Fins i tot amb 48 reporters víctimes d’excessos de la violència policial, l’entorn mediàtic de trinxera és incapaç de denunciar els casos que violen el dret a la informació quan trenquen el seu relat ideològic.

Divendres, 18 d’octubre. Enmig de la nit d’enfrontaments més virulents que ha viscut Catalunya aquest octubre, una imatge d’explícita brutalitat policial contra la premsa es viralitzava per les xarxes socials. Tot i anar degudament acreditat, el fotògraf Albert Garcia era detingut, emmanillat i arrossegat per dos nacionals mentre ell cridava de dolor i els seus companys demanaven explicacions. La policia justificava la violència acusant-lo d’haver empentat un agent, però els periodistes presents assenyalaven que havia posat nerviosos als antiavalots en fotografiar una altra detenció agressiva. Garcia era enviat a comissaria. La indignació del seu cas s’ofegava sota l’espectacle de les flames.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un mes després que la sentència de fins a 13 anys de presó contra polítics i activistes independentistes aboqués als carrers milers de persones indignades, les protestes van tornar a evidenciar el millor i el pitjor del periodisme. Mentre uns es passejaven fent pornografia dels aldarulls, intentant que els entrevistats responguessin un relat concret o fins i tot provocant per a després gravar les reaccions com a víctima d’una dictadura inexistent, d’altres se la jugaven per a mostrar allò que incomoda al poder, allò que vol ser silenciat.

Cops de porra en zones no reglamentàries, amenaces o trets de foam a la cara. La detenció de Garcia és, probablement, el més flagrant, però no l’únic. Allunyats del morbo incendiari, molts professionals de la comunicació s’han arriscat per fer allò que se’ls pressuposa: periodisme. Molts d’ells també han rebut. I és que, com documenta el Mapa de la Censura de Mèdia.cat, fins a 70 reporteres han resultat ferides durant les protestes. Una cinquantena dels casos registrats en aquestes últimes setmanes senyalen directament a excessos i actuacions irregulars tant els Mossos d’Esquadra com la Policia Nacional.

L’alt nombre d’atacs policials contra la premsa i l’elevada proporció que suposen sobre el total ens porten a pensar que no han estat casos puntuals, sinó una ‘mala praxi’ que, per un motiu o un altre, s’ha prorrogat al llarg dels dies. En aquest context, el gremi periodístic s’ha de fer algunes preguntes incòmodes: per què s’han vist tantes actuacions desproporcionades contra periodistes? I, el més important des del punt de vista de l’autocrítica professional, per què se n’ha parlat tan poc als mitjans?

Ara que fa un mes de la nit més dura per als periodistes, en què Albert Garcia va ser arrossegat a comissaria per fotografiar una detenció violenta, és bon moment per mirar enrere i veure com les agressions a la premsa han tornat a evidenciar la polarització d’un entorn mediàtic de trinxera.

Dos relats oposats

S’ha parlat de manifestants violents, d’anarquistes i d’infiltrats, de joves que han rebut i de reporters increpats enmig de la protesta, però pràcticament s’han oblidat les agressions policials contra els comunicadors. Com si no haguessin existit. Tot periodista sap que ell no ha de ser el protagonista de la informació, però davant un cas tan flagrant cal analitzar el paper que han tingut els mitjans a l’hora de silenciar els cops rebuts pels seus companys de professió.

D’entre els vuit diaris amb més lectors de tota Espanya, és eldiario.es qui analitza amb més deteniment els excessos policials contra periodistes, seguit per El Periódico i La Vanguardia, que remarquen també les agressions de manifestants contra periodistes i agents de seguretat. Els digitals més llegits a Catalunya (Nació Digital, Catalunya Diari i l’Ara) també fan una cobertura més crítica amb les agressions policials sofertes pels periodistes, però en els dos primers casos es limiten els casos de policies ferits.

