“Premsa espanyola, manipuladora”. Quina veritat i quina mentida, alhora! Sí, hi ha un munt de motius per protestar sobre la desinformació interessada de mitjans d’àmbit estatal. Un munt de motius i un munt de mitjans. Però no tots. I. sobretot, no hi ha raons per descarregar contra els treballadors l’animadversió que genera l’empresa. No és just posar, indiscriminadament, en el mateix sac de la manipulació a tots aquests periodistes perquè no ho són tots (ni tampoc hi són tots els que ho són). Treballar en una empresa pública o privada amb seu a Madrid no els converteix sistemàticament en mals professionals. Hi ha de tot, com a tot arreu. Per això vull reclamar la presumpció d’innocència, fins que no demostrin el contrari.

Sota aquest lema, “Premsa espanyola, manipuladora”, i per no anar més lluny, el passat 11 de setembre una companya de TVE a Catalunya va ser escridassada i colpejada amb un objecte, davant de càmera, quan intentava informar. Els agressors van pressuposar que manipulava pel sol fet de portar un logo al micro amb l”e’ d’espanyola. Un fet similar es va repetir aquest 1 d’octubre amb sengles periodistes de TVE i Telecinco, pràcticament abans que poguessin enfilar la informació. Darrerament va sent habitual que, en manifestacions de caràcter polític, als professionals de mitjans audiovisuals estatals se’ls desacrediti d’entrada, se’ls condemni a priori, i en conseqüència, no faltin grups de gent que se sentin amb el dret d’insultar-los i agredir-los mentre fan, o miren de fer, la seva feina.
La violència, física o verbal, es desautoritza per si sola. La desqualificació del professional és gratuïta, feta independentment de quina sigui la seva identitat i trajectòria laboral i en el pitjor dels casos, immerescuda.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però assetjar al periodista no solament perjudica les víctimes directes. El legítim i tan justificat dret a la protesta queda del tot desvirtuat. Converteix en intolerants aquells que es manifesten per reclamar drets i llibertats. Quina paradoxa! Però és que no es pot reclamar democràcia des de la intransigència, ni llibertat d’expressió mentre s’impedeix el dret a informar. És difícil reivindicar un dret trepitjant-ne un altre. No s’hi val a alçar la veu (i/o la mà) per tapar la boca de l’altre.

Els apriorismes no són bons. Les generalitzacions, tampoc. Els estereotips són reduccionistes. I els prejudicis, injustos. I tot això es fa quan es condemna a un periodista en funció de qui li paga el sou, abans d’escoltar què diu i com ho diu.

No ajudem gens el periodisme quan diluïm cada professional, individualment, en el magma de l’empresa que l’ha contractat. Quan esborrem la personalitat de cadascú amb els interessos empresarials o polítics del mitjà pel qual treballa. No fem cap bé a l’ofici d’informar quan ens entestem a tractar igual els treballadors honestos que els titelles dels poders. Quan no fem l’esforç de distingir el gra de la palla.

No podem reclamar correcció des de l’incorrecte. Aturem les agressions als periodistes. Però amb la mateixa contundència, no ens quedem impassibles davant la manca d’ètica i les vulneracions deontològiques de determinats mitjans i col·legues amb noms i cognoms. Tampoc nosaltres com a periodistes podem perdre’ns en reivindicacions generalistes del dret a informar. No podem, escudant-nos en la llibertat d’expressió, deixar passar propaganda per informació. En nom de la pluralitat no hauríem de consentir manipulacions, libels i mentides. Que el gremialisme no ens faci còmplices de la desinformació i la falsedat al servei d’una causa que no és la nostra. Som nosaltres, els professionals de la informació, els primers que hem de condemnar la mala praxi dels col·legues. Perquè o ens reivindiquem nosaltres o ens atacaran els altres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.