Els protagonistes dels aldarulls a Catalunya com a resposta a la sentència del procés han passat de grupuscle perillós i homogeni a grup divers amb idees polítiques. I ho han fet en qüestió de dies. El temps que ha trigat el periodisme a donar-los veu i, per tant, a fugir del maniqueisme al voltant de la violència i de la criminalització sistemàtica per motius d’edat.

Les imatges han fet la volta al món. Al llarg de pràcticament una setmana, la nit a Barcelona s’ha encès durant hores al voltant de fogueres; les barricades han format part del paisatge urbà; i els incidents entre manifestants i Policia Nacional i Mossos d’Esquadra, amb una llarga llista de ferits –entre els quals almenys 65 periodistes, la gran majoria identificats amb armilles– i un reguitzell de detinguts, han esdevingut normalitat.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Els protagonistes dels aldarulls han ocupat portades i hores de televisió. Des d’un primer moment la majoria de mitjans de comunicació convencionals els van definir com a “radicals” (des de La Vanguardia a eldiario.es, passant per El Periódico). Una etiqueta d’homogeneïtat que ha anat acompanyada per definicions criminalitzadores de la seva conducta, dels seus hàbits o, fins i tot, de les seves idees polítiques. A més, la virulència dels enfrontaments amb la policia espanyola i catalana ha provocat que al voltant d’aquest grup s’hagi especulat constantment amb infiltrats, provocadors i antisistema forans.

Però amb la baixada de la tensió als carrers s’ha produït un altre fenomen: la reconversió dels “radicals” en “joves farts de la situació política”. Ha estat qüestió de dies. El temps que ha trigat el periodisme a donar-los veu i, per tant, a fugir del maniqueisme al voltant de la violència i la criminalització sistemàtica per motius d’edat.

Fonts directes: incloure totes les veus

No va ser fins dijous 17 d’octubre que es van començar a publicar les primeres peces que tenien en compte la veu dels joves a les barricades. Fins llavors, la gran majoria de peces sobre les protestes s’havien alimentat de fonts policials o de declaracions polítiques, o directament havien especulat sobre la identitat i les motivacions dels joves. A mesura que els textos s’acostaven a ells, el retrat mediàtic que se’n feia canviava dràsticament. Fins al quart dia de protestes el periodisme no va deixar d’alimentar l’arquetip de radicalitat i va començar a desgranar qui hi havia al darrere d’aquests enfrontaments espectaculars. Ja no se’ls retratava de manera monolítica com a violents organitzats, sinó que els entrevistats corresponien a joves amb idees polítiques.

“Independentistes desenganyats, anarquistes i joves apolítics: el nucli dur dels disturbis a Catalunya”. Així els definia eldiario.es, que era el primer mitjà a deixar de banda la crònica del moment i la informació de trinxera per a, sobre el terreny, preguntar les fonts directes.

Els nois i noies rere els passamuntanyes passaven a tenir opinions i idees polítiques diverses. Aquella actitud violenta no era un rampell, amagava “frustració”. “Xavals que han crescut durant els anys del Procés mostren la seva frustració i fixen ara com a objectius el Govern i la Conselleria d’Interior”. La peça del mitjà generalista connectava fets i donava claus sobre el perquè el repunt d’agitació als carrers: la manifestació pacífica del processisme ja no servia. Per aquest pacifisme, dos líders socials estaven a la presó.

Ni infiltrats. Ni organitzats. Ni tan sols pertanyents als CDR. Una vegada es preguntava els protagonistes, la realitat construïda fins al moment passa a ser objecte en desús. Un reportatge al diari Ara desmuntava la majoria de variables del relat sobre aquest grup heterogeni, un relat que els cossos de seguretat i la classe política havien divulgat en més d’una ocasió durant els aldarulls.

Apropar-se als fets ajuda a creuar noves perspectives, idees que fins ara eren inassumibles, i que expliquen canvis socials encara més profunds. Així ho explicava el mateix article de l’Ara: “A Girona, però, el perfil de joves és diferent. És un grup molt heterogeni. La majoria no són independentistes ni formen part de cap moviment social ni polític. Vénen de barris perifèrics, molts són d’origen estranger. […] ‘Ells ens han fotut moltes vegades i ara per fi els podem tornar totes les putades’, deien dos exmenes que fugen de la policia camp a través de la Devesa”. Dos joves migrats sense referents adults, farts de patir pràctiques policials com les detencions per perfil ètnic, entre els que protestaven? Els menors no acompanyats són un dels altres grups que han viscut la discriminació mediàtica i ara sortien als carrers a protestar. Tota una novetat que, sense la seva veu, era impossible d’endevinar.

