Se n’ha parlat tant, de l’ambigüitat o la polisèmia del llenguatge, quan no directament de la seva perversió, de la utilització que se’n fa, generalment, sinó sempre, interessada -fins i tot amb bona intenció o inconscientment, psicoanàlisi i tot pel mig. En política, la importància del llenguatge, donades les seves conseqüències sobre el conjunt de la ciutadania, són evidents. En aquest terreny, un dels clàssics és parlar d’esquerres i de dretes, conceptes que -malgrat la seva versatilitat, o gràcies a aquesta- mantenen vigència. Altres de més nous, almenys per aquestes contrades, i no menys ambigus i confusos, però que s’han imposat, són els d’antipolítica i populisme.

Entre els darrers intents de superar o acabar amb els clàssics, segurament els més notables han estat els de l’autoproclamada nova política, aparentment morta abans d’arribar ni tan sols a jove. En dues versions, des de camps ideològics diferents: d’una banda, els grups que avui es reconeixen com a Podemos i comuns -amb un discurs més ben constituït, fonamentat i articulat però llastat per una orientació mercantilista (finestra d’oportunitat, nínxol o segment de mercat electoral…)-; i, de l’altra, el partit de Ciudadanos, amb una confusió d’idees i referències entorn d’una suposada refundació del capitalisme i la democràcia a partir de referents com el Fons Monetari Internacional, Sarkozy o Macron.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

La darrera grimpada del motor del sistema, amb epicentre en les estretament vinculades finances i bombolla immobiliària, i les seves conseqüències socials i en la política, justificaren i donaren motius i aire a les dues propostes, produint canvis en el mapa i joc d’equilibris de forces al conjunt de l’Estat espanyol. Avui, però, l’escenari polític sembla estar en un camí de normalització bastant avançat, sense que s’hagin produït els canvis que s’haurien pogut preveure o imaginar. Malgrat que els problemes econòmics, d’habitatge, precarització del treball i la vida, sanitat, entre altres, continuen sent gravíssims i semblen no tenir aturada.

Així, en molts mitjans les columnistes parlen de la «incapacitat de l’esquerra de formar govern» i de «l’amenaça del tripartit de dretes» o «trifachito», mentre altres diuen que, potser, el que ve seria una grosse koalition segons el model alemany, que no té res de nou i que uneix els anomenats conservadors i socialdemòcrates (dreta i esquerra) en les qüestions suposadament fonamentals (per a qui?), el que també es coneix com a visió d’estat, o fins i tot veritable democràcia.

En aquest context, el veritable perill, segons es pot deduir de bona part dels materials publicats, seria «l’antipolítica» i/o el «populisme», que vindria a ser una mena de calaix de sastre on s’hi fa entrar de tot, a discreció i a conveniència. Sense temps d’haver-nos assabentat bé de què és el populisme, ara es diferencia entre alguns d’esquerres i altres de dretes. Aquesta divisió, en tot cas, ja la feia fa temps el llavors ideòleg de Podemos Íñigo Errejón, quan pretenia que allò que deia fos trending topic i marqués tendència i, certament, ho aconseguia amb bastant d’èxit, no com ara [Errejón, Íñigo; Mouffe, Chantal: Construir pueblo. Hegemonía y radicalización de la democracia, Icària editorial, 2015]. La moda pot tenir una cara molt cruel.

La situació és prou complexa, però la composició de l’escenari que ens podem fer d’aquesta manera tampoc ajuda massa, més aviat gens. Tal vegada sigui necessari estar més lligades al conflicte i a les lluites, on segurament es formen noves protagonistes i, amb elles, la caixa d’eines d’interpretació d’aquest nou context que ja vivim però encara no entenem.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.