Fa un temps em posava els podcasts de 5W mentre feia el sopar. Els rohingyes, la República Democràtica del Congo, l’Iran o l’extrema dreta que campa per Europa, allò era una mena de viatge ple de contingut entre peles de patata i enciam en remull. La veritat és que el tàndem cuinar i escoltar aquells viatges internacionals d’estar per casa no funcionava gens. No se’m va cremar mai el menjar, però sí que vaig sopar més d’un dia a altes hores de la nit. Les veus d’en Raül Flores i la Núria Jar em demanaven a crits que apagués el foc (la vitro) i els posés tota l’atenció possible.

Més recentment, en un dels moments més lúcids que he tingut en els últims mesos, vaig decidir apartar el mòbil de la tauleta de nit. El resultat és que ja no me’n vaig a dormir fent l’exercici de pseudoinformar-me a través de Twitter, sinó que aprofito per reprendre novel·les a mitges o llegir articles i reportatges que tenia pendents, de mitjans com ara El Salto, Climática o bé La Mira. De fet, el magazín groc i negre més que reportatges el que ofereix són petits regals en forma de personatges, històries de vida d’aquella mena de gent que escalfa l’ànima. Per exemple, en Pere Domènech, un pastor de la Conca de Barberà amb qui vaig tenir la sort de compartir una passejada i una conversa, i que la ploma de la Magda Gregori i l’objectiu d’en Jordi Borràs van convertir en un reportatge que em va permetre conèixer en Pere una mica més a fons. Això sí que és una bona història per abans d’anar a dormir, i no el timeline de Twitter (obviaré aquí la broma de comptar ovelles perquè queda massa fàcil i perquè en Pere té una ramat de cabres).

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Al matí, si em toca agafar l’autobús, un dels meus problemes quotidians acostuma a ser que arribo a destí abans d’haver acabat l’entrevista que tinc entre mans. Per exemple, la versió escrita de la conversa que van tenir la Laia Soldevila i en Sergi Picazo, de Crític, amb Yayo Herrero i David Fernàndez. I llegir mentre camines pels carrers de Barcelona –us ho asseguro per experiència– no sempre és una bona idea. El temps no és un problema els caps de setmana, amb la perspectiva d’un esmorzar que s’allarga a cor que vols acompanyat de la Directa, que normalment recullo uns dies abans de la bústia amb aquelles ganes de mirar de què parlen i de fer un cop d’ull al disseny de la portada.

Segur que a molts no us surten els números com per estar subscrits a tot arreu on us agradaria. En el meu cas us ben juro que no, perquè la llista és llarga. Sigui com sigui, el que tenen en comú tots aquests mitjans que ofereixen contingut lliure i de qualitat és que el bon periodisme necessita persones disposades a posar-hi diners. Bàsicament, perquè la independència dels grans poders passa necessàriament per la dependència dels subscriptors, pel simple fet que els diners han de sortir d’algun lloc, i és que es veu que les periodistes també paguen factures i fan la compra cada setmana. L’altra cosa que tenen en comú és que, igual que la literatura permet viure altres vides, el periodisme de xup-xup, el que es fa des de la rigorositat i des del cor, és una finestra oberta a noves realitats. I, a més a més, enganxa com una mala cosa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.