Enguany s’han complert dues dècades de la publicació de La tiranía de la comunicación, l’obra de capçalera amb la qual Ignacio Ramonet desgranava l’impacte que la revolució digital començava a tenir sobre la nostra percepció de la realitat. Estem parlant de finals del segle passat i, ja aleshores, l’exdirector de Le Monde Diplomatique ens advertia que entràvem en un nou paradigma en què la informació esdevenia “un simple espectacle on l’important és despertar l’emoció de l’audiència (hiperemotivitat)”. Això, segons Ramonet, sotmetia els mitjans a la ideologia del directe i de les imatges, relegant la premsa escrita i altres suports de lectura a un paper secundari. En altres paraules: l’exhibició i la immediatesa tendien a imposar-se, en detriment de l’explicació i la contextualització dels esdeveniments.

Ramonet en parlava fa 20 anys, però en un recent col·loqui a TV3, Antoni Bassas i Ramon Besa s’hi referien quan destacaven que la funció del periodista com a actor encarregat d’explicar l’actualitat havia desaparegut. Avui, entre l’emissor i el receptor no hi ha res més que un narrador, quan no dispositius electrònics que ens mostren les coses en temps present sense ningú que les comenti. Gran Hermano en estat pur, Orwell 2019.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Això ve a tomb del debat sobre les retransmissions que Betevé, i en menor mesura TV3, ofereixen aquestes setmanes arran de la sentència contra els líders del Procés. Totes dues cadenes ens obsequien amb espais que acaben configurant un gran escenari del qual sobresurten les fogueres, la policia uniformada i persones encaputxades en plena corredissa o aixecant barricades a qualsevol cantonada. Les imatges es transmeten com un partit de futbol i les càmeres instal·lades a la zona s’activen a mesura que poden il·lustrar quins són els punts més calents de la protesta.

Fora de l’estricta narració, no trobem cap referència a l’origen ni el motiu concret de què hi passa, ni tampoc cap dada que ens permeti dimensionar-ne l’abast polític o el perímetre geogràfic que suposa. Per la quantitat de flames alguns n’han vist una reedició de la Rosa de Foc quan, a dos carrers dels incidents, els veïns passejaven tranquil·lament el gos o prenien un vermut asseguts en una terrassa.

Així, si algú aterrés a Catalunya per primera vegada i amb poca informació sobre el moment polític que viu el país, podria pensar que som en el moment àlgid d’una vaga general o en la típica moguda que esclata després que el Barça hagi guanyat la final de la Champions. Res no ens indica que no sigui qualsevol d’aquests o altres instants.

A l’article “La pornografia de los disturbios“, publicat fa uns dies La Marea, Miquel Ramos ho recordava amb exemples concrets. Segons ell, “la informació ja no es tracta d’explicar-te el perquè de les coses. Tan sols et mostra fets” i, a propòsit dels aldarulls registrats a la capital catalana, se’ns presentaven com una pel·lícula distòpica.

I això continua per pura inèrcia, fins a l’extrem d’oferir imatges tan surrealistes com un nombrós núvol de càmeres i reporters gràfics rodejant quatre joves que arrosseguen un contenidor per la Gran Via, revelant per enèsima vegada la seducció impulsiva per la violència, com si l’únic objectiu fos proporcionar emocions i prou.

Tot plegat hauria de reflexionar la professió, perquè el periodisme no demana enlluernar-nos amb les flames, sinó complir amb el deure que els espectadors comprenguin i sàpiguen desxifrar el significat de les coses per formar-se’n una opinió pròpia. Si, en canvi, el que perseguim és oferir espectacle, aleshores siguem honestos i diguem-ho: tothom té dret a la desinformació.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.