La sentència que declara culpables els líders independentistes catalans ha causat una onada d’indignació històrica i una contundent resposta al carrer, amb mobilitzacions arreu del territori i grans concentracions a l’aeroport del Prat i a les capitals de província, especialment a Barcelona. Des de dilluns hem vist escenes de violència, les més dures protagonitzades per agents dels Mossos d’Esquadra i de la Policia Nacional, que sovint han actuat de forma no reglamentària i amb una agressivitat i una desproporcionalitat inacceptables en un estat democràtic. No obstant, la resposta d’una minoria dels manifestants, protegint-se amb elements del mobiliari urbà, utilitzant extintors per dificultar la visió dels policies o calant foc a barricades fetes de cartrons i contenidors, ha alimentat tota mena de narracions bèl·liques que se sumen al relat quotidià de la violència a Catalunya.

La cobertura informativa a la majoria de mitjans de comunicació amb seu a Madrid, especialment les televisions amb més audiència a l’Estat, retrata i exagera una única violència, la dels manifestants independentistes. L’estratègia, que no és gens innovadora però que aquests darrers dies viu un dels moments de major accentuació, té una clara finalitat política, que no és altra que generar un debat sobre la necessitat d’intervenir Catalunya, políticament i policial. Però, ja que parlem tant del concepte ‘violència’ aquests darrers dies, com a professionals de la informació hauríem de procurar anar més enllà del visible, d’allò evident, i aprofundir més en les arrels del conflicte per cercar l’origen de les violències que veiem i detectar les violències que no veiem.

La sentència 459/2019 del Tribunal Suprem és un clar exemple de violència estructural exercida amb tota impunitat per una institució judicial sotmesa al poder polític contra un moviment polític plenament legítim, com és el sobiranisme i l’independentisme. Segons la teoria del triangle de la violència del sociòleg noruec Johan Galtung, hi ha tres tipus de violència: directa, cultural i estructural. La primera és visible, mentre que les altres dues són invisibles i, per tant, més difícils de detectar. El dolor, la frustració i la por que genera la sentència del Suprem tenen origen en un marc legislatiu concret, que permet el que a la majoria d’Europa és vist com una aberració democràtica. Les arrels de les lleis que justifiquen les condemnes de nou a tretze anys per haver organitzat i mediat en una manifestació i per haver organitzat un referèndum es troben en el franquisme i la darrera voluntat de Franco.

Com he exposat aquesta setmana a l’article “459/2019, una sentencia que empezó a escribir el franquismo”, publicat a La Marea, el testament de Franco subratlla dues qüestions bàsiques que l’estament militar de l’època entén com les darreres ordres del generalísimo: respectar la figura del rei Juan Carlos de Borbón i defensar, per sobre de qualsevol altre bé, la unitat d’Espanya. La persecució judicial i posterior condemna per sedició contra el líders independentistes no s’entén sense la lectura de l’article 2 de la Constitució de 1978. “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, diu l’article en la seva primera part, dictada per l’oficialitat militar. Normalment se’n destaquen els adjectius histriònics, “indissoluble” i “indivisible”, però hi ha un aspecte poc difós que considero clau per entendre el sistema constitucional espanyol i l’atzucac català. El 2 és l’únic article de tot el text que defineix en què es fonamenta la pròpia Constitució. En la llei de lleis no hi ha cap altre fonament literal, amb la qual cosa es deixa clar des d’un bon inici que el pilar fonamental de l’Espanya actual és la seva unitat.

La sentència evidencia les estratègies repressores d’inspiració franquista que inclou el nostre marc jurídic actual. La 459/2019 del Tribunal Suprem, entesa com a expressió màxima de la violència estructural contra les aspiracions sobiranistes a l’Estat, no només mereix ser titllada d’injusta, sinó que ha de ser enèrgicament condemnada tant o més que qualsevol exercici de violència directa contra les persones.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.