Fora de Catalunya, l’enfocament de policies agredits guanya molt pes i es converteix en l’element troncal del relat. Amb més o menys matisos i complexos, El País, El Mundo, ABC, El Confidencial i OK Diario, els digitals més llegits a l’Estat, fan èmfasi que els violents són els manifestants, tant contra els agents com contra els mitjans. En les primeres setmanes de protesta, la majoria donen veu als agents i als grupuscles més agressius, mentre obliden els manifestants pacífics, quan no els criminalitzen directament. Aquestes notícies, acompanyades sovint de titulars alarmistes i fotografies apocalíptiques, sepulten les informacions sobre violència policial contra periodistes, de les quals generalment només n’hi ha una —la detenció de l’Albert Garcia— i que és firmada per agències.

Televisió espectacle

A la televisió aquests dos mons es polaritzen encara més. Si prenem com a referència els informatius del dissabte 19 d’octubre, l’endemà de la nit de protestes més virulenta, les diferències es fan evidents. TV3 destinava dos minuts a una crònica on es detallaven els 20 casos d’agressions a periodistes. Per la seva banda, la televisió pública espanyola només dedicava 10 segons a mencionar la detenció del fotògraf d’El País, sense context, i 20 més a denunciar la intimidació dels periodistes de la casa per part de manifestants, fet que s’explicava amb imatges dels concentrats. La nit dels aldarulls, la basca Euskal Telebista dedicava 3 minuts i mig a una entrevista sobre agressions policials amb la periodista ‘freelance’ Elise Gazengel.

A Telecinco eren molt més expeditius. Tot i dedicar 25 dels 34 minuts dels telenotícies a explicar els aldarulls a Catalunya, no van denunciar les agressions sofertes pels reporters i només van mencionar que entre els detinguts “per desordres públics o atemptats als agents de l’autoritat” hi havia “aquest fotògraf”. Sis segons. Aquí Albert Garcia es quedava ja sense nom i se’l posava de costat amb els causants dels aldarulls. A La Sexta, també privada però venuda com un mitjà amb una sensibilitat ideològica més oberta, Antonio García Ferreras no denunciava l’agressiva detenció del fotògraf tot i retransmetre-la en directe i només ho feia més tard i dedicant-li 20 segons. “Han convertit els càntics contra la premsa en un melodrama continu, però no han fet el mateix quan es peguen i detenen els periodistes”, lamenta la crítica de televisió Mònica Planas en declaracions a Mèdia.cat. “Tant TV3 com Betevé han enfocat aquest problema, però la informació que arriba de les teles espanyoles és poc acurada, no hi ha hagut crítica de les actuacions policials”, continua.

El relat, però, també es construeix més enllà dels informatius. I les imatges d’espectacularitat ajuden a sobredimensionar l’anècdota. Dels 70 casos de periodistes agredits a Catalunya durant aquest octubre especialment calent, només en deu els responsables han estat manifestants, mentre que en una cinquantena han estat mossos o policies. Això no ha evitat que populars presentadors com Pablo Motos o Iñaki López hagin optat per remarcar un cas minoritari que permet reforçar un relat concret i passar de puntetes o silenciar els atacs perpetrats per agents.

Els mitjans han d’informar i denunciar situacions com el llançament de pilotes i llaunes de cervesa a periodistes, però quan Risto Mejide s’enfunda una camisa amb el lema “premsa espanyola manipuladora” el que fa és distorsionar i demonitzar una expressió de rebuig —encertada o no— de manifestants contra la cobertura mediàtica que reben. El seu programa només ha denunciat els atacs a periodistes quan vénen del carrer, no dels policies; el canal per al que treballa anomenava “constitucionalistes” i “defensors d’Espanya” a neonazis que campaven per Barcelona ganivet en mà.

