Poques coses es poden fer en política que abans no hagi fet o pensat Silvio Berlusconi. Diumenge, Albert Rivera va publicar un vídeo en què ensenyava un cadell de caniche de nom Lucas. Encarcarat i fent ganyotes que traïen la seva poca traça amb els animals, el líder de Ciudadanos intentava sense èxit fer-se el simpàtic tot presentant el pobre gosset com l’arma secreta del debat electoral de l’endemà. Lucas recordava molt Dudú, el caniche que Berlusconi no només petoneja i exhibeix a les xarxes sinó que porta de debò als platós on es debat sobre política. Allò que Rivera pretenia vendre com una exageració amena, Berlusconi ho duu a la pràctica. Per molt kitsch que resulti, Berlusconi té la força de l’autenticitat, mentre que Rivera es queda en succedani descafeïnat i sense gràcia.

Al líder de Ciudadanos, en caiguda lliure a les enquestes, li ha passat una cosa semblant amb Vox. Ja pot gesticular i prometre ser ben despietat contra els independentistes, que els de Vox grunyiran més fort i amb menys escrúpols. Són extrema dreta sense complexos i no tenen cap mínima aparença a mantenir. El mateix passa amb la criminalització de la immigració i amb l’ultranacionalisme espanyol. Basar el discurs en els temes preferits de l’extrema dreta té l’inconvenient evident que l’extrema dreta sempre et superarà per la dreta. Així, molts votants que s’havien sentit atrets per Ciudadanos per la seva agressivitat contra l’independentisme o la defensa de la unió del regne d’Espanya passaran de forma natural a Vox.

I això és possible perquè la resta de polítics i bona part dels mitjans de l’estat espanyol han tractat Vox com un partit polític més. El periodisme de declaracions ha servit d’altaveu als seus eslògans, repetits sense contrast ni context. El més preocupant, però, és que s’ha comprat del tot la seva agenda. Uns mitjans la difonen: repeteixen, per exemple, que Vox assegura que la majoria de violadors en grup són estrangers. D’altres van al darrere desmentint-ho. Sigui com sigui, tots acaben parlant dels temes que l’extrema dreta ha escollit, i així és com ja han guanyat. El que seria útil és aprofundir en les qüestions que tracten sempre de puntetes als debats: les mesures econòmiques i les polítiques socials. Així es desmuntaria la mentida que les seves propostes beneficiarien les classes populars.

Allò del cordó sanitari per aïllar l’extrema dreta i el neofeixisme que fan les dretes democràtiques europees queda massa lluny. A l’estat espanyol, com a Itàlia, el que es porta és pactar-hi. I en el moment que s’accepten l’extrema dreta i el neofeixisme com a interlocutors vàlids i fins i tot com a socis, se’n legitima el discurs i no hi ha marxa enrere. En el debat electoral de dilluns passat, es va poder veure Santiago Abascal difonent un discurs d’odi i fins i tot reivindicant el feixisme i el falangisme amb total impunitat. Va acabar l’arenga amb una famosa sentència de Ramiro Ledesma Ramos, un dels ideòlegs del feixisme espanyol: «Només els rics poden permetre’s el luxe de no tenir pàtria». Enhorabona a tots els mitjans que li han seguit el joc: heu aconseguit que es puguin citar els eslògans de la Falange en un programa de màxima audiència i que no passi res. Aquesta victòria de Vox és també vostra.

Abascal va aparèixer molt més entrenat i amb un discurs més estructurat i homologable a l’extrema dreta dominant a Europa, la de Matteo Salvini i Marine Le Pen. Fins ara fluixejava si se’l treia de l’anticatalanisme i les banderes d’Espanya quilomètriques. Ara ja es comença a creure que tindrà un paper polític rellevant i s’ha treballat una mica els mantres que han funcionat a l’extrema dreta de Salvini: la criminalització de la immigració, la seguretat com a prioritat malaltissa i paranoica, la retòrica antiglobalista, l’èpica contra les elits. Amb tot, és clar, el cavall de batalla de Vox és el que és: va entaforar l’anticatalanisme fins i tot en el bloc dedicat a la violència de gènere.

La irrupció de Vox ha dretanitzat tot el panorama polític espanyol.  La campanya electoral dels últims mesos ha semblat un concurs per veure qui és més nacionalista espanyol. I en un ambient informatiu en què demonitzar la protesta i la dissidència política és el pa de cada dia, l’autoritarisme de Vox troba terreny fèrtil. Els seus dirigents es poden permetre amenaçar en directe d’il·legalitzar un partit de perfil moderat com el PNB i que els altres líders callin o protestin amb timidesa per no ser acusats de simpatitzar amb l’independentisme.

D’altra banda, l’extrema dreta és útil als partits de dretes perquè, per contraposició, els fa semblar moderats i els serveix per fer empassar amb més facilitat les retallades de drets i llibertats. Però arriba un moment que s’adonen que han alimentat massa el monstre i els pot acabar devorant. Això és el que ha passat a Itàlia. Berlusconi va ser el pioner d’aquest populisme de dreta i extrema dreta que està triomfant arreu. L’home que va ser Trump abans que Trump, el magnat de la comunicació que va aconseguir modificar el marc mental de tot un país, està esdevenint irrellevant perquè l’extrema dreta que ell va blanquejar se l’ha acabat cruspint. Per primer cop, les enquestes el situen últim entre els partits de la coalició dretana que liderava. No només el supera Salvini, que al cap i a la fi ha estat el successor que ha apadrinat ell mateix, sinó fins i tot Germans d’Itàlia, la formació hereva del partit feixista italià.

Fa unes setmanes es va produir un fet molt revelador que ha passat força desapercebut. En una convenció de Força Itàlia a Milà on havia de parlar de les pensions, Berlusconi va esclatar i va parlar sense embuts, com no havia fet mai fins ara, dels que encara són els seus socis. «A la Lliga i als feixistes els vam fer entrar nosaltres al govern, els vam legitimar nosaltres. Vam ser nosaltres que els vam constitucionalitzar!», va dir, indignat i amb l’orgull ferit. I hi va afegir que sense ell no haurien pogut tocar mai poder. I per allò que la realitat supera la ficció, resulta que aquestes paraules són gairebé clavades a les que el protagonista d’Il Caimano, que representa l’experiència política de Berlusconi, diu a l’escena final del film, quan està acorralat i acabat.

En efecte, el 1994, quan Berlusconi va aconseguir arribar al govern, va portar-hi, en coalició, l’aleshores Lliga Nord i Aliança Nacional, hereus del feixista Moviment Social Italià, que han acabat derivant en Germans d’Itàlia. Mentre li han sigut útils els hi ha rigut les gràcies. Però ha acabat passant el que és natural que passi: si es compra el marc mental de l’extrema dreta, els temes preferits de l’extrema dreta i l’agenda política de l’extrema dreta, l’extrema dreta guanya. I si l’extrema dreta a Itàlia ha pogut devorar el gat vell de Berlusconi, que té més talla política, carisma, diners i poder que tots els actuals líders de Ciudadanos i el PP junts, preguntem-nos què no pot acabar passant, a llarg termini, a l’estat espanyol.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un Comentari

  1. 1410

    En relació a Catalunya no només Vox és extrema dreta. I el problema polític democràtic és que no existeix l’esquerra, el capitalisme s’ha quedat tot sol i va a l’ample, el joc dels polítics no té objectius socials, només tenen interés en el seu currículum. Ningú no vol destapar la veritat, perquè se’ls emportaria la riuada, a no ser que canviessin de jaqueta, cosa més que probable, segura.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.