Periodistes fent periodisme. Els pedants i professors en diran metaperiodisme o intrapolítica. Mentre llegeixo Tota la veritat (Ara Llibres) vaig fent que sí amb el cap perquè està farcit de detalls mai publicats i que, per coses de la vida, ja coneixia. La gran majoria, no. Però sis periodistes han tingut el coratge suficient de tirar endavant una història ben lligada sobre la gènesi i mort de l’1-O mitjançant més d’un centenar d’entrevistes amb persones d’interès. A la presentació del llibre a la Facultat de Comunicació Blanquerna, bressol de bons periodistes, un sospitós habitual en això de la crònica política com és en Ferran Casas en va deixar una que em va agradar:  “Dir que l’1-O el va fer la gent és una mica frívol. L’1-O el va defensar la gent, però qui el va organitzar és el Govern a través del que es va dir l’Estat Major”. Res de paternalisme ni de màgia, i això es troba per tots els racons del llibre que té, per sobre de tot, informació. I si quan tens les claus ets capaç d’interpretar la jugada, doncs oli en un llum.

No és el primer cop que hi ha periodistes que fan llibres sobre fets puntuals, sobre fites, sobre algun dels múltiples moments històrics. Molts es fan per ser venuts per Sant Jordi acompanyant una rosa groga, és veritat. En aquest cas destaca que en són sis, de periodistes -n’hi podria haver hagut més, però imagino que el compromís és un valor car- i que es compta amb moltes fonts i amb confiança en tots els sentits per poder mastegar tot aquest material durant un any i que ningú n’hagi sabut res. Alerta, és un llibre que t’emprenyarà si ets independentista, i que si no ho ets et molestarà. D’això es tracta. Podem dir doncs que el llibre és bo, per efectiu i per mordaç.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Amb una mica d’ambició s’ha dit que aquest volum és com l’increïble Miedo de Bob Woodward (Roca), retrat terroríficament fidel i mil·limetrat de l’administració Trump. No trec cap mèrit al Tota la veritat ni als seus autors, però ens falta tradició d’aquest tipus de treballs per ser prou crítics, per ser prou bons crítics. Perquè aquest tipus de crònica és un gènere periodístic i cal cultivar-lo, tot i que  en aquest cas, volent ser tan asèptics, em fa pensar que amb tants detalls no som capaços de lligar la tesi. Un retrat i una fotografia no són el mateix.

Un llibre de (bons) periodistes fent (bon) periodisme és notícia, i això ens hauria de fer enrojolar una mica. Potser ens cal una mica més de mala llet, en general i no contra els de sempre. Hi ha un element que es valora com si fos la pedra filosofal del llibre: el ‘factor humà’, en diuen els periodistes autors. Em sembla naïf que a aquestes alçades de la lliga considerem destacable el ‘factor humà’ a l’hora d’explicar l’acció política. És una de les qüestions principals! Per què quan s’informa de criminals i assassins ens arriben mil detalls personals que n’expliquen les accions? O dels futbolistes? Però els polítics no, són de goma. Això és un pecat del nostre periodisme d’avui. No pas de l’època d’Irene Polo, Josep Maria Planes o Paco Madrid. És obvi que la factualitat ha de ser la principal obsessió del periodista. Res a dir. Documents, comprovacions, repreguntar, insistir. La feina. I punt. Ara bé, cal entendre tot això. Cal comprendre-ho. Cal allunyar-se per apropar-se i poder ensumar els perquès. I en aquest cas, com bé es va desfilant per aquest volum, tot és una suma gasosa de detalls.

I poso un exemple, potser ja conegut, de com tot són detalls. Recordeu l’octubre de 2017, quan vam guanyar el somni i vam perdre la victòria. L’infame nit del 26 d’octubre a les dues de la matinada, quan el president Puigdemont va concloure que avançaria els comicis, el vicepresident Junqueras li va dir: “Si ho has de fer, fes-ho ja”. Quan el 130è president anava a signar el decret de dissolució del Parlament, l’exconseller Santi Vila li va assenyalar que no era estètic fer-ho de matinada. Puigdemont ho posposa i, l’endemà, va canviar d’opinió quan els republicans filtraren que s’ho estava pensant. No és si això és política o ‘factor humà’, però en tot cas és una d’aquells parts de veritat que poden ajudar a tenir-ne una. Però siguem prou humils per entendre que mai la tindrem tota, i siguem prou ambiciosos per voler saber-ne sempre més.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.