Una de les qüestions que més necessitem repensar els periodistes en moments de crisi profunda és, com ja va passar al cicle post-08/15M, la de la legitimitat. El sistema mediàtic, els mitjans i els periodistes, com a treballadors que en som, trobem el nostre suport en una ciutadania que ens llegeixi, ens miri o ens escolti; que es formi, s’informi i trobi les seves opinions per mitjà de la nostra feina. I és molt qüestionable que ara mateix comptem amb aquesta legitimitat.

Una possible crisi de l’Estat, com sembla que pot esdevenir el conflicte a Catalunya després de la repressió descontrolada, la judicialització i la multiplicació de presos polítics en l’última setmana, ens ha de fer pensar en una possible crisi del sistema de mitjans –també de gran part dels mitjans de Barcelona– i de la seva credibilitat com a font d’informació, com a creadors d’opinió pública. Aquesta crisi de legitimitat, relacionada amb el tractament moltes vegades dubtós d’un conflicte i amb la connivència de molts espais mediàtics amb la repressió i els poders públics que en son causants, té un altre component que ja teníem molt present en pensar el periodisme del futur: el generacional.

Els mateixos joves que es –ens– defensen de la brutalitat policial, que posen la cara i el cos als carrers i que són la punta de llança de la crisi política que s’apropa, han estat els més vehements en rebutjar el discurs de l’odi, les manipulacions –moltes amb informe policial o judicial a la mà– i les qüestionables, si no condemnables, eleccions discursives de mitjans d’aquí i d’allà. Els mateixos joves que ja no veuen els seus drets defensats a les institucions de l’Estat –a cap– són els que fa molt de temps que no es veuen representats al discurs mediàtic. I són els mateixos que ara es troben al focus de les criminalitzacions dels matinals, editorials i telenotícies cada cop que engeguem la tele.

Apel·lar als joves ja no és només sinònim d’adaptar-nos, com a periodistes, al seu llenguatge. Ja no és només donar veu, representar fidelment, a una generació que confia menys en nosaltres que els seus pares –en comptes de parlar dels late millenials i els Z com qui va al zoo a veure com es comporten les iguanes en captivitat. La generació que liderarà aquesta crisi, la que decidirà els canvis sistèmics i necessaris que en sortiran, és una generació que, és cert, ens està exigint que aprenem a fer anar TikTok, però que, primer de tot, ens exigeix crítica, anàlisi profunda, contrapoder, com a requisits previs per a diferenciar entre periodisme i propaganda d’Estat. I ells ens porten, en totes dues coses, un gran avantatge.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.