El pobre debat als mitjans sobre què és violència i què no

Sobre la violència, el discurs polític dels grans partits, també dels independentistes, ha estat inamovible: cal condemnar-la en totes les seves formes. Vingui d’on vingui. Als mitjans convencionals també s’ha abraçat aquesta tesi: només alguns entrevistats i tertulians han mostrat opinions divergents sobre què és violència i si està justificada o no. A l’ecosistema Youtube, però, hi ha hagut altres formes d’enfocar-ho. Un vídeo del periodista Albert Lloreta posava en dubte que fos el mateix uns contenidors cremats que la força aplicada pels cossos de seguretat de l’Estat.

De retruc, el contingut de Lloreta també deixava una pregunta a l’aire: com ens miren des de fora? És cert que aquest gir violent ha fet mal a la concepció que es té de l’independentisme als mitjans internacionals? Segurament no. Lloreta afirmava que quan veiem una protesta reprimida a Hong Kong quasi sempre ens preguntem què ha passat, i no per què els manifestants són violents. Diverses peces de mitjans internacionals anaven en la línia d’aquesta tesi: el relat no era qüestionar la violència sinó preguntar-se per què protestaven i, en tot cas, esmentar la brutalitat policial i l’elevada xifra de ferits.

També La Marea publicava un text on posava en qüestió la idea hegemònica sobre violència i com s’hi arriba: “Es pot començar una crònica de cent maneres. A jutjar per les meves últimes hores a Plaça Catalunya, pels volts de les dues de la matinada, podria començar titulant que els ‘radicals’ han pres la ciutat. Que el centre està vandalitzat. […] Podria fer-ho però, en efecte, seria començar pel final. I començar pel final vol dir que, en el camí, m’hauria deixat tot el procés que connecta diversos punts, que ajuda a precisar o dibuixar millor qui són aquests que mitjans d’esquerra i dreta diuen radicals, d’on han sortit i, sobretot, quina és la radicalitat veritable dels seus actes”. El text mostrava els joves més enllà de les seves selfies i d’altres conductes que els banalitzen.

Amb el pas dels dies, diversos mitjans van optar per donar veu a persones joves, també en tertúlies. Per exemple, el Catalunya migdia (Catalunya Ràdio) va conjurar una rara avis als mitjans. Un debat amb mitjana d’edat per sota dels trenta: Lorena Sopena, estudiant; Celia Castellano i Xavier Puig, periodistes; o Gina Driéguez, historiadora de l’art.

Tornen els estereotips habituals sobre els joves

Les peces que han parlat sobre els protagonistes dels aldarulls els darrers dies sense preguntar els seus protagonistes discriminen tot un col·lectiu: la gent jove. Fer de les persones en la vintena un grup uniforme recorda a l’època en què als joves eren “ninis” (de l’acrònim en anglès NEET, not in employment, education or training) i prou. La discriminació per edat, l’edatisme, és una pràctica massa freqüent quan qui escriu té una escletxa generacional enorme respecte els protagonistes. La mateixa lògica que quan un pare li diu a un fill que allò que escolta és merda –no, és trap– perquè no recorda que el seu pare també li deia que el punk era música de segona i qui la tocaven uns eixelebrats.

La incomprensió fruit de la diferència d’edat s’agreuja per no donar veu a les fonts directes i provoca peces alarmistes i d’associacions passades de moda: drogues-joves. El Español titulava “Metamfetamina i MDMA: les drogues trobades en motxilles de radicals ‘indepes’ detinguts”. El text només comptava amb fonts policials sense identificar. Si bé contrastar què s’ha trobat a la motxilla dels detinguts pot ser complicat, l’article va més enllà i fa un retrat estereotipat de tot el col·lectiu sense parlar amb cap dels manifestants.

En la línia de fer servir només fonts polítiques i policials, també agències com Efe publicaven la vinculació dels joves amb els CDR i amb la guerrilla urbana. De fet, construïen una guia dels mètodes d’aquesta guerrilla. A El País també van decidir donar veu només a uns policies “exhausts”. A El Confidencial, després de fer un comentari sobre l’acne juvenil, només incloïen la veu d’un pobre turista.

Joves amb una crisi al davant

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.