Ahir els periodistes que cobreixen el Parlament de Catalunya fan fer una asseguda per exigir als partits polítics «més contundència en les condemnes a les agressions a periodistes» en protestes de tot tipus i demanar-los «més pedagogia per evitar-les». Les demandes em semblen molt lloables, evidentment. Tothom vol treballar de forma segura i que aquesta feina no suposi un risc per la teva integritat física o moral.

La protesta és contundent per una professió poc acostumat a les accions col·lectives. Personalment no en recordo gaires de mobilitzacions d’aquest tipus i, algunes de les que s’han fet, massa sovint han estat aigualides per part de les organitzacions representatives i silenciades pels mitjans.

La protesta arriba després de les agressions patides per reporteres de TVE i Telecinco mentre cobrien manifestacions independentistes a Barcelona. Aquestes agressions, emeses en directe, han despertat una onada de solidaritat i empatia. Normal. Són imatges molt dures, de dones humiliades i menyspreades mentre fan la seva feina. Potser per això alguna gent ha deduït que l’asseguda al Parlament era per protestar contra l’assetjament independentista, un objectiu que ha estat explícitament rebutjat pels convocants, que han assegurat que anava dirigida «als polítics de tots els colors».

Això no ha impedit a Antena 3 explicar a les notícies i al programa Espejo Público –i segur que no ha estat l’únic mitjà- explicar que la protesta ha estat contra «les pressions que reben de grups independentistes». O sigui que ens trobem periodistes manipulant les protestes d’altres periodistes. Un fet molt greu. Una agressió –en aquest cas simbòlica- a altres companys que, en aquest cas, no despertarà la mateixa indignació.

Perquè el problema ja no és que hi hagi agressions més condemnades i més condemnables que d’altres. Casos realment greus, com la detenció per policies de paisà del fotoperiodista Carles Palacio o la cacera de periodistes per feixistes durant el 9 d’octubre del 2017 a València, han passat sense desencadenar onades de solidaritat i –molt menys- accions col·lectives. Les protestes apareixen quan apareixen i no és la primera vegada que un cas relativament menor acaba sent la gota que vessa el got. No, el problema que jo hi veig és un altre i és molt més greu i per explicar-ho em cal remetre’m a un altre cas molt diferent.

Quan el 2016, durant la presentació d’un llibre, Pablo Iglesias va denunciar que per prosperar a diaris com El Mundo calia escriure notícies negatives de Podemos, tota la professió es va ofendre moltíssim i estrelles mediàtiques, organitzacions representatives i empreses mediàtiques van actuar conjuntament en defensa de «la llibertat d’informació» i la «dignitat dels periodistes». Unes esquinçades de vestidures que haurien de provocar vergonya aliena a qualsevol que sàpiga mínimament el pa que es cou dins les empreses de comunicació.

I aquesta «anècdota» em porta de nou a sospitar dels motius pels quals unes agressions mereixen tanta publicitat i indignació i en canvi d’altres passen per alt. Perquè és obvi que si no condemnes totes les agressions a periodistes, el que estàs condemnant no són les agressions, sinó una altra cosa.

El problema, el problema realment greu és que sembla que la professió sempre s’ofèn pels mateixos motius que s’ofenen els amos dels mitjans. I això, en un col·lectiu a qui es pressuposa el sentit crític, la capacitat d’anàlisi i la vigilància dels poderosos. O se’ns va pressuposar en algun moment.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.