Juan Tomás Ávila Laurel és l’escriptor més prolífic de Guinea Equatorial, però viu un fort silenciament. L’excolònia espanyola no té llibreries i la seva obra no existeix pràcticament en castellà. El documental L’escriptor d’un país sense llibreries, del periodista Marc Serena, enceta un debat sobre els llaços mediàtics que segueixen invisibilitzant les conseqüències de la colonització d’aquest país de l’Àfrica central.

L’ostracisme a casa ha colpejat bona part de la seva carrera. Tot i això, Juan Tomás Ávila Laurel (1966) no perd l’empenta. L’esperit de lluita s’escola en cadascuna de les seves paraules. L’escriptor, el més prolífic de Guinea Equatorial, viu un doble silenciament. El país de l’Àfrica central no té llibreries, una de les fortes mancances culturals que Ávila atribueix al règim del president Teodoro Obiang, que des de fa quaranta anys hi ostenta el poder. Provenir d’una excolònia espanyola ha llastat la carrera l’escriptor també fora del seu país. La seva obra no existeix pràcticament en castellà ni tampoc en català, tot i que viu a Valldoreix des de 2011. En canvi, sí que se l’ha traduït a altres idiomes i se l’estudia als Estats Units.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Per tal de posar el nom d’Ávila en el lloc que es mereix, a més d’encendre un debat sobre Guinea Equatorial i els llaços que segueixen invisibilitzant a l’Estat espanyol les conseqüències de la colonització, el periodista Marc Serena (1983) n’ha elaborat un documental. L’escriptor d’un país sense llibreries barreja la vida de l’autor amb potents recursos gràfics (il·lustració) i la repressió sota el mandat d’Obiang. Estrenat en el marc de L’Alternativa de Barcelona –a partir del 13 de desembre es podrà veure als cinemes Girona de la capital catalana–, autor i protagonista debaten sobre les dificultats durant l’elaboració del film; els problemes en l’obtenció d’imatges del NODO; o el silenci mediàtic encara avui dia sobre Guinea Equatorial.

Quina imatge tenim de Guinea Equatorial des d’aquí?

Serena: Hi ha una amnèsia col·lectiva sobre Guinea Equatorial. Hi ha hagut molta gent que no ha volgut que sabéssim, i encara avui dia ho estan aconseguint. Hi havia una llei que feia, fins ben entrada la democràcia, que fos secret d’Estat tot el que és relatiu a Guinea. Però ja no hi és. Encara que ho sembli. Sembla que no hagi passat res. Em sorprèn que, del poc que es parla del continent africà, mai sigui de Guinea. Guinea Equatorial es treu de l’equació. Com pot ser que haguem parlat tant de Sud-àfrica i l’apartheid quan Espanya va aplicar un règim equiparable a Guinea?

A què es deu aquesta “amnèsia”?

Serena: Una de les explicacions és perquè és un país petit. Però tenint en compte que Barcelona era la metròpolis colonial i Guinea era part d’Espanya fins a l’any 1968, em sembla molt sorprenent. Recentment, el Consell de Mallorca n’ha parlat; alguns polítics del PSOE també ho han fet; Podemos tenia una diputada de Guinea al Congrés; però des de Barcelona pràcticament res. És curiós. I em sap molt greu. Quan parlem de relacions postcolonials sembla que aquest tema no vagi amb nosaltres, sembla una cosa sobrevinguda, però Guinea és el taló d’Aquil·les d’aquest discurs, perquè Guinea sí que té a veure amb nosaltres.

L’escriptor més prolífic de Guinea Equatorial, Juan Tomás Ávila Laurel, viu a Valldoreix des de 2011, però és silenciat tant al seu país com aquí. Foto: Estefania Bedmar / Mèdia.cat.

Durant el procés de creació del documental han notat aquesta idea de Guinea com un món que no es pot tocar?

Serena: El periodisme internacional d’aquí tendeix a copiar els mitjans hegemònics anglesos, i com que aquells no cobreixen el tema, els d’aquí tampoc ho fan, quan haurien de saber que el que passa a Guinea és rellevant. Ens ha costat moltíssim, a nosaltres. I un tema especialment dur ha estat l’accés a les imatges d’arxiu del NODO. Pels pocs segons que hi ha al documental s’han hagut de pagar milers d’euros; per contracte, ni tan sols podem ni dir la quantitat que hem pagat. Les televisions no només no han volgut coproduir el documental sinó que a més hem hagut de buscar recursos per a pagar RTVE unes imatges d’arxiu molt eloqüents. És tot un debat: pagar tant per accedir al NODO? És desorbitat. El que hem gastat en imatges d’arxiu no té cap relació amb l’escala salarial del documental; no té cap sentit pagar més al NODO que al muntador del documental.

No l’han coproduït? Alguna explicació?

Serena: No, ens han tancat la porta.

Juan Tomás, vostè va recelar de l’apropament d’un periodista espanyol per a fer un documental, tenint en compte el silenci que es fa aquí del tema?

