«il·legal» o «radical», tractant els antimilitaristes com un actor polític amb una veu pròpia dins el debat públic.

El suport més important, però, va arribar de les seccions d’opinió. Columnistes de la majoria de diaris, com Manuel Vázquez Montalbán i Maruja Torres a El País, Josep Maria Terricabras i Isabel Clara-Simó a l’Avui, Josep Maria Huertas Clavería a El Periódico o Javier Ortiz i Javier Sádaba a El Mundo –per posar-ne només alguns exemples– van escriure articles molt contundents en defensa dels insubmisos i més d’un confessaria –en les entrevistes per al llibre esmentat, escrit per qui signa aquestes línies– que va fer el pas a la insubmissió a partir dels arguments exposats en aquests articles. Al costat dels columnistes, els ninotaires van ser l’altre gran col·lectiu dels mitjans de comunicació que va solidaritzar-se amb els insubmisos, amb noms tan coneguts com Perich, Ivà, Nazario, Fer, Azagra o Cesc.

Molts d’aquests periodistes fins i tot van autoinculpar-se del delicte d’inducció a la insubmissió, una tàctica emmarcada dins l’estratègia de desobediència civil per augmentar exponencialment els potencials encausats. Un pas que al País Basc van fer els directors de l’Egin, Egunkaria i El Mundo.

El moment més tens d’aquesta relació va ser, segurament, durant la Guerra del Golf del 1991. El moviment antimilitarista va cridar obertament a la deserció i el llavors Fiscal General de l’Estat, Eligio Hernández, va anunciar que es querellaria contra qualsevol opinió pública en aquesta línia. La resposta del moviment va ser la redacció d’un manifest on s’anima els soldats destinats al Golf Pèrsic a abandonar els vaixells. El van signar desenes de personalitats de la cultura, l’acadèmia, els moviments socials o el periodisme, encapçalats per Lluís Llach, Manuel Vázquez Montalbán, Arcadi Oliveres i Gabriela Serra. El manifest es volia publicar pagant-lo com a publicitat, però cap no diari s’atrevia a publicar-lo, fins que després de molts dubtes, l’Avui hi va accedir. La Fiscalia, finalment, no va querellar-se contra cap dels signants.

Concentració d’insubmisos a la seu del govern militar a Barcelona. Foto: Insubmissio.org

De fet la crida va tenir el seu efecte i dos catalans van desertar i van ser amagats durant setmanes pels activistes antimilitaristes. Durant aquest temps es van fer diverses rodes de premsa i entrevistes «clandestines», on els periodistes assumien prendre mesures de seguretat per tal d’esquivar la persecució policial. De nou, els desertors van ser tractats com persones que havien pres una decisió difícil però conseqüent i tractats com a tals, en lloc de menysprear-los o desprestigiar-los.

Més endavant és cert que l’interès mediàtic va anar minvant, en bona mesura per la pèrdua de l’efecte novetat i la inexistència de mobilitzacions massives, si no que la insubmissió s’havia normalitzat i, en certa forma, convertit en quotidiana. Però el moviment va notar també el tancament per dalt de les redaccions. Quan a finals dels 90, un triomfant Aznar comença a plantejar la fi del servei militar, el moviment antimilitarista que havia portat el pes de la campanya va quedar automàticament exclòs del debat públic sobre quin era el model de defensa post-mili. Els insubmisos van desaparèixer mediàticament i l’exèrcit es va professionalitzar sense que els grans mitjans donessin cap veu alternativa o contrària.

Els insubmisos somien societats insubmises?

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.