Agressions de segona 

Més enllà de la línia editorial del mitjà, la radical divergència d’enfocaments també té un component lingüístic i geogràfic. Així, si fa un parell de setmanes cercàvem a Internet “periodista ferit Barcelona” se’ns mostrava una llista amb les reporteres agredides per la policia, articles i vídeos d’agents disparant a un periodista i a manifestants pacífics. Si la cerca era “periodista herido Barcelona”, en castellà, el resultat era un altre univers: policies ferits, periodistes agredits o increpats per manifestants i les protestes dels periodistes pels atacs soferts aquests dies sense especificar que la majoria d’aquests són policials. “Està clar que els mitjans de Madrid tanquen files amb la policia”, senyala el periodista televisiu Borja Terán, que lamenta que s’hagi optat per un reality show on s’assumeix la lògica de l’Estat com a pròpia. “Hi ha desconeixement, aquí només hem vist agressions quan les causen els manifestants”.

Els hàbits de consum televisiu evidencien aquesta polarització. A Catalunya, TV3 és la televisió de referència. Aquest octubre va aconseguir un share del 18,2%, a gairebé set punts de distància de Telecinco i els seus millors registres des de l’agost de 2006. En l’àmbit estatal, és l’emblema de la berlusconiana Mediaset qui lidera els rànquings amb un 15,7% de quota de pantalla —el seu millor octubre en una dècada—, seguida per Antena 3 (11,5%) i TVE (9,2%). Dos relats oposats per a dues realitats paral·leles. A Youtube, on s’informen molts joves, cap dels 50 primers resultats que apareixen sobre agressions a periodistes té a veure amb les actuacions policials.

La diferència en el tracte que els mateixos periodistes dispensen als atacs als seus companys ens porta a pensar: hi ha agressions de segona? El 5 de novembre, en plena campanya electoral, van aparèixer uns cartells anònims que titllaven de “terroristes de la informació al servei de l’IBEX” cinc periodistes i tertulians catalans contraris al ‘procés’. Tots els grans mitjans van dedicar articles i connexions en directe per denunciar el cas, les federacions periodístiques posaven el crit al cel i els líders polítics piulaven a la recerca de vots. Dos dies després, El Español publicava un article on assenyalava com a “genets de l’odi” sis periodistes, humoristes i tertulians de TV3. Mitjans i organitzacions com la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) ara callaven.

Periodisme de propaganda

Vingui d’on vingui, tota agressió o assetjament que serveixi per impedir que un periodista faci la seva feina lliurement s’ha de condemnar amb rotunditat. No hi ha excuses. Els atacs als reporters importen no perquè aquests siguin éssers de llum immaculats sinó perquè els cops, trets i amenaces que reben són limitacions directes al dret a la informació de tot ciutadà. I perquè, en la majoria de casos documentats, els qui atempten i silencien aquest dret en busca d’impunitat són els servidors públics encarregats de vetllar per la seva protecció.

La defensa d’aquest dret és bàsica i fonamental per a la democràcia. Però la seva legítima reivindicació no hauria de ser emprada, com hem vist, com a escut per evitar el qüestionament del corporativisme acrític d’un gremi que s’ha guanyat a pols la seva pèrdua de credibilitat. Posar-nos dins d’un furgó policial només ens aportarà una visió concreta. Reproduir sense qüestionar les declaracions oficials només ens portarà a ser venedors d’un discurs interessat.

Quan un periodista silencia l’agressió a un company perquè aquesta ha estat perpetrada per un policia podrà estar servint al relat ideològic del seu mitjà o als interessos del govern de torn, però no estarà fent la seva feina. L’objectivitat periodística potser no existeix, però l’honestedat sí. Sense aquest mínim ètic només ens queda rebolcar-nos en les paraules de George Orwell: “Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques”. Negar que els mitjans són part activa en el conflicte és només una excusa per no fiscalitzar la seva responsabilitat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un Comentari

  1. Jaume

    Una piulada de fa pocs dies em recordava que a Grècia l’any 12 es va rebutjar la proposta d’identificar els periodistes a les manis i aldarulls perquè, deia, no s’havia de discriminar la gent a qui sí es podia pegar i a quina no.
    El nostre Col·legi va fer un gran esforç de cara a protegir els professionals i va arribar a un acord amb el tema d’armilles i braçalets. Ara, doncs, és més fàcil fotre un cop o disparar al periodista.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.