Ávila: Si fos una persona amb por d’exposar-me, hagués dit que no, però no en tinc, de por. En Marc ha punxat a un lloc que conec. Jo ja vaig donar la cara. I sempre és bo que hi hagi més llum sobre un tema com aquest; en necessitem molta, de llum sobre Guinea.

Serena: Hem trobat molta gent d’aquí que sí que té por. No és només la gent d’allà, que hi ha repressió, sinó que la gent d’aquí també en té, de por, perquè les elits dels dos països segueixen tenint relacions molt fluides. I els advocats, els millors advocats de la dictadura d’Obiang, són a Espanya. Es donen premis mútuament, els dos països. El que es pugui dir des d’aquí és molt poderós, i pot tenir un efecte allà. Allà es veu televisió espanyola. Però es veu sobretot perquè el govern d’allà sap que des de RTVE no es dirà res sorprenent. Si des de la televisió espanyola és dediqués una estona a parlar el tema, es podria desestabilitzar la dictadura d’Obiang. Per això sap molt greu. Aquí els mitjans sí que poden tenir una influència molt gran però no ho fan. Els mitjans espanyols podrien tenir una alta influència sobre la dictadura a Guinea Equatorial, però no fan res.

Quina vida espera a un documental en aquesta espiral de silencis?

Serena: Vam fer l’estrena a Valladolid i cap mitjà local va fer-ne referència. De fet, el dia que es va projectar no va sortir a la cartellera del diari. Ens han passat moltes coses d’aquests.

A Catalunya també?

Serena: L’Acadèmia del Cinema Català no permetrà que la pel·lícula la vegin els acadèmics perquè hi ha un filtre previ que nosaltres no hem passat. Ens trobem moltes coses que no sabem si són paranoia nostra o què. Però pràcticament no s’ha fet res sobre Guinea en aquest país. Està costant molt que els cinemes projectin la pel·lícula.

L’entrevista va tenir lloc en la presentació del documental al CCCB. Foto: Estefania Bedmar / Mèdia.cat.

A vostè l’ha llastat la seva carrera com a escriptor ser de Guinea, tot i viure aquí des de l’any 2011?

Ávila: L’home està fet per avançar. Molts cops em criden per parlar de les relacions entre Espanya i Guinea… I avui encara no tothom sent la colonització com un greuge.

Serena: La colonització és una forma de racisme i en Joan Tomás s’ho ha trobat mil cops, perquè els seus llibres no tenen un espai. Fa gires pels EUA, perquè ha estat traduït a moltes llengües, però en canvi aquí pràcticament no ha publicat. Ara se li ha publicat un llibre que és del 2007 perquè una editorial s’hi ha atrevit… Això només es pot explicar pel racisme.

Els periodistes estem prou documentats sobre aquest tema?

Serena: Tot està molt orquestrat. Però només pensant que el líder del Partit Popular, Pablo Casado, ha dit que Espanya no va colonitzar mai… Només feia Espanya més gran. Hi ha qui encara nega la colonització; estem moltes pantalles endarrere. Els llibres de Joan Tomás només arribaran un cop ja sapiguem que el país va ser colonitzat i què significa allò. A les nostres redaccions hi ha una falta de periodisme internacional que, és clar, afecta. L’agència EFE ni tan sols té corresponsal a Guinea Equatorial.

Ávila: La informació ha passat a ser mercaderia i això fa que sigui una eina. A Guinea es poden fer negocis. I els negocis no casen bé amb la transparència. Com més obscuritat hi hagi al país, millor. El que fan és treure el focus d’una zona, fer-la fosca, per a poder-hi fer negocis que funcionen millor sense llum. Guinea és una víctima.

Després de l’estrena al CCCB, ara els impulsors del documental treballen per trencar el silenci que l’envolta. Foto: Estefania Bedmar / Mèdia.cat.

Com s’informen les persones d’un país amb Internet controlat pel govern i on no hi ha llibreries?

Ávila: La gent no s’informa o regurgita certa informació. Les persones a Guinea ballen pel règim. Quan estàs tota la vida sentint una sola versió, és senzill que creguis que és el que hi ha. Però hi ha una altra forma de fer les coses. No em poden dir que a Guinea tenim els carrers, els hospitals i les escoles que mereixem. Hi ha possibilitats. Amb els diners que tenim es poden fer aquests serveis ben fets. Quan has vist altres llocs, estàs en l’obligació de compartir aquests coneixements perquè la gent vegi que es pot demanar més.

Com es va formar vostè aquesta consciència crítica?

Ávila: El més important és tenir una actitud respecte al fet. És impossible que jo hagi vist el que he vist a fora i segueixi empassant-me la versió del govern. El que s’ha de fer és desmitificar la seva veritat, i això no es pot fer si estàs amb ells. T’has d’allunyar. A Guinea hi ha molta gent que no sap llegir ni escriure; jo vaig tenir la sort d’aprendre’n. Si en saps, és lamentable que vagis a la mateixa filera que ells. Llegir i escriure et dóna eines per a superar la seva veritat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.